Diumenge
V durant l'any / Cicle A
Convent
de la Visitació dels Caputxins a Arenys de Mar
Ordenació
diaconal de fra Enric Casanovas Vila, O.F.M. Cap.
Diumenge
8 de febrer de 2026
Is
58,7-10; Salm 111,4-5.6-7.8a. i 9; 1C 2,1-5 i Mt 5,13-16
Demanarem
al Senyor que sobresurtis fra Enric en l’amor sincer, el zel pels pobres i els
malalts, l’autoritat humil, la puresa de vida i el comportament segons
l’Esperit. No és un mal programa de vida i a més no et resulta desconegut. Fa
uns anys et vas sentit cridat per Déu, el Senyor et volia en un servei més
intents prop d’Ell i vas discernir a on et cridava. Aquesta va ser la gran
decisió de la teva vida, dedicar-te al servei de Crist i dels germans, un camí
en el que avui fas un pas més essent ordenat diaca, el ministeri del servei per
excel·lència.
El
diaca te per funció de realitzar allò que el mateix Crist va dir als seus
deixebles: «qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre
servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre
esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a
servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.» (Mt 20, 26-28).
El teu
ministeri diaconal ha de ser viscut doncs com el visquérem els deixebles i com
els visqueren aquells set homes plens de fe i de l'Esperit Sant que ells
elegiren: Esteve, Felip, Pròcor, Nicànor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, destinats a
servir a la comunitat, a ser sal i llum per a l’Església de Jerusalem, aquella
de la qual som tots nosaltres hereus i continuadors. No et presentes a aquest
servei de manera espontània, hi has sigut cridat per Déu i elegit pels teus
superiors per a portar-lo a terme; no oblidis mai aquesta centralitat de Crist
en el teu ministeri diaconal, «és Déu qui crida» (He 5,4). Viu-lo doncs no pas
com un pas intermedi, com un simple tràmit, viu-lo amb tota la intensitat que
aquest ministeri representa.
Quan
el Concili Vaticà II va restaurar el diaconat permanent de fet revaloritzava
aquest ministeri dins de l’Església, un ministeri que qualsevol que hi és
cridat, sigui de manera permanent o sigui prèviament al presbiterat, ha de
viure’l amb plenitud tenint presents els dos grans eixos que el defineixen: el
servei, que li donà origen i sentit, i la proclamació de la Paraula de Déu que
és la seva més alta funció.
Fer
arribar la Paraula de Déu, la veu de Déu no és pas una funció qualsevol; fer
arribar la bona nova que Jesús ens va venir a portar és un encàrrec honrós i
feixuc alhora, perquè proclamar la Paraula compromet la vida, tota la vida. Qui
rep un ministeri, sigui el diaconat, el presbiterat o l’episcopat, rep la crida
de consagrar la seva vida al Senyor, exercint el ministeri amb dignitat, amb
honradesa i amb humilitat.
Estàs
cridat avui a ser sal per a la terra i llum per al món, a anunciar a Crist als
teus germans a ser-ho tot i a fer-ho tot per Jesucrist. Jesús ens convida a ser
sal per a la terra i llum per al món. Com podem ser-ho nosaltres pobres
pecadors i que ja fem prou de suportar les nostres febleses tant físiques com
morals?
El
profeta Isaïes ens en dona unes pistes: compartint el pa amb qui passa fam,
acollint a casa nostra al qui no té llar o vestint al qui no te res per a
vestir-se. Simples actes que poden fer esclatar una raig de llum no ja en les
vides dels qui siguin objecte del nostre gest, sinó en les nostres pròpies
vides; és a dir servint als germans esdevenim llum de Crist, aquella llum que
una albada a Jerusalem va trencar la foscor de la mort i que cada any rememorem
en la Vetlla Pasqual. Pensa-hi quan aquest anys tot portant el ciri anunciïs la
llum de Crist i cantant el pregó pasqual anunciïs la seva resurrecció.
Com
ser llum per al món i sal per a la terra ens ho diu l’Evangeli, ens ho diu el
profeta Isaïes, ens ho diu sant Pau i ens ho remarca el Salm 111: l’home que
presta de bon grat és aquell que disposa a consciència els seus afers i que pot
alçar el front amb dignitat. I per aconseguir-ho tenim en l’Escriptura
l’aliment per a la nostra vida i la nostra caritat que és anunci alegre de la
vida plena i eterna, que Déu ens ha donat en Jesús; com deia el papa Lleó XIV
dimecres passat.
