Commemoració de
tots els difunts que serviren Déu
sota la Regla del Nostre
Pare Sant Benet
14 de
novembre de 2022
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28
Què representa la mort per al monjo? Avui recordem als nostres germans difunts, a tots aquells que seguint la Regla de sant Benet com a norma rectíssima de vida tingueren cada dia la mort present davant dels ulls. La mort per a sant Benet té un doble sentit, per al rebel serà el moment de rebre el càstig; per al qui ha viscut en l’obediència, no s’ha enorgullit i ha viscut la humilitat, la mort serà el pas a la vida eterna. Per sant Benet la mort no té un sentit unívoc, depenent de les circumstàncies personals de cada monjo, tindrà un sentit o un altra segons com hàgim viscut la nostra vocació: si hem estat amatents a seguir el pla de Déu naixerem a la vida eterna per a fruir de la glòria del Regne; si al contrari ens hem sotmès a la nostra voluntat egoista, obstinada, rebel i interessada, la mort serà el començament de la pena també eterna. Una opció o l’altra l’haurem escollit lliurament al llarg de la nostra vida monàstica i potser amb moments on l’accent anirà en un sentit i d’altres on anirà en sentit contrari. Déu respecta la nostra llibertat perquè ens ha fet lliures però no és pas indiferent al pecat de l’home, Ell no vol pas la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui (Cf. RB Pròleg, 38) i per això és just, pacient i misericordiós, amb una misericòrdia de la qual no hem mai de desesperar (Cf. RB 4,74). Aconsellant-nos de tenir present cada dia la mort davant dels ulls no busca sant Benet la por del monjo al càstig etern, tot i que pot ser útil també per a la nostra salvació, sinó que cerca que la nostra vida al monestir, que iniciem com amb un nou naixement quan responem a la seva crida, sigui un camí cap a l’encontre amb el Senyor; un encontre definitiu quan ens faci veure la claror de la seva mirada, i ens salvi per l'amor que ens té. (Cf. Salm 31,17)
«Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual.» (RB 4,46).
Per fer aquest camí hem de desitjar amb tota la nostra força espiritual la vida eterna. Com ho feren els nostres germans que ens han precedit en el camí de la fe, en la senda de la vida monàstica i en el pas de la mort a la vida i que avui encomanem. Crist és el foc que crema i que salva, aquell foc que tan esperaven veure els nostres germans. Ara ells ja han comprovat que no hi ha res sobre els núvols, ni al enmig, entre el cel i la terra, ni tampoc sota la terra; més encara, han vist que el cel i l’infern no són un lloc físic, sinó la situació del qui s’apropa o s’aparta de Déu, i per tant no tenen res a veure amb ubicacions terrenals. Ara nosaltres tampoc no sabem com és tot plegat, ho sabrem més tard quan sigui la nostra hora, però ja ara i aquí creiem que si hem viscut amb el Senyor, ens reunirem amb el Crist ressuscitat i serem una sola cosa amb Ell quan ens omplirà la seva llum. (Cf. Abat Maur Esteva 4 de maig de 2011).
«Que no anteposin res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.» (RB 72,11-12).
Aquest camí en la vida monàstica, en la vida que menaren els nostres germans als quals avui recordem i encomanem al Senyor, a tots aquells que hem conegut i a tots els que no hem conegut, té una particularitat i és que el fem en comunitat, en comunió. El fem tots junts, no individualment, sinó en comunitat, cadascú al seu ritme, certament, cadascú amb la pròpia història, única i irrepetible, però tots junts. (Cf. Papa Francesc 17 d’octubre de 2022). Aquest camí sols el podem recórrer amb seguretat i confiança sinó anteposem res absolutament al Crist, si ens deixem corregir quan ens desviem, si perseverem en la seva doctrina i magisteri, si deixem irrompre al Crist en la nostra vida, com ho feren els nostres germans pels quals avui preguem i pels qui demanem al Senyor que hagin arribat al seu Regne i participin de la seva glòria, tal com van desitjar aquí a la terra.