Exèquies Joan Carles Castro, mestre orguener

Exèquies Joan Carles Castro, mestre orguener

Barcelona 7 de gener de 2018

Jb 19,1.23-27a; Salm 22; Jn 6,37-40

Estimats germanes i germans avui l’Església celebra la festivitat del baptisme del Senyor, la celebració amb que conclouen les festes de Nadal. Pel baptisme ens incorporem a l’Església, certament, però és encara més important que pel baptisme participem de la resurrecció de Crist. Hem celebrat aquests dies com Déu s’ha encarnat, s’ha fet home com nosaltres per poder compartir les nostres limitacions, la nostra humanitat, la nostra mort; però en compartir Déu la nostra mort ens ha fet partícips també de la vida eterna, d’aquella vida on no hi ha ni patiments, ni angoixes, ni sofriments i que dura per sempre. L’encarnació, el naixement del Fill de Déu és ja el preludi, l’anunci, de la nostra resurrecció. Així com Jesús va morir i va ressuscitar, així també nosaltres quan morim participem de la seva resurrecció. Aquesta és la confiança, la certesa de Job, que malgrat tots els seus sofriments està convençut de que ell mateix contemplarà a Déu, que els seus ulls el veuran; hi creu, té fe. Perquè, ens ho diu l’evangelista sant Joan, tot allò que el Pare dona ha de tornar a Ell. Déu ens dona la vida i aquesta torna a Ell; glorificada perquè la vida terrena, finita la que podem gaudir i també patir cada dia, es transforma en la vida vertadera, la vida eterna. 

El nostre pas per aquest món esdevé això, un pas, una travessia; podríem dir que la vida terrenal és com un mitjà, un instrument per poder accedir a la vida eterna. El nostre germà Joan Carles, que compartia la nostra fe, ha acabat la cursa per aquest món, mantenint-se ferm i ara preguem perquè pugui gaudir de la gloria eterna; perquè Crist no vingué per perdre res del que el Pare li confià sinó per ressuscitar-lo al darrer dia. 

La vida d’en Joan Carles, massa breu i amb tantes coses encara per fer, ha estat com un instrument; com un dels orgues que ell construí i restaurà. Perquè un orgue en sí mateix no té sentit, és un instrument, un mitjà perquè l’aire que passa pels seus tubs esdevingui música, tant sovint una música que lloa a Déu. Així la seva vida ha esdevingut un instrument per arribar a la vida eterna. Han estat mesos de dur combat contra la malaltia, els ha afrontat amb coratge i optimisme, amb el cor serè i confiat i ara, veurà que el seu testimoni, Crist el Fill de Déu fet home que ens fa participar de la seva resurrecció, li fa costat. 

La mort és el gran misteri de l’existència humana, tant cert com sabem que naixem sabem també que hem de morir, però quan com amb el nostre germà Joan Carles, la mort arriba massa d’hora el dolor, el buit, la seva absència se’ns fa encara més feixuga. Sols la certesa de la fe ens hi ajuda.

Queridos hermanas y hermanos hoy encomendamos a nuestro hermano Juan Carlos al Señor, lo confiamos a Dios que nos ha amado tanto que ha enviado a su hijo para compartir nuestros sufrimientos. Él es compasivo y misericordioso, su bondad y su amor nos acompañan toda la vida para, al fin, poder vivir por los siglos de los siglos en la casa del Señor. La vida de nuestro hermano ha sido demasiado breve, nos ha sabido a poco, se ha visto truncada por la enfermedad; pero ha vivido en plenitud, su vida ha sido rica, ha estado llena de pasión; pasión por su familia, especialmente quisiera recordar ahora a su padre, fallecido hace pocos meses, a quién acompañó en su lucha contra la enfermedad con una admirable amor filial. 

