Diumenge
I de Quaresma / Cicle A
Cúria General de les Missioneres Cor
de Maria a Girona
Diumenge 22 de febrer de 2026
Gn 2,7-9.3,1-7a; Salm
50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; Rm 5,12-19 i Mt 4,1-11
El temps de
Quaresma, que tot just hem encetat, és un temps de preparació, d’aprofundiment
i de conversió. Sempre és moment de tot això, però la Quaresma, que és camí cap
a la Pasqua, ho és de manera especial amb tres ajudes: la pregària, el dejuni o
la renuncia a coses que habitualment fem i que de fet no ens caldrien fer i la
caritat, que sempre ha d’estar present en les nostres vides.
La Quaresma
se’ns presenta sempre com una oportunitat, perquè visquem la Pasqua amb el
sentit ple que té; recordar i actualitzar la victòria de Crist sobre la mort,
la seva mort ens obre a nosaltres les portes de la vida. Aquelles mateixes
portes que Adam i Eva ajudaren a tancar quan tenint-ho tot i volent tenir allò que se’ls havia vetat, vam perdre-ho tot. La
vida còmode, paradisíaca, que Déu els havia proporcionat la perderen per
ambició, perquè allò que no els convenia saber per a ells fou una temptació
conèixer-ho, una temptació que no van poder resistir.
Davant la
temptació hi ha dos possibles camins: superar-la o sucumbir-hi. Superar-la ens
ajuda a seguir endavant i a vèncer les noves temptacions que ens puguin anar
sortint al pas al llarg de la vida; sucumbir-hi ens aboca a una dependència
inevitable i cada cop més esclavitzant. Davant la temptació hi ha el maligne
que ens hi vol arrastrar i el Senyor que ens hi vol alliberar; nosaltres,
lliures com som, lliures perquè així hem estat creats per Déu, ens toca
escollir.
És així també la
vida consagrada, un camí, una lluita constant contra les temptacions i cada pas
suposa una renuncia, una renuncia que de fet és alliberadora, perquè seguir a
Crist sempre és alliberador. La vida consagrada és també camí cap a la Pasqua,
cap a l’encontre amb el Senyor, quan farem de debò la nostra professió, la
nostra consagració al Senyor.
Tenim en Crist
el model, Ell va ser capaç de vèncer la temptació. Una temptació que potser li
va sortir al pas en altres moments de la seva vida. A Getsemaní va fer
professió de fe per tal d’acceptar la voluntat del Pare. No deuria ser fàcil
acceptar-la, perquè Jesús era ben conscient de el que li tocava patir i el
patiment no ve mai de gust; però a Getsemaní, com al desert, Déu per mitjà dels
seus àngels, ajuda a Jesús a superar l’angoixa i ens mostra així que amb el
Senyor al costat tot és possible, si li fem confiança, si ens arrecerem a Ell i
deixem que governi els nostres cors i la nostra ànima Ell ho pot fer tot en
nosaltres, cal però que li deixem fer, que ens deixem omplir per Crist, que la
nostra consagració a Ell sigui sincera i generosa. Dient-li sempre com sant
Joan Baptista: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar.» (Jn 3,30).
Crist és aquell
de qui sant Pau ens ha dit que per haver estat just Ell tot sol els homes som
absolts i obtenim la vida; Ell per haver obeït tot sol, fa que esdevinguem
justos els altres. Crist ens obre camí, ens indica el camí a seguir; aquest
camí del que fem memòria i experiència en aquests temps quaresmal en el que
mirem d’enfortir la nostra fe amb la pregària, que és contacte directe amb Déu,
amb el dejuni, és a dir amb la renúncia d’allò superflu, i amb la caritat, que
és expressió d’amor i de solidaritat.
Aprofitem aquest camí quaresmal cap a la Pasqua per aprofundir una més en la Paraula de Déu i vivint amb més intensitat la caritat, dejunant de tot allò que destorba la nostra relació amb Crist, la nostra conversió sigui sincera de cor per arribar a la Pasqua amb un cor ben obert a l’amor a Déu i als germans.