Sant
Roc
Parròquia de Santa Maria Assumpta
d’Arenys de Mar
Divendres 16 d’agost de 2024
Is 63, 7-9; Salm 137; He 13, 1-5; Jn
15, 12-17
És Déu que salva, ens ha dit el
profeta Isaïes, és l’amor de Déu el que és capaç de salvar de tots els perills,
és aquest Déu que estima i ens porta en braços. Déu és amor, escriu sant Joan
(Cf. 1Jo 4,8), Ell estima i és fidel. Els amics de Déu són els seus amics en
l’amor, aquells qui s’estimen els uns als altres, tal com Déu estima, aquells
qui són capaços fins i tot de donar la vida per amor, tal com Crist la donà a
la creu. No és un parlar per parlar, l’amor mou voluntats i és capaç de canviar
el món. El reconeixem en qui el practica perquè el qui estima és pacient, és
bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és
groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida,
sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho
espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13,4-8). El deixeble, el qui segueix a Crist
el podem reconèixer, l’hauríem de reconèixer en el seu amor, aquest amor que no
passarà mai, com escriu sant Pau.
No és una quimera, hi ha hagut
qui per amor a Crist i als germans ho ha fet tot, també avui hi ha qui viu per
aquest amor o si més no qui cerca de viure-hi. Així visqué sant Roc, aquest
home nascut a Montpeller a finals del segle XIII, fill del governador de la
ciutat, que quedà orfe ben aviat i que ho abandonà tot, lliurant als pobres el
que tenia, i com a peregrí mendicant, és a dir demanant almoina per menjar,
emprengué camí cap a Itàlia. Ell seguí fil per randa el que ens ha dit sant
Pau, no es va oblidar de fer el bé i de compartir amb els germans el que tenia;
primer en l’aspecte material deixant-ho tot als altres, fent opció pels pobres,
i poc després compartint el que li quedava, la seva fe, la seva confiança en el
Senyor quan visitant poblacions afectades per la pesta es va dedicar en cos i
ànima als empestats, sanant-los amb el poc que tenia, aquesta seva fe, mostrada
en el senyal de la creu que feia al front dels rebutjats del món per la pesta. Arreu
per on passava la pesta desapareixia i tant va estimar als afectats que a la fi
ell mateix va ser atacat amb la pesta i retirant-se a un bosc fou ell mateix
atès per la caritat, per l’amor dels altres i per aquell gos que li llepava les
llagues. L’amor no és mai complert, no arriba a la plenitud sinó es dona i
alhora es rep; si no som capaços de rebre’l i de donar-lo amb la mateixa
intensitat, generositat i humilitat.
L’exemple de sant Roc, que morí a
la fi perseguit i menyspreat, és un exemple d’amor, ell seguí el manament del
Crist fins a l’extrem de no resguardar-se de la malaltia, de no patir per
perdre la seva pròpia vida per tal d’ajudar als altres. Sant Roc no deixà mai
d’estimar als germans, no deixà mai d’acollir als forasters, no s’oblidà mai
dels qui són maltractats per la vida, com aquells milers de persones que patint
la pesta eren deixats a la seva sort i abandonats de tot socors, sovint
enterrats vius a les seves cases.
També avui hi ha a qui atendre,
també avui hi ha forasters als qui acollir, també avui hi ha molta gent
maltractada per les guerres, la fam, la mancança d’una feina digne i d’una llar
segura, afectada per una malaltia o per la vellesa, perseguida per la seva fe o
per les seves idees, perseguits i maltractats fins i tot en la pròpia llar, per
la pròpia parella. Com a creients el nostre ha de ser sempre un
missatge d’esperança, perquè l’amor ha de ser fonamentalment llavor d’esperança;
hem de ser capaços de posar enmig de la nostra societat una llavor d’amor, com
la posà sant Roc en el seu moment i com l’han posada tants d’altres, sants
reconeguts i sants anònims, també aquells “sants de la porta del costat” com
diu el Papa Francesc.
Renovar avui el vot a sant Roc és
renovar el nostre compromís amb Crist, és renovar el nostre compromís d’estimar
als altres, d’acollir als altres vinguin d’on vinguin, pensin com pensin,
creguin el que creguin. Déu ens convida avui a viure el compromís de la
santedat des de «la porta del costat», essent reflex de la presència de Déu,
formant la «classe mitjana de la santedat», en una altra expressió del Papa
Francesc (Cf. Gaudete et exultate, 7). Potser no arribarem a la generositat
de sant Roc, però ens cal mirar d’imitar aquest seu amor. També avui hi ha
molts empestats, empestats socialment per tantes discriminacions i rebuigs,
molts a qui cal un sant Roc que els atengui, s’hi acosti i els embeni les
llagues. Escampem la caritat ruixant amb les almorratxes plenes no tant sols d’aigua
perfumada amb alfàbrega, sinó també d’amor i generositat, d’acolliment i de
solidaritat amb els qui més la necessiten.
«La vida dels Sants no comprèn
només la seva biografia terrena, sinó també la seva vida i actuació en Déu
després de la mort. Als Sants és evident que, qui va cap a Déu, no s'allunya
dels homes, sinó que s'hi fa realment proper.» (Deus caritas est, 42). Per
això ens podem dirigir també avui a sant Roc, els sants ens són model i també
són aquells als qui recórrer per demanar al Crist protecció i ajuda.
Demanem-li doncs al Senyor per la
intercessió de sant Roc que protegeixi aquesta ciutat, com ho feu aquell any
1607 alliberant-la de la pesta, que protegeixi als qui hi viuen i ens faci
créixer a tots en aquest amor que ens ha de portar a fer el bé i a compartir
amb els altres aquesta caritat que ens ve de Crist per tal de que la fem
arribar als qui ens envolten.