Mare
de Déu del Pilar
Festa
Capella del Pilar de Pedret (Girona)
12 d’octubre de 2024
1Cr 15,3-4.15-16;16,1-2; Salm
26,1.3.4.5 i Lc 11,27-28
Maria és denominada com a Arca de l’Aliança. L’arca representava per a Israel en certa manera la presència de Déu enmig del seu poble, contenia la llei que el Senyor havia lliurat a Moisès, el pacte que Déu havia fet amb el poble que s’havia escollit per heretat. Ja sabem però que aquell poble li fou infidel, que es deixà portar per les ambicions i els neguits mundans i fins i tot arribà a donar culte a deus estrangers. Calia doncs reconstruir, refer l’aliança de Déu amb el seu poble i amb aquesta finalitat Maria esdevingué arca de la nova aliança i aquest cop amb un sentit més intens. Déu es feia home, s’encarnava en el ventre d’aquella noia que havia deixat fet a l’acció de l’Esperit Sant. A partir del moment en que l’àngel anuncià a Maria que concebria un fill, aquella noia esdevingué un pilar, una columna fonamental en la nova aliança, en l’Església de Déu que abasta ara a la humanitat sencera. Però malgrat que Déu s’ha fet un dels nostres, que Maria el donà a llum, que Jesús morint en la creu i deixant buit el sepulcre per la força de la seva resurrecció, ens ha fet fills de Déu, el risc de la deslleialtat no ha desaparegut pas, resta present en les nostres vides, en el nostre dia a dia. Al cap i a la fi aquest fet forma part de la mateixa naturalesa humana, també el rei David que dansava davant l’arca i no es cansava d’oferir-li sacrificis i holocaustos sucumbí a la temptació i caigué en el pecat. Viure sense aquesta debilitat no és possible, és un do que Déu feu però a aquella noia de Natzaret, humil i desconeguda als ulls de tothom, però destinada per Déu a ser mare del seu fill, a ser arca de la nova aliança, a ser columna i pilar per a l’Església perquè ella esdevingué mare de Déu.
Tenia molta raó aquella dona que cridà davant de Jesús «sortoses les entranyes que us van dur i els pits que us van criar.» Una expressió popular que venia a dir que ningú mai abans havia estat com aquella dona i ningú mai després seria com ella, perquè havia merescut, sense demanar-ho, portar a la vida al Fill de Déu i criar-lo, fer-lo gran, fer-lo home. Per aquell, sol fet ja Maria era sortosa, no n’hi ha cap mena de dubte, però Maria és encara més sortosa perquè ella, quasi sense saber-ho, sense adornar-se’n, fou la primera i més directe deixeble de Crist, perquè ella escoltà la Paraula de Déu i la guardà, guardà aquella Paraula que es va fer carn i habità entre nosaltres. Maria, segons la tradició, sortí a l’encontre de l’apòstol sant Jaume, dreta amb el seu fill al braç i sobre una columna, sobre un pilar. Oferia així una imatge de que fonamentats en la fe, vertadera columna, vertader pilar, és possible arribar a Déu. Maria hi arribà des de la confiança, des de la seva fe senzilla però ferma com un pilar. En paraules de sant Pau VI Maria «va acollir la paraula i la va posar en pràctica; perquè la seva acció va estar animada per la caritat i per l'esperit de servei: perquè, és a dir, va ser la primera i la més perfecta deixebla de Crist: la qual cosa té valor universal i permanent.» (Marialis cultus, 35).
Sempre tenim a Maria a la bora, al nostre costat sota tantes advocacions diferents que ens la fan sempre propera, sempre veïna. Tenim en ella una mare, tal com el mateix Crist va disposar de la creu estant; però tenim en ella sobretot i per damunt de tot un model de fe i de servei lliure, humil i intens. «María roman, des del començament, amb els apòstols a l'espera de la Pentecosta i essent «feliç la que ha cregut», a través de les generacions és present enmig de l'Església pelegrina mitjançant la fe i com a model de l'esperança que no desenganya.» (Redemtoris Mater, 42). Confiem-nos a Maria, vertader pilar de la fe, columna de l’Església, una dona que sense fer soroll, defugint qualsevol protagonisme va saber complir el paper de mare i sap ara compartir amb tots nosaltres l’amor d’aquell qui és el seu fill esdevint mare nostre, títol que li donà Crist a la creu i amb el que nosaltres avui també l’honorem i la venerem, així l’anomenem a la nostra terra, mare per damunt de qualsevol altra consideració.