Pero para Juan Carlos una pasión ha colmado de sentido su existencia, la música, el órgano. Con su recuerdo nos queda también su obra; aun tras su partida en muchos templos seguiremos alabando a Dios acompañados por un instrumento salido de sus manos, mimado por sus manos. La pasión con que trabajaba, transmitiendo a su obra todo su sentimiento, mostraba una pasión por la vida, por las cosas bien hechas, perdurables a través del tiempo. También ahora su vida ha trascendido la temporalidad por ello pedimos al Señor que le permita estar en su presencia. Nuestra vida no es en vano, aquí en este mundo dejamos nuestro recuerdo, nuestra obra para poder gozar de una vida en plenitud. Ciertamente a la partida de los que hemos querido y nos han querido se une el vacío, el dolor de la separación. Poco a poco el sufrimiento se va dulcificando, prevalecen los recuerdos de tantos momentos buenos vividos con su familia, sus amigos, con todos los que le trataron; porque nuestro hermano no se va con las manos vacías nos deja el testimonio de toda una vida compartida con quienes le amaron y conocieron.

La vida de Juan Carlos, marcada por estas tres pasiones, primero por los suyos, después por la música y con esta por el trabajo bien hecho, aunque sin duda le quedara mucho por hacer, ha llegado a su plenitud. Ahora su muerte nos deja dolor y ausencia; pero tenemos la plena confianza de que así como en el bautismo recibió la semilla de la vida eterna ahora el Señor le concederá poder contemplar la luz de su rostro.

Estimades germanes i germans, cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix, mentre vivim, vivim per al Senyor i quan morim, morim per al Senyor. 

Encomanem al nostre germà a la infinita bondat de Déu, que Ell l’aculli ara i quan ens arribi l’hora també a tots nosaltres.

Epifania del Senyor

Epifania del Senyor

6 de gener de 2018

Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

L’estel que guià als mags és l’esclat de la llum, una llum que centra la celebració del Nadal. En el misteri del Nadal, la llum de Crist s’irradia sobre tota la terra, com si fos en cercles concèntrics. Primer als pastors, els representants dels més desafavorits del poble d’Israel, la llum que arriba a Jerusalem, sobre la que clareja com l’alba la glòria del Senyor. Avui als mags, que per una revelació han conegut el misteri secret que els homes no havien conegut en les generacions passades tal com ara Déu l’ha revelat; vinguts de llunyanes terres són la primícia dels pobles pagans, l’anunci de que la salvació ha arribat per a tots els homes i dones de bona voluntat independentment de la seva raça, llengua, cultura o llinatge.

Però aquesta llum que ha vingut a il·luminar a tot el món, a treure’ns de la tenebra i que té com a focus d’irradiació al nen, amb Maria i amb Josep, té zones d’ombres perquè en els poderosos no els suscita joia, sinó temor i hostilitat; són les tenebres que encara embolcallen la terra, les fosques nuvolades que cobreixen el món. N’hi ha que tot i reconeixent que Jesús és el Fill de Déu fet home, no volen pas acollir-lo, s’inquieten en sentir aquesta bona nova. I es neguen així a acollir a Déu, perquè Ell és l’origen de tota llum, el verb que s’ha fet home esdevenint el principi de recapitulació i reconciliació universal, la meta de la història, la terra promesa de l’èxode de la humanitat que en la mort i resurrecció de Crist troba el seu colofó. Per això avui la litúrgia ens convida a anunciar també la Pasqua, centre de la història de la salvació, quan Jesús mort, és sepultat pels homes i ressuscitat pel Pare. 

La seva mort és anunciada per la mirra que els mags oferiren al nen símbol de la seva vertadera i plena humanitat. Aquest infant, indefens, humil i pobre ja al bressol, revela però el rostre del Pare, perquè tot i la seva petitesa és vertader Déu; tal com l’encens ofert pels mags prefigura. La llum que il·lumina les nacions, que brolla del cor de la història d’Israel, del llinatge de David, es mostra com un simple infant, amanyagat per Maria, la mare, però en Ell els mags hi reconeixen la font de la llum que anunciaven l’estrella i les escriptures, l’arribada del rei d’Israel profetitzada de temps antics, un rei per a tot el món; com l’or ofert pels mags representa. 

