Dimecres
de la setmana XXXIII durant l'any
16 de
novembre de 2022
138ª
REUNIÓ D’ABATS I PROVINCIALS (RAP)
Centre
d’Espiritualitat Josep Manyanet Begues
Ap 4,1-11, Sl 150,1-2.3-4.5 i Lc 19,11-28
Jesús, ja prop de Jerusalem, s’atura per parlar als seus de l’arribada del Regne. Jesús mateix està a punt d’anar a Jerusalem per rebre la investidura reial. Jesús mateix sap que no l’estimaran i que no el voldran per rei, però en acabar d’explicar-los la paràbola seguí camí, seguí davant d’ells pujant a Jerusalem.
Davant de les dificultats, davant del rebuig Jesús es manté fidel a la seva missió i demana als qui el segueixen la mateixa fidelitat vers el Pare. La fidelitat comporta risc, però el Senyor ens demana arriscar-nos, jugar-nos el benestar, la comoditat, el conformisme; tot i la temptació de voler protegir-nos, de cercar la seguretat a l’espera de millors temps. Aturar-nos, amagar-nos és el que Jesús ens demana de no fer i ens ensenya que córrer riscos per la causa de l’Evangeli és estar en mans de Déu i sols Ell sap el que és millor en cada moment per a nosaltres. La gosadia quan és per Crist obté la seva recompensa. Els dons que hem rebut gratuïtament els hem de posar a treballar, han de donar fruits; no són dons que hem rebut per guardar-nos-els, són dons per compartir; tant sols compartint donarem fruit.
Són temps difícils per a l’Església, per a la vida religiosa; però de fet quan han estat fàcils? La dificultat no ens ha de portar a la paràlisis, ans al contrari ens ha de motivar a seguir endavant. El Papa Francesc comentant aquesta paràbola deia que el cristià que es tanca en sí mateix no és cristià, perquè tancant-se a compartir, no agraeix a Déu el que aquest li ha donat per amor i el que de Déu rebem és perquè ho fem rendir per a l’Església i per als altres.
Nosaltres hem rebut uns dons, uns talents, que definim com la nostra vocació ia questa vocació, que és una relació directa i vital amb Crist, no és un do per enterrar-lo, sinó per obrir-nos al món, cadascú fidel al seu carisma, un do per estar atents a les necessitats dels altres, del nostre món, interpretant a cada pas els signes dels temps, com ens crida el Concili Vaticà II, per tal de ser sempre fecunds, en els moments de riquesa i també en els moments de pobresa, de dificultat, vivint una pobresa fecunda.
Ens deia el Papa Francesc als cistercencs que el compromís significa el pas d’un jo tancat a un jo obert, d’un cor tancat en nosaltres mateixos a un cor que surt de nosaltres mateixos i va a l’encontre dels altres. Déu ens demanarà comte del que hem fet amb els dons que ens ha donat, perquè ens els ha donat per amor i perquè els transformem en amor a Ell i als germans.