Presentació
de l’obra de Mn. Ramon Muntanyola:
Vidal i Barraquer. El cardenal de la
pau
Edició
a cura del P. Josep Massot i Muntaner
Poblet
3 de febrer de 2018
Il·lm. Senyor President de la
Diputació, Il·lm. Senyor alcalde de l’Espluga, representant del nostre estimat
senyor Arquebisbe, estimats familiars de Mossèn Muntanyola i del Cardenal Vidal
i Barraquer, senyores i senyors.
Presentem avui la reedició d’una obra
singular. Vidal i Barraquer, cardenal de
la pau, una biografia del cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer
escrita per Mossèn Ramon Muntanyola. La primera edició d’aquesta obra veié la
llum l’any 1969-1970 publicada per l’Editorial Estela. Aviat se’n feu una
traducció castellana a càrrec de Victor Manuel Arbeloa; era el febrer de 1971 i
el responsable de l’edició i adaptació era un jove prevere i historiador que
iniciava també la seva tasca com a responsable de l’edició de l’Arxiu del
cardenal juntament amb el P. Miquel Batllori. L’any 1976 l’Abadia de Montserrat
publicà una nova edició de la biografia del cardenal a cura del P. Josep Maria
Massot, feia tres anys i escaig que l’autor havia mort i tot just s’encetaven
les gestions pel retorn a la seva seu de les despulles del cardenal Vidal i
Barraquer. Avui en presentem una nova reedició a cura de nou del P. Massot. Per
què editar passats cinquanta anys aquesta obra? Que té de singular? Moltes
coses, en primer lloc es tracta d’un gènere biogràfic ben lluny de l’ús actual
i com tota biografia té tres elements fonamentals: l’autor, el biografiat i la
motivació. El mateix fet de que vint-i-cinc anys després de la mort del
cardenal calgués descobrir, reivindicar i donar a conèixer la seva figura ja és
un fet bastant excepcional. Com entendre que en ple franquisme un cardenal de
l’Església Catòlica hagués vist silenciada de tal manera la seva memòria? El
motiu pel que Mossèn Ramon Muntanyola engegà aquesta tasca no és pas menor; escriure
una biografia del cardenal Vidal i Barraquer responent abans que res al desig
de reivindicar llur memòria.
El
biografiat
Francesc d’Assís Vidal i Barraquer
naixia a Cambrils el 3 d’octubre de 1868, en el si d’una família benestant
catòlica. Als 12 anys l’enviaren a estudiar al Col·legi de Sant Ignasi de
Manresa de la Companyia de Jesús. Allí li sortí al pas per primer cop la
vocació, en aquell moments jesuítica però primer el seu pare li prohibí de
prendre cap decisió fins haver acabat llurs estudis; i després el seu mentor,
el bisbe de Vic Josep Torres i Baiges li manifestà que ja hi havia prou
religiosos i el que mancaven eren bons capellans diocesans. En haver mort la
seva mare l’any 1881 i el seu pare l’any 1886, fou acollit pels oncles Josep
Vidal i Carme Martorell. Francesc d’Assís segui fil per randa la voluntat del
seu pare i estudià dret a la Universitat de Barcelona i sols després de
llicenciar-se en dret civil i eclesiàstic entrà al Seminari de Barcelona l’any
1895 i d’allí fou reclamat per l’arquebisbe de Tarragona Tomàs Costa i
Fornaguera, finalitzant els estudis a la Universitat Pontifícia de Tarragona.
Ordenat de prevere el 17 de setembre de 1898 ocupà ben aviat càrrecs a la cúria
diocesana, guanyà una canongia, fou promogut a la dignitat d’arxiprest i a la
mort de l’arquebisbe fou escollit vicari capitular. Ja sota el pontificat de
l’arquebisbe Antolín López Peláez fou vicari general a Tarragona i el 26
d’abril de 1914 fou consagrat bisbe a la catedral de Tarragona en haver estat
nomenat administrador apostòlic de Solsona; tenia 45 anys. Restaria a Solsona
sols cinc anys per retornar a Tarragona ja com a arquebisbe metropolità i
primat. El seu pontificat a Tarragona va de 1919 a 1943, any de la seva mort.