Per damunt dels signes còsmics i dels anuncis, hi ha la voluntat personal de Déu que en Crist es revela com a amor. Ara el Fill unifica en Ell el cel i la terra, creació i creador, carn i esperit. Busquem bé en aquest infant, el secret que des d’ara s’ofereix a tots els pobles; que en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa. Hereus de Déu en el seu Fill, Crist Déu veritable, digne de rebre l’encens i manifestat en el baptisme del Jordà. Formant part del cos de Crist, vertader home, que és l’Església, prefigurada en la taula de Cana i formada per la humanitat finita amorosida amb la mirra. Compartint l’esperança de l’acompliment de la promesa del Regne d’aquell qui, vertader rei els mags amb l’or coronaren. No tinguem por a les tenebres del món, perquè qui ens ha nascut és "la llum del món" (Jn 8, 12). Anem amb el cor alliberat de les tenebres de la inquietud, busquem-lo ben bé, aquest nen, i quan l'haurem trobat, fem-ho saber, perquè tot el món pugui presentar-li el seu homenatge; Ell és el Salvador del món.

Nadal Missa del dia

Nadal

Missa del dia

25 de desembre de 2017

Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

A Déu ningú no l’ha vist mai però al llarg de la història de la humanitat, al llarg de la història de la salvació no ha deixat de fer-s’hi present. La Paraula, la força abassegadorament creadora de Déu, aquella que ja existia al principi, que era amb Déu i era Déu, aquella sense la qual res no ha pogut existir, que té en ella mateixa la vida i que és la llum veritable dels homes; avui s’ha fet carn, ha vingut a casa seva, ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Tota la força creadora de Déu s’ha contingut en la nostra pobre humanitat. Perquè és pel Fill que Déu ha completat la seva revelació, ho ha fet en Jesucrist. Ell que ha parlat en diverses ocasions i de moltes maneres ens parla ara en la persona del Fill, la Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

El pròleg del quart Evangeli i el començament de la Carta als Hebreus se centren en l’origen diví de Jesús, en la persona del Fill pel qual tot ha existit, aquella paraula que ja en la creació Déu es posava a la boca i tot esdevenia realitat. El Verb és el preexistent, Ell és des de sempre, Ell revela Déu i dóna accés al Déu real. En Jesús, ara és l’enviat que sortint de Déu ha vingut al món per acomplir la missió del Pare. Per acomplir el que el Pare li ha encomanat amb fidelitat i obediència, amb caràcter plenipotenciari, i un cop acomplerta la missió, Jesús ha de tornar al Pare, al qui l’ha enviat. Té una missió, no ha vingut a fer res més que venir al món; és la seva pròpia vinguda i la seva presència la que salva; la seva missió i la missió són la mateixa cosa. Jesús mateix és la missió, ja no es tracta com en els profetes de dues coses diferents. Ara tot apunta a la presència permanent en Jesús d’aquell qui l’ha enviat, el misteri de la presència de Déu en Jesús. És també el Fill i aquesta denominació, aquest títol, defineix la seva relació amb el Pare. No hi ha Jesús sense el Pare, Jesús no pot ser entès sense el Pare i per Ell nosaltres també esdevenim fills del Pare, hereus amb Crist. Sense Jesús no es pot entendre la nostra filiació divina, som fills de Déu per Ell i amb Ell.

La Paraula s’ha fet carn per redimir-nos; aquesta és la claror d’aquest dia sant, perquè avui ha baixat a la terra una gran llum, la llum que és la vida dels homes, la llum de la qual Joan era testimoni, la llum veritable que en venir al món il·lumina a tots els homes. Déu compartint la nostra condició humana ens ofereix de compartir la seva divinitat. Aquell per la força del qual vàrem ser admirablement creats de manera encara més admirable ha vingut per restaurar la imatge de Déu en nosaltres, enterbolida per les nostres mancances.

La primera que va obrir el cor, la qui el va portar en les seves entranyes, que l’infantà i el contemplà fou Maria, la mare. Una noia senzilla de Galilea esdevingué el temple de la saviesa, l’arca de la nova aliança, font d’amor vers l’amor inesgotable; el Fill era en ella i era amb ella. Per Maria la paraula s’ha fet home perquè l’home esdevingui Déu.

