Diumenge I
d'Advent / Cicle A
Santa Maria de Valldonzella
Diumenge 27 de novembre de 2022
Centenari de l’església
Is 2,1-5; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9;
Rm 13,11-14a i
Mt 24,37-44
Hem pujat
avui a la muntanya del Senyor, a la casa del Senyor, al temple de Déu per
celebrar el centenari de l’edificació d’aquesta església on des de fa un segle
una comunitat lloa al Senyor. Però no és una comunitat qualsevol. És una
comunitat fortament arrelada en aquesta ciutat i que ha viscut amb ella les
vicissituds de la història a partir de la seva fundació a mitjans del segle
XIII ja fos a Santa Creu d’Olorde, a la Creu Coberta, al Priorat de Natzaret, o
ara aquí a Valldonzella a la part alta de Barcelona on la comunitat hi construí
un nou estatge gràcies a l’esforç i la tenacitat de l’abadessa Esperança Roca,
i del aleshores director espiritual de la comunitat, el futur bisbe Torras i
Bages, emprenent la construcció del nou monestir, aquest ara on ens trobem i
que ja l’any 1913, la comunitat pogué habitar tot i que l’església no pogué ser
acabada i consagrada fins al 1922.
Però tot i que aquestes pedres i les anteriors dels monestirs destruïts per la Guerra dels Segadors i la Setmana tràgica, són importants, el que vertaderament ha donat i dona també avui sentit a aquest edifici són les pedres vives que hi habiten. Pedres que han estat a vegades nombroses, a vegades escasses; a vegades fermes com carreus i a vegades febles com maons fets de palla, però que malgrat tot quasi vuit segles després segueixen resistint els embats de les onades de les dificultats. Aquesta comunitat ha estat sempre conscient dels moments que vivia, no s’ha adormit mai i malgrat crisis i ensopecs se n’ha sortit gràcies a abraçar la fe. Les nits fosques que ha anat vivint han donat pas a la plena llum perquè s’ha revestit de Crist, el Senyor. Perquè aquestes pedres vives que s’han anat succeint any rere any, segle rere segle; no tenen cap sentit sense aquell qui ha estat el seu Senyor. Aquesta comunitat treu la seva força de la vetlla, és a dir de la pregària que és una part essencial de la vida monàstica, juntament amb el treball i el contacte amb la Paraula de Déu. Tot plegat conforma una manera de viure la fe cristiana establerta per sant Benet a la seva Regla i viscuda amb intensitat en el seu esperit pels nostres pares cistercencs; i viure la fe cristiana no és altra cosa que viure en l’espera.
Iniciem avui el temps d’Advent, el temps litúrgic de preparació al Nadal quan recordem la vinguda del Fill de Déu que fent-se home patí, morí ressuscità. Però aquesta seva primera vinguda no és altra cosa que l’anunci de la vinguda definitiva, quan establirà el seu regne. Això no sabem quan serà, no sabem quin dia vindrà el nostre Senyor, com ens ha dit el mateix Crist en l’Evangeli que hem escoltat, per això mateix ens cal esperar, vetllar i mirar d’estar sempre a punt.
No és altra el sentit d’una comunitat monàstica que el de mirar d’estar a punt, que el de vetllar. Ho sap prou bé aquesta comunitat que al llarg dels segles malgrat haver de recórrer diverses ubicacions, malgrat haver quedat reduïda més d’un cop a mínims, no ha deixat mai de vetllar i esperar. Potser no ens n’adonem prou, potser també durant molts anys les comunitats monàstiques d’aquesta ciutat han viscut massa tancades, sense compartir la riquesa espiritual que representen. Però no oblidem que enmig del brogit d’una gran ciutat, els monestirs són reserves de pau, els llocs privilegiats on cercar a Déu i trobar-se un mateix en tant que reflex imperfecte del mateix Déu.
Avui estem de celebració, en aquest inici d’un nou any litúrgic durant el qual rememorarem el misteri de la salvació, recordem un punt important en la història d’aquesta comunitat com és la consagració d’aquesta església. Com deia el Papa Benet XVI en consagrar la basílica de la Sagrada Família: «En el cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes, en un humil i joiós acte de fe, aixequem una immensa mola de matèria, fruit de la naturalesa i d'un incommensurable esforç de la intel·ligència humana, constructora d'aquesta obra d'art. Ella és un signe visible del Déu invisible, a la glòria del qual s'alcen aquestes torres, sagetes que apunten a l'absolut de la llum i d'Aquell que és la Llum, l'Altura i la Bellesa mateixa.». No és altra cosa també aquest bell temple que una mola de matèria fruit de l’esforç humà, signe del Déu invisible; no és altra cosa que el bell continent d’una comunitat que apunta la mirada vers aquell sota la llum del qual camina i aquell a qui tot vetllant espera. Que així sigui per molts anys més.