Diumenge
XXVII durant l’any / B
Parròquia de Santa Maria a La
Jonquera
Diumenge 13 d’octubre de 2024
Sa 7,7-11; Salm 89,12-13.14-15.16-17;
He 4,12-13 i Mc 10,17-30
Aquell home que corregué per
agenollar-se als peus de Jesús sabia ben bé que diuen els manaments de la llei
de Déu, sabia que no tenia que matar, ni robar béns o les dones dels altres, ni
declarar en fals, ni cometre frau i que li calia honorar al pare i a la mare.
Sembla però que amb això no en tenia prou, que volia fer un pas més. Jesús el
mira amb afecte i respon a la seva demanda, però la resposta no li plau a
aquell jove, ans al contrari la resposta de Jesús el contraria i marxa tot
trist, malgrat ser molt ric. Escoltem sovint que els diners no donen la
felicitat, però hi afegim ben aviat que malgrat no donar-la hi ajuden, que les
penes amb pa són menys penes. És cert que ens calen uns recursos per a poder
viure, cert també que tenim el dret i el deure a obtenir-los i també de fer que
els qui avui per avui no els tenen, els puguin tenir. Però hi ha riqueses que
no es poden comprar amb diners, de fet hi ha riqueses de les que els diners ens
hi allunyen, de manera especial quan posem els béns materials com a centre de
tot.
El llibre de la Saviesa ens ha
dit que l’enteniment i l’esperit de saviesa és preferible a ceptres i a trons,
que al seu costat la riquesa no és sinó un gra de sorra o simple fang. Ens ha
dit també la carta als cristians hebreus que la paraula de Déu és més eficaç
que qualsevol arma, perquè arriba a destriar l’ànima, les intencions i els
pensaments del cor. Davant de Déu no hi compten ni els títols, ni les riqueses;
davant de Déu el que vertaderament compta és la riquesa del cor, perquè com
escrivia sant Joan de la Creu al capvespre de la nostra vida, quan arribem a la
seva fi, ens examinaran sobre l’amor, no pas de cap altra cosa. Ho explica el
papa Francesc d’una manera molt gràfica quan ens diu: «només per la fe en la
resurrecció nosaltres podem apuntar-nos a l'abisme de la mort sense que la por
ens aclapari. No sols això: podem donar a la mort un rol positiu. De fet,
pensar en la mort, il·luminada pel misteri de Crist, ajuda a mirar amb ulls nous
tota la vida. Mai he vist, darrere d'un cotxe fúnebre, un camió de mudances!
Ens anirem sols, sense res en les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari
no té butxaques. Aquesta solitud de la mort: és veritat. No té sentit acumular
si un dia morirem. El que hem d'acumular és la caritat, és la capacitat de
compartir, la capacitat de no romandre indiferents davant les necessitats dels
altres.» (Audiència general 9 de febrer de 2022).
Tot allò que movia a aquell jove
que s’havia acostat a Crist, aquell a qui Crist havia mirat amb afecte, allò
que li impedí de seguir a Crist de manera més rotunda, al cap i a la fi no s’ho
endugué quan morí. No és el missatge de Crist un missatge abolicionista de la
riquesa, el que Crist ens diu és que tinguem ben clares quines són les
prioritats, quines són les coses més importants a tenir presents. De fet Jesús
menjava a taula amb publicans i cobradors d’impostos, certament, però les seves
paraules els tocaven el cor i aconseguien que Zaqueu donés als pobres la meitat
dels seus béns, i als qui havia exigit més diners del compte, els restituís
quatre vegades més. (Cf. Lc 19,8). Zaqueu aconseguí ser més ric quan es
desprengué del que havia obtingut de manera il·lícita que quan acumulava riquesa
a desdir. Per a Déu res no és impossible, conclou avui dient Jesús en
l’Evangeli; de fet som nosaltres els qui fem les coses impossibles. Aquell home
agenollant-se als peus de Jesús, reconeixent-se complidor de la llei i rebent
la mirada afectuosa de Crist estava a punt d’aconseguir ser un bon deixeble; però
a la fi tot allò que el lligava l’acabà allunyant de Jesús. Son moltes les
coses que ens lliguen, moltes les preocupacions i les ocupacions que ens
impedeixen escollir la millor opció. Però Déu sap de la nostra feblesa, sap
molt bé que sucumbim a determinades servituds i no ens acabem mai de desempallegar
d’aquests lligams. Sempre tenim per recórrer però la misericòrdia de Déu,
sempre tenim aquesta omnipotència de Déu i Ell que ho pot tot, pot també
comprendre la nostra feblesa i acollir-nos malgrat ser febles. Escrivia
l’apòstol sant Pau «accepto de bon grat les febleses, les injúries, les
adversitats, les persecucions i les angoixes per causa de Crist.
Perquè quan soc feble és quan soc realment
fort.» (2Co 12,10). Sabent-nos i reconeixent-nos febles estem ja més a prop de
Crist i de la seva misericòrdia.