Admirable intercanvi en el qual és Déu qui pren la iniciativa, qui es dóna a si mateix, qui ofereix a l'home la participació en la seva nova condició de Fill de Déu. Mentre els homes tant sols som capaços d'oferir-li la migradesa de la nostra condició humana.

En celebrar el naixement del Senyor, celebrem també el nostre naixement, el dels homes a la vida nova i plena, a la vida de fills de Déu, que arrelant en el misteri del Nadal culmina en la Pasqua. Després d’haver parlat en moltes ocasions i de diverses maneres, ara en aquests dies que són els darrers, Déu ens parla a nosaltres en la persona del Fill. Crist, nostre Senyor, aquell que essent invisible com a Déu se’ns ha fet visible com a home i ha entrat en la nostra història per retornar-nos al Regne, per salvar-nos.

Nadal Missa de la nit

Nadal

Missa de la nit o del gall

24 de desembre 2017

Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc  2,1-14

Passant al ras la freda nit, un grup de pastors guarda i vetlla el seu ramat reclòs a la pleta; intentant de descansar però amb una orella atenta per si s’acosta algun perill per les seves ovelles. De sobte la gloria del Senyor els envoltà de llum i la por els envaí, s’esglaiaren davant d’aquell àngel que els anunciava una gran alegria, el naixement del Messies, el Salvador, el Senyor. De temps antics els profetes ho havien anat anunciant, de l’estirp de David havia de néixer el Messies, però qui ho havia de dir, qui s’ho hagués pogut imaginar que seria anunciat a uns humils pastors que ni un sostre tenen per aixoplugar-se i que les seves senyes serien un nen en bolquers, no pas en un palau sinó posat en una menjadora, nascut ni tant sols en una casa, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. 

L’amor de Déu s’ha revelat en la més absoluta pobresa i senzillesa, aquell que ha vingut per fer-se un com nosaltres, llevat del pecat, el qui vol la salvació de tots els homes, ens ensenya des del bressol que també nosaltres hem d’abandonar la impietat, la duresa dels nostres cors, els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, tot esperant l’acompliment de la gloria de Jesucrist.  El conseller prodigiós, el Déu-heroi, el Pare per sempre, el príncep de la pau, aquell qui llur regne estarà fonamentat sobre el dret i la justícia i que no tindrà fi; ha nascut quasi bé al ras i ha estat posat en una menjadora. El cel se n’alegra, la terra i fa festa, bramula el mar amb tot el que s’hi mou, jubilen els camps amb tot el que hi ha i criden de goig els arbres del bosc; perquè avui la pau ha baixat del cel i aquesta nit santa brilla amb la llum veritable. 

El senyal de Déu és la senzillesa, la petitesa, la humilitat. Déu no ve a nosaltres amb gran poder, amb força i majestat, sinó que per a nosaltres es fa petit, ve com un infant desvalgut, necessitat de la nostra ajuda, necessitat del nostre amor; no vol de nosaltres res més que el nostre amor perquè aprenguem així d’Ell mateix, del seu desvaliment a estimar als petits, als dèbils, als famolencs, als sense sostre, als  perseguits, als desvalguts. En cadascun d’aquests, en els més febles de la nostre societat hi ha la imatge de Déu, la imatge d’aquest infant fill de Maria que essent Fill de Déu s’ha volgut fer home com nosaltres, per fer-se accessible a nosaltres, per posar-se al nostre abast; s’ha fet el nostre pròxim, s’ha donat a sí mateix, s’ha fet regal per a nosaltres. 

En aquest temps de regals i presents no oblidem que Déu fet home, fet infant, és el millor regal i ens ha ensenyat que donar-nos a Déu, donar-nos als altres, amb generositat, amb humilitat, amb senzillesa, sense esperar res a canvi, és el millor regal que podem donar i alhora el millor que podem rebre. Deia el Papa Francesc el passat dimecres que «una proposta de fe per arribar a realitzar-se ha d'implicar al cor, a l'ànima, a l'esperit i a tot el nostre ésser, ha de deixar que Déu neixi i reneixi en el pessebre del nostre cor, ha de deixar que l'estel de Betlem ens guiï cap al lloc on han posat al Fill de Déu, no entre els reis i el luxe, sinó entre els pobres i els humils.»

