Diumenge XXXII
durant l’any / C
6 de
novembre de 2022
Capella
santa Caterina
2M 7,1-2.9-14; Salm 16,1.5-6.8b i 15; 2Te 2,16-3,5 i Lc 20,27-38
Ser constants en tota mena
d’obres i de bona doctrina, com ens recomana sant Pau, no és un mal consell. En
les acaballes de l’any litúrgic, quan fa pocs dies celebràvem als difunts que
ja participen de la gloria, Tots Sants, i recordàvem als qui encara no ho fan,
Fidels Difunts; l’Església ens proposa de pensar en la mort. No és un tema
fàcil, ens fa basarda, intentem molts cops oblidar-lo, amargar-lo o tantes
altres coses; però res hi ha tant cert com que si naixem, morirem. Sols amb una
bona esperança, com ens anuncia l’Apòstol, podrem acostar-nos a aquest amb
llibertat.
L’esperança és el que donà
forces a aquells set germans que donaren la vida per la seva fe, l’un rere
l’altra; tots ells disposats a morir abans que violar les lleis rebudes dels
seus pares. L’esperança és el que permeté a la mare d’assistir a aquella
atrocitat sense perdre la serenitat. Aquesta esperança en la resurrecció ens
deslliura de la por a la mort. Crist ha vingut a «alliberar els que per por de
la mort passaven la vida com a esclaus» (He 2,15). La mort era com un vel que
cobria a la humanitat tancant tot horitzó (Is 25,7). Però Crist ha descorregut
aquest vel i ha obert la porta de la llum i de l'esperança, de manera que la
mort ja no és el final. La primera lectura ens mostra com el qui creu en la
resurrecció no tem la mort; al contrari, l'encara amb valentia i la desafia amb
fermesa. Sant Pau es pregunta: «On mort on és la teva victòria?» (1 Cor 15,55).
La certesa de la resurrecció
és el «consol etern» i l’esperança feliç» que Déu ens ha atorgat precisament
perquè «ens ha estimat». Enfront de la pena i de l’aflicció en què viuen els
que no tenen esperança, el veritable creient viu en el goig de l'esperança (Rom
12,12). A la llum d'això hem de preguntar-nos: Com és la meva esperança en la
resurrecció? Quin grau de convicció i certesa tinc? En quina mesura il·lumina i
sosté tota la meva vida?
Perquè l’esperança, més ben
dit la certesa de que Crist morint a la creu i ressuscitant d’entre els morts,
ens ha obert les portes de la vida eterna; no l’hem de basar en criteris
mundans. Aquells saduceus no tant sols volien agafar en fals al Crist, ja que
ells no creien en la resurrecció, sinó que basaven la seva suposició en
criteris mundans. La vida eterna certament no
sabem com serà, no en tenim cap altra coneixement que el que ens ve per
l’Escriptura, per les mateixes paraules de Crist, que sí la coneix en primera
persona, i les dels textos de Pau, Pere, Jaume o Joan que ens intenten
explicar-la. Avui Crist ens diu que Déu és Déu de vius, no pas de morts, però
en el món que vindrà les coses no seran com en aquest; de fet no sabem com
seran però l’esperança que Crist ens ha donat ens ha de fer confiats, refiats,
de que qui ens estima, qui ens estimà tant que dona la vida per nosaltres, no
pot voler res que no sigui bo per als qui tant estima.
Preocupem-nos doncs a sembrar
el que sí que persisteix i aconsegueix la seva màxima plenitud l’autèntic amor,
l’amistat, la fraternitat, la justícia i la veritat. De l’amor, la fraternitat,
la justícia i la veritat, que plantem aquí a la terra, dependran els fruits que
recollirem al cel. Si Déu ens considera dignes de tenir-hi un lloc.