Durant aquests visqué la crisi de la monarquia constitucional, la dictadura de
Primo de Rivera, la caiguda de la monarquia, la proclamació de la República i
l’autonomia de Catalunya, la guerra civil i els primers anys del franquisme.
Com a pastor estigué especialment interessat per l’ensenyament del catecisme,
la formació de la joventut, la promoció dels moviments catòlics, el bon
funcionament de les parròquies, la formació del clergat, la salvaguarda del
patrimoni artístic i documental de l’arxidiòcesi. El Papa Benet XV el nomenà
cardenal sota el títol de Santa Sabina el 23 de febrer de 1921. Fou durant la
dictadura de Primo de Rivera que patí campanyes difamatòries i pressions per
tal que abandonés el càrrec per anar a les seus de Saragossa, Granada o Burgos.
Titllat de catalanista arribada la II República fomentà la convivència i el
diàleg entre l’Església i el nou règim. El 2 de juliol de 1934 consagrava com a
bisbe auxiliar al seu vicari general el beat Manuel Borràs, íntim col·laborador.
El fracàs de l’aixecament militar de juliol de 1936 el sorprengué a Tarragona
d’on partí per evitar el vessament de sang per salvar la seva vida vers Poblet
conseqüentment amb la seva voluntat de no abandonar l’arxidiòcesi; marxava
acompanyat pel seu auxiliar i els Doctors, Joan Viladrich, Magí Albaigés i Joan
Monravà. Aquí a Poblet fou detingut i
traslladat finalment a la presó de Montblanc on faria cap també el seu
auxiliar. Salvat per odre directe del President Lluís Companys i sense reeixir
de salvar també al seu bisbe auxiliar abandonava Catalunya per mar el 31 de
juliol de 1936 per no tornar-hi ja més en vida. Un exili corsecat pel dolor pel
martiri «del meu mai no oblidat bisbe auxiliar, el benamat doctor Borràs, al
cel sia», com l’anomenava en el seu testament, una absència que l’acompanyaria
fins a la mort.
Llençat del soli per la turba impia
i per fills vostres incomprès,
proscrit,
una terra estrangera us acollia
i un auster claustre us donà taula i
llit.
(En la mort del cardenal Vidal i
Barraquer)
El gest més important del període de
la guerra civil, a més del dolor per la pèrdua de tants dels seus preveres i
diocesans a causa de la persecució religiosa, fou la seva negativa a signar la
carta col·lectiva de l’episcopat espanyol de 1 de juliol de 1937 impulsada per
un antic company seu al capítol catedralici, el cardenal Gomà arquebisbe
aleshores de Toledo. Amb la seva actitud volia evitar una hipoteca per al futur
de l’Església. Aquesta negativa unida a la campanya per presentar-lo com un
separatista motivaren que el règim del general Franco el declarés incompatible
amb la nova Espanya. Simultaniejant el seu exili entre les cartoixes de la
Farneta a Itàlia, en hivern i la Valsainte a Suïssa a l’estiu; morí a Fribourg
el 13 de setembre de 1943 víctima de la malaltia que afectava al seu cor i que
li havia impedit ja de sojornar a la Valsainte on foren dipositades
provisionalment les seves despulles tot esperant el retorn a Tarragona. Aquest
no arribaria fins al maig de 1978. Com escrivia Mossèn Muntanyola:
Perquè estimaves amb follia
et van tractar com un proscrit;
i vas restar en la llunyania
sota el sudari de l’oblit.
(El cardenal proscrit)
La
motivació
La vida del cardenal, la seva memòria
havia estat silenciada des de la seva marxa de Tarragona i encara més a partir
de la seva mort. L’any 1968 s’esdevenia el centenari del seu naixement i el
vint-i-cinquè aniversari de la seva mort. Sense diners, sense comitès d’honor i
amb uns mitjans pobríssims un grup de persones afins a la seva memòria, als que
s’uniren ben aviat els seus nebots, s’aventuraren a organitzar un seguit
d’actes. Pot semblar ben estrany que donada l’època la figura d’un cardenal de
l’Església Catòlica necessités de ser explicada, donada a conèixer i
reivindicada. Un grup de preveres que es reunien al Centre Catòlic de Reus
decidiren de celebrar una eucaristia en memòria del cardenal a Poblet, perquè aquí
el juliol de 1936 havia arribat el cardenal cercant refugi, aquí fou detingut i
d’aquí marxà vers un incert futur que a la fi el portaria a l’exili. El 13 de
setembre de 1967 se celebrà el funeral a Poblet presidit pel aleshores prior P.