Aquells pobres pastors que a la serena vetllaven pel seu ramat i que envoltats de llum es van esglaiar, tot i això es varen arribar fins a Betlem a veure el que havia succeït, el que l’àngel els havia fet saber; i allí trobaren a Maria i a Josep i al nen posat en una menjadora i començaren a anunciar tot el que els havien dit d’aquell infant, glorificant Déu i lloant-lo. Com ells nosaltres anunciem de dia en dia que Déu ha vingut a salvar-nos, contem a totes les nacions, a tots els pobles aquest gran prodigi. Ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Les seves senyes, on el trobarem és en els qui tenen fam i set, en els forasters i immigrants, en els que no tenen ni casa ni vestit; en els malalts i els ancians, en els presos i els perseguits; perquè tot allò que deixem de fer a un d'aquests més petits, a Ell li neguem, ens dirà Jesús. Ells són la gloria de Déu i als qui estima el Senyor amb predilecció. Reconeguem en ells a Jesucrist i esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la gloria de Jesucrist. 

Una gran llum ha vingut per als qui avancem a les fosques; ens ha d’omplir una alegria immensa, aquesta nit s’ha revelat l’amor de Déu que ve a salvar-nos.

Nadal Missa vespertina de la vigília

Nadal

Missa vespertina de la vigília

24 de desembre de 2017

Capella de la Mare de Déu dels Dolors a la infermeria

Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Nadal és l’inici de la nostra redempció, ara acollim aquest infant pobre i desvalgut com a redemptor, amb l’esperança de que el puguem contemplar com a jutge quan porti el bé i la salvació a la fi dels temps; quan apareixerà com un raig de llum, com una torxa encesa. Avui sabem que ve a salvar-nos i demà esperem veure la seva glòria.

Déu s’ha fet home, ha nascut d’una verge per obra de l’Esperit Sant i ha escollit el llinatge de David per venir a salvar-nos. Així ho havien anunciat de temps antic els profetes; que de la descendència de David havia de venir el Salvador. Aquest Jesús que avui nascut en la solitud de la nit; aquest que no ha pogut trobat ni un racó en un hostal, aquest però que participa del llinatge d’Abraham, d’Isaac, de Jacob, de David, de Salomó; del poble que ha patit la deportació a Babilònia en haver perdut el favor del seu Déu, en haver-se allunyat del seu Senyor i que avui ha vingut a salvar al seu poble.

Jesús participa del llinatge de Josep, l’espòs de Maria, d’aquest home bo que en veure la seva promesa embarassada dubte i dubtant, somiant, un àngel li diu que perdi la por, que agafi a Maria i la prengui a casa seva perquè és per obra de l’Esperit Sant que espera un fill que salvarà del pecat al seu poble. Josep dorm enmig d’un mar de dubtes i de pors, i es desperta decidit a acomplir allò que l’àngel li ha manat; amb esperit ben prompte, com el que nosaltres hem de tenir per acollir avui l’inici de la nostra redempció.

La redempció comença avui, amb aquest nen que portarà el nom de Jesús, que significa Déu que salva, i el d’Emmanuel, que significa Déu és amb nosaltres. Perquè el Déu que salva és ja amb nosaltres, s’ha fet home i creiem que en ell i des d’ell, Déu ens acompanya, ens beneeix i a la fi ens salvarà. Com sant Josep sovint dubtem, ens preguntem; perquè com deia el Papa Francesc el passat dimecres «una fe que no ens posa en crisi és una fe en crisi; una fe que no ens fa créixer és una fe que ha de créixer; una fe que no ens interroga és una fe sobre la qual hem de preguntar-nos; una fe que no ens anima és una fe que ha d'estar animada; una fe que no ens commou és una fe que ha de ser sacsejada.»

Si ens refiem de Déu, confiats despertarem amb esperit ben prompte del nostre sotrac i acomplirem el que el Senyor ens mana. El nostre Senyor, el nostre Salvador, és aquí. Avui sabem que el Senyor ha vingut a salvar-nos.