Diumenge
XVIII durant l'any / Cicle B
Monestir de sant Daniel a Girona
Diumenge 4 d’agost de 2024
Ex 16,2-4.12-15; Salm 77,3-4.23-24.25
i 54; Ef 4,17.20-24 i Jo 6,24-35
«Què hem de fer per obrar com Déu vol?» Deia aquella gent que cercava i seguia a Jesús perquè havia vist satisfeta la seva fam material. No se n’havien adonat encara que molt més important que satisfer la fam és satisfer la dels nostres cors. El poble d’Israel maleïa aquell dia en que havia cedit a deixar les comoditats d’Egipte per la incertesa del desert, els semblava que qualsevol temps passat havia estat millor i que per una olla de carn i un pa a taula valia la pena de ser esclaus. Mirem les coses a vegades de massa prop, no tenim suficient perspectiva i aleshores errem en l’anàlisi. És cert que ens cal saciar la fam, és un deure que tenim com a societat i havent-t’hi recursos materials suficients per a alimentar a tothom, som com a societat responsables de que a alguns els hi manqui el necessari per a viure mentre a d’altres els sobra i acumulen el que no els pertoca. Però la raó de ser d’aquest comportament no és altra que la duresa dels nostres cors, la raó és que ens guiem per criteris que no valen, que no tenen res a veure amb el Crist, com ens ha dit sant Pau.
El que ens pertoca de fer, el que ens caldria fer ho sabem prou bé. Sant Benet mateix ens ho diu de manera ben explicita en el Capítol IV de la Regla, el dedicat a les bones obres, un vertader catàleg del que cal fer i del que cal no fer. Us convido a repassar-lo, a rellegir-lo o a descobrir-lo si us ha passat fins ara per alt. El punt fontal de tot plegat ens el dona el mateix sant Benet: apartar-se de les maneres de fer del món i no anteposar res a l’amor del Crist. I com demostrar que ens apartem de les maneres de fer del món i no anteposem res a l’amor del Crist? Deixant la ira, el ressentiment, l’engany, la pau fingida, la mentida, la venjança, l’ofensa, la maledicció, l’orgull, la peresa, la murmuració o la crítica. Si doncs ens domina alguna d’aquestes coses, si les practiquem, ve a dir-nos sant Benet que anteposem el nostre orgull a l’amor del Crist i que fem o que vivim a la manera del món. Sant Benet ens concreta així que vol dir en el nostre dia a dia aquest obrar com Déu vol, del que ens parla Crist en l’Evangeli.
Si cada nit agaféssim aquest capítol de la Regla per rellegir-lo, faríem un bon examen de consciència de com acomplim aquesta voluntat de Déu, si ho fem amb absoluta sinceritat de cor aniríem llegint-lo i mirant on hem fallat i cap de nosaltres podria sortir-se’n indemne. Fallem i moltes vegades ho fem moguts per l’orgull, la mandra, l’enveja o la gelosia; tot això sant Benet ho sap molt bé i Crist també. La nostra lluita no acabarà sinó en la darrera batalla, quan tant de bo puguem dir com l’Apòstol: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe.» (2Tm 4,7). Però el caure, el no ser perfectes, el adonar-nos-en de que no avancem al ritme que voldríem no ens ha de fer pas desistir, ni encara menys renunciar a caminar. No fos pas que ens passi com aquell poble que havent estat alliberat a la primera dificultat enyorava el temps passat i el mateix esclavatge, enyorava la comoditat, la falsa comoditat, de la submissió.
Déu per mitjà
de Jesucrist i de l’Evangeli ens crida a ser lliures, a ser plenament
conscients de la nostra llibertat amb les conseqüències que això comporta de responsabilitat
davant les nostres actuacions i decisions. Si ens refiem de ser justos i
menyspreem els altres, si volem passar per sants o que ens ho diguin sense pas
ser-ho, no acomplim el que el Senyor ens mana. Actuem, parlem i pensem motivats
pel temor o pel desig, però cal saber, cal discernir si el nostre temor és
fonamentat en la voluntat de Déu. Tenir temor de Déu, que no és pas por, témer
les nostres insuficiències és desitjar superar-les i a això ens hi pot ajudar
tant sols el Senyor practicant cada dia els seus manaments, no desesperant mai
de la seva misericòrdia, mirant d’acomplir la seva voluntat, deixant-nos
alimentar amb aquest pa viu que baixa directament del cel; la seva Paraula. Aquest
és l’únic pa que canvia els cors i canviant-los pot canviar el món i donar-li
vertadera vida.