diumenge, 6 de novembre de 2022

Diumenge XXXII durant l’any / C

 

Diumenge XXXII durant l’any / C

6 de novembre de 2022

Capella santa Caterina

2M 7,1-2.9-14; Salm 16,1.5-6.8b i 15; 2Te 2,16-3,5  i Lc 20,27-38

 

Ser constants en tota mena d’obres i de bona doctrina, com ens recomana sant Pau, no és un mal consell. En les acaballes de l’any litúrgic, quan fa pocs dies celebràvem als difunts que ja participen de la gloria, Tots Sants, i recordàvem als qui encara no ho fan, Fidels Difunts; l’Església ens proposa de pensar en la mort. No és un tema fàcil, ens fa basarda, intentem molts cops oblidar-lo, amargar-lo o tantes altres coses; però res hi ha tant cert com que si naixem, morirem. Sols amb una bona esperança, com ens anuncia l’Apòstol, podrem acostar-nos a aquest amb llibertat.

L’esperança és el que donà forces a aquells set germans que donaren la vida per la seva fe, l’un rere l’altra; tots ells disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels seus pares. L’esperança és el que permeté a la mare d’assistir a aquella atrocitat sense perdre la serenitat. Aquesta esperança en la resurrecció ens deslliura de la por a la mort. Crist ha vingut a «alliberar els que per por de la mort passaven la vida com a esclaus» (He 2,15). La mort era com un vel que cobria a la humanitat tancant tot horitzó (Is 25,7). Però Crist ha descorregut aquest vel i ha obert la porta de la llum i de l'esperança, de manera que la mort ja no és el final. La primera lectura ens mostra com el qui creu en la resurrecció no tem la mort; al contrari, l'encara amb valentia i la desafia amb fermesa. Sant Pau es pregunta: «On mort on és la teva victòria?» (1 Cor 15,55).

La certesa de la resurrecció és el «consol etern» i l’esperança feliç» que Déu ens ha atorgat precisament perquè «ens ha estimat». Enfront de la pena i de l’aflicció en què viuen els que no tenen esperança, el veritable creient viu en el goig de l'esperança (Rom 12,12). A la llum d'això hem de preguntar-nos: Com és la meva esperança en la resurrecció? Quin grau de convicció i certesa tinc? En quina mesura il·lumina i sosté tota la meva vida?

Perquè l’esperança, més ben dit la certesa de que Crist morint a la creu i ressuscitant d’entre els morts, ens ha obert les portes de la vida eterna; no l’hem de basar en criteris mundans. Aquells saduceus no tant sols volien agafar en fals al Crist, ja que ells no creien en la resurrecció, sinó que basaven la seva suposició en criteris mundans. La vida eterna certament no  sabem com serà, no en tenim cap altra coneixement que el que ens ve per l’Escriptura, per les mateixes paraules de Crist, que sí la coneix en primera persona, i les dels textos de Pau, Pere, Jaume o Joan que ens intenten explicar-la. Avui Crist ens diu que Déu és Déu de vius, no pas de morts, però en el món que vindrà les coses no seran com en aquest; de fet no sabem com seran però l’esperança que Crist ens ha donat ens ha de fer confiats, refiats, de que qui ens estima, qui ens estimà tant que dona la vida per nosaltres, no pot voler res que no sigui bo per als qui tant estima.

Preocupem-nos doncs a sembrar el que sí que persisteix i aconsegueix la seva màxima plenitud l’autèntic amor, l’amistat, la fraternitat, la justícia i la veritat. De l’amor, la fraternitat, la justícia i la veritat, que plantem aquí a la terra, dependran els fruits que recollirem al cel. Si Déu ens considera dignes de tenir-hi un lloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.