Dissabte
de la setmana XXII durant l'any / II
Monestir
de Carmelites a Olot
Dissabte
6 de setembre de 2025
1Jn. 4, 7-10; Salm
115; Gal. 4, 4-6 i Jn. 15, 12-13.16-17
«Soc jo qui us he escollit» ens diu
el Senyor, aquesta és la premissa bàsica per a definir la vocació cristiana,
tant més la vocació religiosa. La crida per part del Senyor a cadascun de
nosaltres ha de ser tinguda sempre com el punt de partida per avançar cap al
Crist. La vida religiosa és una cursa de fons i una cursa de relleus; no és pas
una cursa curta. És una cursa de fons perquè el seu recorregut és llarg i una
cursa de relleus perquè el testimoni va passant de generació en generació. Cert
que al llarg d’ella anem fent passes, especialment en els seus inicis quan ens
anem endinsant en una comunitat, en un ordre, en un institut. El postulantat,
el noviciat i la professió solemne o emissió de vots perpetus son etapes ben
característiques i importants però el realment importat és seguir caminant per
arribar a la vida eterna, és aleshores quan fem vertaderament la nostra
professió, quan s’ha demostrat que acabada la cursa hem estat fidels.
Per això avui ens alegrem en aquesta
celebració dels cinquanta anys de professió del P. Jordi, una data sempre
important però que en aquesta societat líquida on tot dura el que dura i no
més, on la perseverança no és quasi mai una companya de viatge i la paciència
té mala premsa, arribar a complir cinquanta anys de fidelitat és ben bé ocasió
de celebració. Una fita que seria impossible d’aconseguir sense estimar, a
Crist i als germans, en aquest cas de cadascuna de les comunitats on el P.
Jordi ha fet camí. La primera carta de sant Joan insisteix en aquest caràcter
gratuït, de do que te la vocació, no som nosaltres qui ens hem avançat a
estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ens ha cridat a seguir-lo.
Fa prop més de cinquanta anys el P.
Jordi va deixar enrere una manera de viure per adoptar la que els fundadors del
Carmel establiren per ser més i més fidels al seguiment del Crist. Viure la
vida religiosa vol dir seguir al Crist. Crist és el centre de la vida del
religiós; centre, sentit i essència de la vida del religiós, una vida viscuda
en comunitat compartint la recerca de Crist, centrada en la pregària, la
lectura i el treball; atenta al que ens diu Crist que parla de manera
particular en la Paraula és a dir en l’Escriptura i que es fa present en
l’ofici diví nucli i eix també de la nostra vida.
El religiós per mitjà dels seus vots, especialment pel
d’obediència, fa camí enmig d’una comunitat que viu en la pregària i el servei,
i que per la capacitat transformadora de l’Evangeli, esdevé escola de servei
del Senyor en expressió de sant Benet; que no signifiquen un conjunt de
costums, i preceptes que cal observar
sinó quelcom que amara tota la vida.
Seguir
una regla significa seguir un programa de vida, significa assumir una disponibilitat que és
ben pròpia de la professió religiosa i mostra la seva fe, és a dir: amb els
dons i talents rebuts del Senyor, servir-lo present en els germans i això fins
a la mort. Els religiosos
som cercadors de
Déu (Cf. RB 58,7) i no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida, durant la qual hem
de participar, per la paciència, en la passió de Crist a fi de poder compartir
després també el seu Regne.
És una vida amb els
altres i per als altres que té per força l’amor a «Crist a l’amor del qual no
podem anteposar res, absolutament res» (RB 72,11). Un
amor entès com el moviment íntim de la caritat que tendeix a la comunió amb els
germans, «Si algú
afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider,
perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu»(1Jn 4,20).
Amor a Crist i als germans perquè qui entra en una comunitat ho fa assumint una
herència que es transmesa per una manera de viure i un carisma; el nou vingut
s’uneix així a d’altres germans que ja estan fent via pel camí de cercar Déu i
aleshores tota la comunitat s’acompanya mútuament.
El religiós
no s’ha de plantejar la seva vida com un servei “per a” sinó un servei “a”,
servir a Déu en els germans. Un servei obedient, que brolla del fons del cor, que no cerca el
reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor nascut de la nostra
filiació divina. Ja que és al Senyor a qui servim i obeïm amb joia i llibertat
i així el servei i l’obediència esdevenen mitjans i no finalitats.
Un servei humil, humilitat davant del
Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. El
servei és obedient i és humil perquè és amor i el servei que surt de l’amor és
vertader perquè surt del fons del cor. Crist mateix, centre de la vida del religiós,
amb el seu exemple ens diu que viure segons l’Evangeli no és viure en la
tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós. Perquè com ens ha
dit sant Pau no som esclaus, sinó fills, i si som fills, també sou hereus, per
obra de Déu.
Cercar Déu, és l’únic i
essencial. Es tracta de recollir amb fe, amor i humilitat les normes de la vida
cristiana que brollant de l’Evangeli, marquen les normes que acceptem el dia del
nostre solemne compromís amb Crist. Vivint-lo
des de l’interior i en profunditat, anant descobrint dia rere dia la seva
riquesa i significat, la seva validesa i eficàcia. Sempre sota el guiatge de la
Paraula acollida en un silenci receptiu. Crist, centre de la vida del religiós
es fa present en la Paraula i en la taula de l’Eucaristia; en el servei i en
els germans; s’hi fa present si tot ho fem amb amor i temor de Déu, perquè Ell
és amor.
Avui donem gràcies a Déu per aquests cinquanta anys de vida religiosa del P. Jordi, que no han estat exemptes de dificultats, perquè el compromís amb Crist no ens diu ningú que sigui fàcil, és exigent i cal destresa, voluntat i grans dosis de paciència i perseverança per seguir endavant. Recomanava el papa Lleó als seus germans agustins reunits en capítol general tres actituds: Escolta, humilitat i unitat, no és un mal programa per a la vida religiosa, de fet per a la vida de tot cristià. Si d’Elies heu aprés els carmelites a escoltar la veu de Déu en el silenci i en allò imprevisible demanem avui pel P. Jordi que la Paraula de Déu conformi la seva ment i el seu cor de tal manera que el seu viure i el seu treball siguin signes de profecia i fidelitat a la memòria del vostre pare Elies.