Presentació del Senyor
XXX Jornada Mundial de la
Vida Consagrada
Parròquia de Santa Susagna
del Mercadal a Girona
Dilluns 2 de febrer de 2026
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10 i Lc 2,22-40
Per a qui eren Simeó i Anna? Eren per a
Déu. Aquests dos ancians que tenien en Déu el centre de la seva vida. Simeó un
home just i pietós, que pujà aquell dia al temple, com ho havia fet tantes
altres vegades, aquest cop hi fou empès de manera especial per l’Esperit, com
ho és tota persona cridada per Déu a seguir-lo. Anna una dona vídua i anciana dedicada
nit i dia a la pregària, al dejuni i al culte, era allí per lloar i pregar a
Déu.
Dues vides, com tantes altres, dedicades
a esperar al Messies, a anunciar-lo; dues vides que aquell dia es troben de
sobte amb Josep i Maria que pugen al temple per realitzar el sacrifici ritual
en rescat del seu fill primogènit, Jesús, i per tal de que Maria sigui
purificada després del part.
A Jesús no li calia ser presentat al
Senyor ni encara menys ser rescatat; és Ell qui ha vingut per rescatar-nos a
tots nosaltres. A Maria, concebuda immaculada, tampoc li calia cap purificació,
certament; però aquesta família, per a nosaltres sagrada, es manté fidel al que
prescriu la llei de Déu i acompleix el que aquesta estableix.
Ens ho dirà el mateix Jesús: «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres
de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los
sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17). I aquell dia la plenitud que esperaven
es troba amb Simeó i amb Anna.
Els rituals prescrits en la Llei
serveixen a Jesús com a marc per a una nova epifania, Déu es manifesta davant
d’un ancià i d’una vídua, com abans ho havia fet davant d’uns pastors o d’uns
mags. Déu es manifesta davant d’aquells que tenen el cor a punt per a rebre’l,
no entén ni d’edats, ni de posicions socials, entén de cors oberts i de vides
coherents amb la recerca i l’espera del Senyor, com la dels apòstols o com la
de qualsevol que se sap cridat per Crist a seguir-lo.
Simeó i Anna eren per a Déu, com tot
aquell que es consagra a Déu responent a la seva crida. Potser fins i tot ells,
com també molts cops nosaltres mateixos, no en som prou conscients. Déu elegeix
a qui revelar-se, ho fa davant dels qui l’estimen, dels qui el desitgen, dels qui dediquen llur
vida a esperar-lo i estant disposats a seguir-lo; aquests són els qui el troben.
Som per a Déu, els consagrats som per al Senyor, com tot
cristià certament també ho és, però amb un punt concret i important, dediquem
la nostra vida a esperar-lo, a anunciar-lo, a seguir-lo en comunitat, en
comunió.
Sense Crist com a centre, sense que Ell en sigui la raó i el
motor de les nostres vides, res tindria sentit.
Consagrar-se al Senyor té però el seu
preu, té el seus riscos, podem esdevenir-ne fidels seguidors, però podem ser
també senyeres combatudes, motiu de que alguns s’alcin i de que d’altres
caiguin; tot depèn del nostre grau de fidelitat, de sinceritat, de paciència;
en definitiva de com visquem el nostre seguiment de Crist.
Com Simeó i Anna ens cal ser icones de l’esperança, alçar ben
alt les llindes i engrandir les portalades del nostre temple interior, perquè coneixent
al Senyor valent i poderós, al Senyor que vencerà en el combat a la mort i que
vencent-la ens obrirà a tots les portes de la glòria, siguem fidels testimonis
enmig del món, que és el nostre món i del que formem part indestriable.
Nosaltres reconeixent en Jesús al Salvador, hem de fer veure
als altres aquesta llum que ha vingut per il·luminar al món, aquesta llum que
es revel·la a totes les nacions.
Ens ho deia el papa Lleó XIV fa pocs dies: «no és
l'Església la que atreu, sinó Crist, i si un cristià o una comunitat eclesial
atreu, és perquè a través d'aquest “canal” arriba la saba vital de la caritat
que brolla del Cor del Salvador. L'Església anuncia a Crist, ho fa sense
protagonismes ni particularismes, i en ella cadascun és i s’ha de reconèixer
sempre i tant sols com “un simple i humil treballador de la vinya del Senyor”.
– com es presentava el papa Benet XVI.» (29 de gener de 2026).
Simples i humils treballadors,
simples i humils cercadors, simples i humils consagrats, humils testimonis
d’esperança, d’unitat, de comunió i de fraternitat, de sinodalitat.
Sols així podrem seguir endavant, en
aquest camí cap a Déu on cadascun de nosaltres té un lloc, un paper dins de
l'Església; i per tal de portar-lo a terme cal que no oblidem mai la nostra
vocació, aquella primera crida que vam rebre, mantenir-la viva perquè si avui el
Senyor ens continua cridant amb la mateixa força d’aquell primer dia hi puguem
respondre amb el mateix entusiasme.
Perquè no minvi la frescor d’aquell
moment, ens cal confiar-nos al Senyor especialment emprant la pregària i el
contacte amb la seva Paraula. En paraules del papa Francesc el «moll de l’os de la vida consagrada és la pregària.»
(2 de febrer de 2016).
Per seguir endavant la força ens ha de venir de Crist, a qui seguim, a qui no hem d’anteposar mai res, com ens diu sant Benet, i a qui li devem tot. Sols així la nostra vida i el conjunt de la vida consagrada continuarà essent un do necessari per a l’Església, tant sols si som conscients de que som per a Déu en tot moment i en qualsevol circumstància.