Dissabte de la setmana XXXIV durant l'any / II
Dissabte 26 de novembre de 2022
Recés d’Advent de la Germandat de Poblet
Ap 22,1-7; Salm 94,1-2.3-5.6-7 i Lc
21,34-36
«Tot el que has sentit és
veritat i digne de tota confiança.» ens ha dit el llibre de l’Apocalipsi de
sant Joan. Trobar avui per avui la veritat sembla una tasca impossible. Pel
nostre món, per la nostra societat, la veritat, les veritats, es construeixen a
la carta, a gust del consumidor i podríem dir que hi ha tantes veritats com
persones capaces de construir-ne. L’Església ens proposa en la part final de
l’any litúrgic com a tema de reflexió el darrer i definitiu adveniment del
Senyor, aquell qui és la veritat i la vida. Estem a poques hores d’iniciar el
temps de l’Advent, la preparació per la commemoració del primer adveniment del
Senyor, quan el Fill de Déu es feu home en el si d’una verge, quan es va
manifestar a la terra i va viure entre els homes, quan, com ell mateix diu, el
van veure i el van odiar.
L’Escriptura ens parla d’aquell
que ve de seguida, Jesús, nostre Senyor, d’aquell que ve per quedar-se. Serà en
el tercer adveniment del que parla sant Bernat quan contemplarem tots la
salvació que Déu ens envia i mirarem a qui van traspassar. Per això és també un
bon moment per recordar als nostres germans difunts perquè ells han viscut ja l’encontre
amb Ell, un encontre al que tots nosaltres estem també destinats i que tindrà
un resultat incert.
En aquesta espera ens
afeixuguen moltes preocupacions i tal volta si no ens afeixuguessin seria
símptoma d’inconsciència i de manca de solidaritat amb els homes i per tant
també amb Déu que ens ha demanat d’estimar-lo a Ell i als germans, en el ben
entès de que tots, absolutament tots, som fills de Déu i hem estat fets fills
amb el Fill.
Hi ha tantes guerres,
calamitats, discriminacions, injustícies; tanta fam física i de justícia que en
cap moment ens podem sentir satisfets d’haver aconseguit ni un món més just, ni
un món més igualitari; dos valors, que no ens enganyem no són nous, ja que el
mateix Crist els va explicitar en la Bona Nova de l’Evangeli. Però les preocupacions del món present no ens han de
fer perdre el sentit de la transcendència, hem d’estar alerta sobre nosaltres
mateixos, com ens convida Jesús en aquest fragment de l’Evangeli segons sant
Lluc que acabem d’escoltar.
Vosaltres estimats germans i
germanes formeu part de la Germandat de Poblet per viure amb més profunditat
aquesta transcendència i per viure-la inspirats en l’espiritualitat
cistercenca. Compartiu des de la particularitat de la vostra vida, diversa en
orígens, circumstàncies i situacions, el centre de la nostra vida de monjos i
aquest centre no és cap altra, no és ningú més que el Crist. Aquest que ve de
seguida, aquest mateix que ens convida a estar alerta pregant en tota ocasió i
que ens ajuda a sortir-nos-en a mantenir-nos drets davant seu, davant del Fill
de l’home.
Si el monjo ha de preguntar-se
cada dia què hi ha vingut a cercar al monestir, vosaltres en cada trobada amb
el monestir i la seva comunitat, en cada contacte que hi tingueu, qualsevol que
sigui el seu caràcter, també us heu de preguntar què cerqueu apropant-vos a
aquesta comunicat que limitada, com tota comunitat humana, s’esmerça en cercar
al Crist des del carisma cistercenc i seguint la Regla de sant Benet. No us
deixeu enlluernar per la grandesa del decorat, no us deixeu arrastrar per una
suposada relació de familiaritat; el que heu de tenir clar és tenir com a
centre al Crist, que és el que ens ha de dur tots junts a la vida eterna, com
escriu sant Benet a la Regla. Ser membre de la Germandat no és un privilegi, és
un compromís de vida; al cap i a la fi res que no es demani al cristià ja des
del baptisme, però ens cal ser-ne sempre conscients.
I aquesta finalitat, la vida
eterna, no ens ha pas d’afeixugar els cors, ans al contrari, ens ha d’omplir de
joia perquè tenim la veritat ben a prop; la veritat, l’única, no és altra que Crist
i la seva Paraula; aquella de la que el Deuteronomi diu «és molt a prop
teu; la tens als llavis, la tens al cor,
perquè puguis complir-la.» (Dt 30,14). Veniu de nou, superada la pandèmia,
aquella pesta que s’ha esmunyit a la fosca, aquella epidèmia que a migdia ha
fet estralls, com diu el salmista (Cf. Sl 91,6) a viure a recer del monestir un
nou cap d’any litúrgic; però si us hi fixeu el tema no canvia; la litúrgia ens
segueix proposant l’adveniment del Senyor.
Sant Bernat ens parla del segon
adveniment, de la segona vinguda, de la vinguda intermèdia com d’un camí que
condueix de la primera a l'última. En la primera Crist va ser la nostra
redempció; en l'última es manifestarà com la nostra vida; en aquesta vinguda
intermèdia és el nostre descans, el nostre consol i el nostre ajut. Demanem-li
al Senyor que així sigui per a tots nosaltres i que a aconseguir-ho us hi ajudi
aquesta jornada d’avui.