Diumenge XXXIV de durant l'any
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el
món
Cicle C
2S
5,1-3; Salm 121,1-2.4-5; Col 1,12-20 i Lc 23,35-43
El Senyor digué a Samuel quan
aquest volia negar un rei al poble: «Accedeix al que el poble et demana. No et
rebutgen pas a tu, sinó que no em volen tenir per rei a mi.» (1Sa 8,6). Israel
constitueix la primera nació del món antic, que s’inicia amb una teocràcia i es
caracteritza no tant sols per la unió amb un únic Déu, sinó també amb un poble
i una terra, d'aquí la diferència que el judaisme aporta. Els reis jueus no són
sacerdots, ni profetes, ni molt menys encarnen a la divinitat. Podríem ben bé
dir que Israel no tingué massa sort amb els seus reis, sovint ofenien al Senyor
amb el seu mal comportament, per un de savi, Salomó, n’hi
hagué molts més que s’allunyaren del Senyor Déu, des de David, el gran guerrer,
fins Herodes, el culpable de la mort de Joan Baptista; es deixaren guanyar per
la cobdícia dels diners, de territoris o el desig per posseir les dones dels altres.
Al cap i a la fi la història en determinats aspectes no ha canviat tant.
El Regne, el reialme que porta
Crist, res te a veure amb aquests reis antics, fins i tot l’escena de la unció
de David, que ens mostra el llibre de Samuel, és un no res davant del vertader
pastor d’Israel. El seu és el regne de la llum, el que ens allibera del poder
de les tenebres, perquè és el Regne del Fill, d’aquell qui rescata, perdona i
ens fa fills amb Ell. Però res d’això sembla evident per a la majoria dels
homes en l’escena que ens presenta avui l’Evangeli segons sant Lluc. Hi veiem un
home objecte de la riota dels qui el contemplen i també d’un dels seus companys
de suplici, clavat en una creu, a qui donen vinagre per a veure i li adjudiquen
burlescament el títol de rei dels jueus.
Però de la creu estant Jesús
exerceix la seva sobirania, des de la creu convertida d’instrument de mort en
tron del rei de la vida, Crist en el moment de la llarga agonia parla amb tota
veritat i acull ja al seu regne al primer súbdit, un criminal que fins i tot
ell mateix es creu mereixedor de la mort al patíbul. La reialesa de Crist neix
amb una creu per tron, uns claus per ceptre, unes espines per corona i la seva
pròpia sang per oli de la unció; al calvari no hi ha ni or, ni pedres
precioses, ni catifes, ni cortesans aduladors, ni cap altre dels elements que associem
a la reialesa d’aquest món. Un regne que neix així no pot ser pas com els
regnes de la terra. Els reis terrenals són persones amb poders o riquesa, però
aquest no és el tipus de reialesa de Jesús. El regne de Crist es construeix
sobre la humilitat, el servei i l'amor (Cf. Benet XVI 23 d’agost de 2012).
El seu és un regne al que tots
som cridats, destinat a acollir als qui venen de totes les nacions. Cal un
passaport per entrar-hi, i aquest és l’acolliment de la Paraula de Déu. Cal un
requisit indispensable perquè no se n’adquireix la ciutadania sinó es passa per
la mort de la vida caduca, terrena i efímera a obtenir la vida eterna. Fins i
tot cal passar per un examen de ciutadania, per un judici, en el que la matèria
fonamental de la que ens preguntaran és per com hem viscut a la terra l’amor a
Déu i als altres. Un camí hi porta ben dret, Crist, aquell qui s’ha definit com
el camí, la veritat i la vida.
A aquest regne ens ha cridat
Crist el Senyor, atorgant-nos una vocació que és participació de la seva
resurrecció i de la seva filiació divina. Tots nosaltres estem al servei del
Regne i, al mateix temps, en virtut del baptisme, hem estat investits d'una
dignitat i d'un ofici reial, sacerdotal i profètic, a fi de poder col·laborar
eficaçment en el creixement del Regne (Cf. Sant Joan Pau II 23 de novembre de
1980).
Aquest Regne per sí mateix
pertany als pobres i als humils, a aquells a qui Jesús fou enviat a predicar la
bona nova, a aquells qui Ell declarà benaurats, a aquells a qui el Pare ha
volgut revelar allò que ha amagat als savis. Jesús coneix que és la pobresa,
que és la fam, que és la mancança i no tant sols ho coneix sinó que
s’identifica amb els qui pateixen, com ho feu amb aquell company de creu que just
al final de la seva vida es penedí i sabent-se impur demanà un lloc al Regne;
un home que es reconeixia com a pecador, que reconeixia la innocència de Jesús
i que no demana la salvació, sinó el record del Fill de Déu quan arribi al
Regne; un home, certament, temorós de Déu. Al calvari hi ha per a nosaltres dos
exemples, tots dos clavats a la creu: Crist i el bon lladre; un, model inabastable
en la seva totalitat, l’altre, ben bé al nostre abast.
Avui en l’oració dominical demanarem
al Senyor que vingui a nosaltres el seu Regne. És la segona invocació del Pare
nostre. Jesús ja des del començament de la seva missió anunciava l'arribada del
Regne, i animava a la gent a convertir-se per a acollir en les seves vides la
Bona Novade la salvació. Diu el Papa Francesc que: «Quan en un món tan marcat
pel pecat i el sofriment resem amb l'expressió “vingui a nosaltres el vostre
Regne”, li demanem a Déu que no s'allunyi de nosaltres, que el necessitem.
(...) El Regne de Déu és certament una gran força, la més gran que existeix,
però no d'acord amb els criteris del món. (,,,). És com el llevat que es pasta
en la farina: aparentment desapareix, però és precisament el que fermenta la
massa (Cf. Mt 13,33). O és com un gra de mostassa, tan petit, gairebé invisible,
però porta dins la força explosiva de la naturalesa, i una vegada que creix, es
converteix en el més gran de tots els arbres del jardí (cf. Mt 13,31-32).» (Audiència
General 6 de març de 2019).
D’aquest Regne l’Església n’és
tant sols un tast, composada pels qui ens sabem pecadors, és impulsada però per
l’Esperit, aquell que construeix el Regne de Déu en el curs de la història i
prepara la seva plena manifestació en Jesucrist, animant als homes en el seu
cor i fent germinar dins de la vivència humana les llavors de la salvació
definitiva que es donarà al final dels temps. (Cf. Sant Joan Pau II Tertio
Millennio Adveniente, 45).
Que el Senyor ens concedeixi
de ser com el bona lladre, homes conscients de les nostres faltes i debilitats,
tant físiques com morals, i sobretot homes i dones temorosos de Déu i delerosos
pel Regne.