Tots Sants
1 de
novembre 2022
Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt
5,1-12a
Escriu sant Bernat que «el regne de Déu és concedit, promès, mostrat i rebut. És concedit en la
predestinació, promès en la vocació, mostrat en la justificació i rebut en la glorificació.»
(Sermó 21). Avui celebrem a tots aquells que han estat glorificats, a tots
aquells dels qui no fem memòria habitualment però que han estat mereixedors de
rebre la gloria perquè és justificat que la rebin, la seva vida de vocació
cristiana els ha predestinat a compartir el Regne amb Crist, i per la seva vida
han estat fets fills amb el Fill per sempre més. També escriu sant
Bernat que la ciència dels sants consisteix a sofrir aquí temporalment i a
fruir en l’eternitat. Ens ho ha dit el mateix Crist en l’Evangeli, aquí a la
terra foren pobres en l’esperit, estigueren de dol, foren humils, patiren fam i
set de justícia, foren compassius, nets de cor, perseguits, ofesos i calumniats
i ara són consolats, saciats, compadits, justos, veuen a Déu i el veuen cara a
cara.
La crida a la santedat és universal, ens ho mostra Crist al
llarg de tot l’Evangeli; no són cridats en primer lloc els grans sacerdots, ni
els mestres de la llei; els primers a ser cridats al Regne són els pecadors i
els publicans. I és que Déu ha vingut a salvar allò que s’havia perdut, no als
qui ja es creuen salvats i justificats. No, no és el món a l’inrevés; és el món
de la justícia, de la vertadera justícia, de la justícia de Déu. Déu reconeix
com a fills seus no pas com el món reconeix, sinó com Ell reconeix, les seves
maneres de fer, les seves normes, no són les nostres. Com tampoc no ens podem
imaginar que significa gaudir de la gloria de Déu, perquè les nostres mires són
sempre humanes i ni un de sol dels moments feliços que puguem viure al llarg de
la nostra existència pot ser un mínim reflex del que significa estar en
presència de Déu. Però per entrar-hi de res valen títols, fortunes, gràcies
físiques o coneixements acadèmics; qui posa els barems és Déu mateix i aquests
no tenen res a veure amb els nostres.
Recordem sinó la història de Llàtzer i d’Epuló, la de Zaqueu, que escoltàvem aquest
darrer diumenge, la de Maria Magdalena i així tantes altres. Ningú no hagués
apostat un denari per la seva salvació però estaven predestinats a trobar-se
amb Crist i són gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els
pobles i llengües com ens ha dit l’Apocalipsi de sant Joan.
«La santedat escau a casa vostra al llarg de tots
els temps» diu el Salm 93 i és ben bé així, la santedat, considerar i valorar
la santedat està tant sols en mans de Déu i al moment que Ell decideix.
Certament l’Església considera a alguns sants, per la seva vida, per la seva
fidelitat, pel seu amor a Déu, a l’Església i als germans; però no sap pas de
tots, perquè sols «Crist coneix «el
que hi ha dins de l'home». Només Ell ho coneix!» (sant Joan Pau II, Homilia 22
d’octubre de 1978). La santedat resta molts cops oculta, com amagada als ulls
dels homes; però Déu tot ho veu i per a Ell res resta amagat i coneixent el que
hi ha al cor de l’home destina a la gloria als qui li han estat fidels. I no és
que llur vida hagi estat tota ella un model de perfecció, però ha estat un camí
de perfecció, un camí cap a la perfecció. La santedat no es guanya, es rep; la
santedat no es mereix, s’atorga i és Déu qui la dona.
Què hi guanyem
nosaltres amb la santedat dels altres? Hi guanyem primer que tot un exemple;
Jesús és el vertader model però els sants, tots els sants, ens fan present que
seguir i imitar a Crist és possible malgrat les limitacions humanes. Hi guanyem
uns intercessors davant del Senyor; Crist és l’únic mitjancer però els sants
ens hi acosten, ens fan al Crist encara més proper perquè essent models de vida,
amb les seves faltes i mancances, ho són també i sobretot de fe. Escriu sant
Bernat dels sants que els seus treballs fructifiquen «aquí en la perseverança,
mantenint-se ferms, fins a la fi en la justícia, allà dalt a la glòria, fruint
eternament.» (Sermó 21).