2 de novembre 2022
Dn
12,1-3, Salm 22, Rm 5,5-11
i Jo 5,24-29
Crist ens fa justos per la seva sang i per aquest amor immens sols vol salvar-nos de la pena, reconciliar-nos amb Ell i glorificar-nos en Déu. La mort és vista pel nostre món com el pitjor dels mals, com la fi de qualsevol esperança, la limitació de qualsevol projecte. Per als creients en canvi és símbol d’esperança, el moment d’experimentar l’amor de Déu en plenitud, aquest amor que ha estat vessat als nostres cors per aquell qui és l’amor.
La mort ens porta al plor i al dol; com ens ha dit el profeta Daniel. Tots ho hem experimentat en un moment o altre de la nostra vida i potser en més d’una ocasió; perquè la mort sobretot dels qui hem estimat i ens han estimat ens fa mal, ens crea enyorança i ens fa adonar-nos de la brevetat de la vida, quan no del seu dolor. Per la fe creiem que quan morim passem de la mort a la vida, per la Paraula de Déu sabem que els qui l’escolten tenen la vida eterna, que els considerats justos sentiran llavors la veu del Fill de Déu i en sortiran per ressuscitar a la vida, com ens ha dit l’Evangeli segons sant Joan. No és literatura, no és un parlar per parlar, no és un auto consol que els homes ens hem creat per tal de no desesperar davant la mort. És una part fonamental de la nostra fe creure que els justos resplendiran com la llum del firmament, que la multitud dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran.
Però amb la mort no tot s’ha guanyat, amb la mort ve el judici, aquell del qual el profeta Daniel ens ha dit que uns ressuscitaran per a la vida eterna i d’altres per a la vergonya i una reprovació eterna. No ens ha de fer basarda tal plantejament, hem d’estar sempre certs de que Déu, que envià al seu Fill, fet home com nosaltres llevat del pecat, ens estima tant que no vol altra cosa que la nostra salvació, que el nostre bé.
Amb aquest esperit recordem avui als nostres germans difunts, ho fem amb l’esperança de que puguin gaudir de la gloria eterna, ho fem amb la confiança de que l’amor amb que Déu els ha rebut els permetrà de ser partícips de la seva misericòrdia. Estar en comunió amb els difunts va molt més enllà de les frases acostumades de que aquest o aquell altre viu en el nostre record, perquè la vida eterna va molt més enllà del nostre record, l’amor de Déu és infinitament més gran que el nostre i la mort és l’encontre amb aquell qui essent l’amor ho ha donat tot per amor.
Després de celebrar la solemnitat de Tots els Sants, l'Església ens convida avui a commemorar a tots els fidels difunts, a dirigir la nostra mirada als nombrosos rostres que ens han precedit i que han finalitzat el camí terrenal. En paraules del Papa Benet: «tant sols qui pot reconèixer una gran esperança en la mort, pot també viure una vida a partir de l'esperança. Si reduïm l'home exclusivament a la seva dimensió horitzontal, al que es pot percebre empíricament, la vida mateixa perd el seu sentit profund. L'home necessita eternitat, i per a ell qualsevol altra esperança és massa breu, és massa limitada. L'home s'explica només si existeix un Amor que supera tot aïllament, fins i tot el de la mort, en una totalitat que transcendeixi també l'espai i el temps.» (Audiència general 2 de novembre de 2011).
La mort és la porta a l’esperança, la porta a la vertadera vida. Amb aquesta esperança recordem i encomanem als nostres difunts, confiats en l’amor d’aquell qui és l’amor i acull amb amor, confiats de que el Senyor els atorgui la gloria i la seva esperança de ser plenament redimits s’acompleixi. I que per a nosaltres s’acompleixi també quan sigui la nostra hora i puguem participar llavors de l’amor de Déu en plenitud i eternament.