Diumenge
I de Quaresma / Cicle A
Catedral de Girona
Diumenge 22 de febrer de 2026
Gn 2,7-9.3,1-7a; Salm
50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; Rm 5,12-19 i Mt 4,1-11
Jesús és conduït
per l’Esperit cap al desert i allí, practicant la pregària i el dejuni Jesús es
prepara per afrontar la seva tasca, la seva missió. Com una premonició del que
es trobarà en el seu camí de predicació del Regne, que finirà a Jerusalem
donant la seva vida, Jesús és temptat. Tot moment clau en una vida, quan hem de
prendre una decisió important, és bo preparar-nos-hi amb un temps d’estret
contacte amb el Senyor, un temps de serenor, de silenci que propiciïn la
pregària i la comunicació amb Déu. Així aquest temps de Quaresma, aquests
quaranta dies que ens recorden els quaranta anys de peregrinació del poble
escollit fins arribar a la terra promesa o aquests mateixos quaranta dies de
Jesús al desert, són un temps de preparació per la Pasqua, temps en que
celebrem el centre de la nostra fe, que és la mort i resurrecció de Crist.
Cert és però que
quan es fa el silenci exterior, no sempre podem gaudir del silenci interior. A
vegades quan la fressa del nostre voltant s’atura, vells pensaments sorgeixen
en la nostra ment i acaben per inquietar-nos. La temptació sorgeix en la nostra
vida un moment o altre i moltes vegades massa sovint. Què ens tempta? Fonamentalment
tenir allò que no tenim i que voldríem posseir, ens calgui o no ens calgui. Ho
hem escoltat en la primera lectura, Adam i Eva ho tenien tot, una vida ben
resolta, no els calia patir ni pel menjar, ni per la roba, ni per res, tenien a
més a l’Esperit que Déu ens havia infós com a alè vital; tenien una sola cosa
vetada per Déu, menjar d’aquell arbre que hi havia al bell mig del jardí, l'arbre
del coneixement del bé i del mal i aquella prohibició, essent lliures per
complir la voluntat de Déu o per incomplir-la ja que Déu així els havia creat,
fou suficient incentiu per trencar aquella paradisíaca vida i trencar amb Déu.
Jesús, el Fill
de Déu, es va voler fer igual en tot a nosaltres i va patir per això mateix la
temptació, aquest neguit tant humà i tant inhumà alhora perquè molts cops ens
amarga la vida. El maligne li oferí menjar quan Jesús patia fam, li oferia
poder quan al desert res no posseïa i encara més li va oferir la possibilitat
de posar Déu a prova, quan Ell mateix era Déu. Totes tres situacions també ens
tempten a nosaltres. El poder és segurament una de les més grans temptacions
del nostre món i ho ha estat al llarg de tota la història de la humanitat; el
desig de posseir, de dominar terres i gent, sempre està present tot i que el
patim més cops com a víctimes que com a botxins. Jesús, al desert, rebutjant
allò que el maligne li ofereix, ens mostra que la temptació es pot vèncer, que
hi ha la possibilitat real de vèncer-la, tot i que no sigui fàcil. I d’on treu
la seva força Jesús, en què basa els seus arguments per rebatre al maligne? En
l’Escriptura, que també el maligne mal interpreta per sortir-se amb la seva.
Crist és aquell
de qui sant Pau ens ha dit que per haver estat just Ell tot sol els homes som
absolts i obtenim la vida; Ell per haver obeït tot sol, fa que esdevinguem
justos els altres. Crist ens obre camí, ens indica el camí a seguir; aquest
camí del que fem memòria i experiència en aquest temps quaresmal en el que
mirem d’enfortir la nostra fe amb la pregària, que és contacte directe amb Déu,
amb el dejuni, és a dir amb la renúncia d’allò superflu, i amb la caritat, que
és expressió d’amor i de solidaritat. El papa Lleó XIV en el seu primer
missatge quaresmal ens diu que «les
nostres parròquies, les famílies, els grups eclesials i les comunitats
religioses estan cridats a viure durant la Quaresma un camí compartit, en el
qual l’escolta de la Paraula de Déu, així com del clam dels pobres i de la
terra, esdevingui una forma de vida comuna, i el dejuni sostingui un penediment
real.» Que així sigui per a tots nosaltres i vencent les
temptacions d’ajornar la nostra conversió, aquesta sigui sincera de cor i
arribem a la Pasqua amb un cor ben obert a l’amor a Déu i als germans.