Diumenge
XXII durant l'any / Cicle B
Parròquia
de Sant Genís de Torroella de Montgrí
Dissabte 31 d’agost de 2024
Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i
2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27 i Mc 7,1-8a.14-15.21-23
Tot el que
rebem de bo ve de dalt, d’aquell qui ens ha creat, d’aquell qui ens estima, d’aquell
qui ens fa arribar la seva paraula, una paraula que és veritat i vida. No es
tracta de limitar-nos a escoltar-la aquesta paraula, perquè aleshores ens
enganyaríem a nosaltres mateixos, cal posar-la en pràctica, cal viure-la. Els
fariseus i els mestres de la llei delerosos de trobar d’una vegada una acusació
formal i contundent contra Jesús creien haver-la trobat en observar que els
deixebles menjaven amb les mans impures, no seguien aquell ritual de
purificar-se com manava la llei i establia el costum; però de fet aquell ritual
havia esdevingut quelcom buit de contingut, no significava res més fora d’un
simple gest i el que Déu vol, el que Crist predica és l’amor i no sacrificis,
coneixement de Déu i no pas holocaustos (Cf. Os 6,6). Els deixebles potser
tenien les mans brutes, però els seus cors buscaven de ser nets; mentre que qui
sap si aquells que es banyaven en haver tornat del mercat, feien passar per l’aigua
vasos, gerros i atuells, estaven realment nets per dins, si tenien les
consciències i els cors nets o si al menys cercaven de tenir-los o bé es
conformaven amb repetir determinats gestos de manera ritual sense anar més
enllà.
Jesús va dir també «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21). El que compte no són grans clams, grans gestos, el que compta es fer la voluntat de Déu, tal com Jesús va venir a fer la voluntat del Pare, i no li fou pas fàcil, fins i tot ell patí per acomplir-la. Guardar els manaments del Senyor i posar-los en pràctica és el que ens pot fer assenyats i intel·ligents, perquè la fe no és quelcom que ens vingui a cop de colzes, amb hores d’estudi, potser ens hi pot ajudar aprofundir en el misteri de Déu, però el que avui diríem intel·ligència emocional, la intel·ligència que rau al cor és molt més important.
Fa tot just una setmana el vostre rector, Mossèn Josep, us parlava aquí de com havia canviat la parròquia en els darrers anys, de les comunitats religioses que han desaparegut, dels fidels que han mort, de com una part important de les noves generacions no s’acosta a l’església, resta indiferent davant de Crist, davant de la fe dels seus pares i avis. Cert que això feia patir a Mossèn Josep, com ens fa patir a tots plegats. Però no hem de perdre mai l’esperança, ni podem ni hem de perdre-la; una esperança sempre confiada en Crist, una esperança que ens ha d’esperonar a seguir endavant i a seguir treballant pel Regne, cadascú en la mesura de les seves possibilitats i tots amb totes les nostres forces i amb tota la il·lusió que siguem capaços de posar-hi.
Escriu el Papa en la butlla de convocatòria del Jubileu pel proper any 2025 que «la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat.» (Spes non confundit, 1). Podríem dir que nosaltres creients no tenim dret a perdre l’esperança, però no hem de ser esperançats per obligació, sinó per la mateixa joia que ens dona la fe. Per perdre-la l’esperança sempre hi ha motius, quan persones que ens han marcat i ajudat en el nostre camí de fe ens deixen podem pensar que al cap i a la fi tot fineix, tot acaba i res no és per sempre. La mort, la mateixa vida ens obre interrogants a cada pas, cal confiar-nos al Senyor, confiar-hi sempre i seguir endavant perquè això és el que vol de nosaltres el Senyor, això és el que voldrien de nosaltres tots aquells que ens han precedit, ajudat i acompanyat en el camí de la fe. Si obrem així mai no caurem ens ha dit el salmista, perquè no se’ns acudirà de fer mal al proïsme o d’escampar calúmnies o de carregar als altres infàmies. Així ens ho han ensenyat a fer i a creure aquells qui ens han predicat i animat a en la fe, eren homes imperfectes com ho som nosaltres, amb defectes i pecadors, com ho som tots, però cercaven a Crist, lluitaven per acostar-s’hi cada cop més. Aquest és el camí, l’únic camí que porta cap a la veritat i la vida, cap al Crist.