Aquest
ministeri que se’t confia el rebràs per la imposició de les mans i la pregària
d’ordenació. Et seran imposades les mans com els hi foren imposades als qui van
ser presentats als apòstols, i ells, després de pregar, els hi imposaren. Una
pregària d’ordenació en la que, tot invocant l’ajut dels sants, farem memòria
dels esdeveniments principals de la història de la salvació, invocarem al
Senyor perquè faci davallar damunt teu el seu Esperit Sant i demanarem al
Senyor que actuïs i visquis, un cop rebut el ministeri, d’acord amb el sagrament
que hauràs rebut.
Serà
després, no pas abans, quan rebràs a les teves mans el llibre dels Evangelis
del que estaràs cridat a ser missatger simbolitzant així que per fer arribar la
Paraula cal la força de l’Esperit i l’ajut dels sants, d’aquells que havent-nos
precedit en el senyal de la fe, ens són model, com sant Francesc, com sant
Antoni i tants d’altres amb ells.
El
missatge central del ministeri diaconal rau sobretot en les paraules que
acompanyen el lliurament de l’Evangeliari: «creu el que llegeixes, ensenya el
que creus i practica el que ensenyis.» Fixem-nos-hi tots en aquestes paraules,
no són paraules buides, no és un parlar per parlar, ens mostren com viure la fe
amb coherència, en plenitud. Si no creus en el que llegissis de res no valdria
la teva proclamació de l’Evangeli, seria desangelada, estèril; si el que creus
no ho anunciessis no viuries la fe en plenitud, perquè la fe que és relació
personal amb Déu, cal que alhora sigui viscuda en comunitat i finalment, no pas
en darrer lloc, si la Paraula no impregna la teva vida, les teves accions, poca
feina faràs per al Regne.
Confiant
en les nostres pobres forces no seriem mai dignes de cap ministeri, però
l’Esperit actua en nosaltres. Ja en tens experiència, saps que quan algú truca
a la porta d’un convent, d’un monestir, d’un seminari cal que sigui ben
conscient de que per ell tot sols res no obtindrà, cal sempre que ens deixem
obrar per Déu, que ens deixem en mans de Déu i això tu fra Enric ja ho has
experimentat, ja t’has deixat portar per Déu, ara tant sols cal que continuïs
fent-ho, posant-hi de la teva part, certament, però sobretot confiant-te en el
Senyor que sap sempre que ens cal, en cada moment de les nostres vides.
Com
deia el papa Francesc fa poc menys d’un any, ara quan rebis el sagrament de
l'Ordre diaconal, “davallaràs” els graus del ministeri, i afegia el papa
Francesc «deliberadament dic i subratllo que “davallaràs”, i no que “pujaràs”,
perquè amb l'ordenació no es puja, sinó que es davalla, ens fem petits, ens abaixem
i ens despullem de nosaltres mateixos. En paraules de sant Pau, ens despullem,
en el servei, del “home terrenal”, i ens revestim, en la caritat, del “home
celestial” (cf. 1 Co 15,45-49). (23 de febrer de 2025). No és això mateix el
que fem quan ens decidim a respondre afirmativament a la crida del Senyor a
seguir-lo?
Tingues
en la proclamació de la Paraula i en el servei a l’Església i als germans el
teu nord. En aquest any sant en que celebrem el 8è centenari de la mort de sant
Francesc, ell intercedirà per tu davant del Senyor, que aquest any de sant
Francesc t’impulsi a imitar al poverello d'Assís, a formar-te en la
mesura que et sigui possible segons el model de Crist, a no frustrar els
propòsits d’aquest Any Sant que acaba de passar i que l'esperança que han vist tants
pelegrins es transformi ara en tu en zel i fervor de caritat activa, com diu el
Decret de Convocatòria d’aquest anys Sant franciscà del que aquesta església de
la vostra comunitat n’és temple jubilar.
Recorda
finalment les paraules de sant Francesc: «”No he vingut a ser servit, sinó a
servir”, diu el Senyor (cf. Mt 20,28). Aquells doncs que han estat constituïts
sobre els altres, gloriïn-se d'aquest ministeri tant, com si haguessin estat
destinats a l'ofici de rentar els peus als germans.» (Admonicions, IV).
Dona amb el teu servei testimoni de Crist i persevera ferm en Ell, que no vingué a fer-se servir, sinó a servir. Així seràs sal per a la terra i llum per al món.