Robert Saladrigues i predicant l’homilia el Dr. Vicenç Nolla. A la seva vila
nadiua, a Cambrils, s’organitzà un concert de l’Orfeó Català i a la fi el 27
d’octubre de 1969 se celebrava un acte a Montserrat. Mossèn Muntanyola hi participà sempre activament
com n’és exemple el 6 de maig de 1968 quan donava una conferència a Barcelona
organitzada per la Confraria de la Mare
de Déu de Montserrat de Virtelia i la Lliga Espiritual.
Però fou a Salou on treballa
intensament en la seva obra en prosa més important i emblemàtica, la biografia
del cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer que portaria per títol el cardenal de la pau.
El
biògraf
La figura del cardenal Francesc
d’Assis Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, és un personatge central en
la vida de mossèn Muntanyola. Hi tingué primer que tot la relació deguda entre
un seminarista i el seu arquebisbe, en un període difícil. Ramon Muntanyola
l’any 1932 aniria Mallorca al noviciat de la Congregació de la Missió i
finalment a l’estiu de 1933 entrà al seminari de Tarragona, seu de la que aleshores
era arquebisbe el cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer. Allí es destapà
ja com a poeta i literat, abans d’interrompre la seva formació com a
conseqüència de la guerra civil. Aquesta comportà una tragèdia dins la seva
família, el seu pare i el seu germà gran moririen víctimes de la violència
d’aquells moments. La seva havia estat una vida bàsicament fruit o producte
d’una labor domèstica, inspirada en la fe com a principi i norma, i actuada per
l’exemple viu, intel·ligent i coherent, d’uns pares conscients i responsables;
els seus pares foren els seus primers educadors que posaren els basaments sobre
els quals es fonamentà la fermesa de tota la seva vida. D’aquí el fort impacte
del que la guerra civil suposà a nivell familiar per a mossèn Muntanyola. Ja
res seria igual, també molts preveres de la diòcesis perdrien la vida i el
pastor exiliat per força el juliol de 1936, després d’haver-se refugiat
imprudentment a Poblet, veuria impedit pels vencedors el seu retorn a la seu
tarragonina. Ramon Muntanyola acabà refugiat a Mallorca, corsecat d’enyorament
per Catalunya, on aviat s’adonà que tot havia canviat veient-se obligat a
escriure fins i tot la seva correspondència particular en castellà. A finals de
setembre de 1939 tornà al Seminari de Tarragona, aspirant a ser un sacerdot de
l’església de Tarragona, d’una església catalana que havia hagut de patir tant
durant tota la guerra que semblava poder esperar de l’experiència que li havia
tocat viure poder caminar pels camins dreturers, assenyadament iniciats per
alguns sectors del clergat encapçalats per l’arquebisbe de Tarragona. Res no
seria com ho esperava Ramon Muntanyola, el 20 de juny de 1940 aprofitant
l’estada a l’Espluga d’un bisbe paül del Perú, rebia la tonsura clerical i
finalment el dia 1 de març de 1942 a la catedral de Tortosa de mans del bisbe
Fèlix Bilbao rebia l’ordenació sacerdotal. De fet doncs cursà el seus estudis
eclesiàstics i fou ordenat de prevere essent arquebisbe el cardenal Vidal i
Barraquer.
Ell havia estudiat al seminari sota el
seu pontificat, com ell fugí de la persecució, fou ordenat sota el seu
pontificat encara i al llarg de tota la seva vida va anar generant-se en el seu
interior una creixent admiració per la figura del cardenal. Durant la seva
estada a La Selva s’hi aproximà encara més en compartir en certa manera
l’experiència de l’exili que havia marcat els darrers anys de la vida del
cardenal i durant el temps que es dedicà a preparar la biografia, aquesta
centralitzà la seva vida. A la tardor de 1968 amb mossèn Josep Asens, mossèn
Artur Boronat i mossèn Francesc Benet viatgen a Suïssa per participar als Jocs
Florals de la Llengua Catalana a Zurich, visitar la tomba provisional del
cardenal a la cartoixa de La Valsainte, el foyer Saint-Elisabeth a Fribourg on
morí el cardenal i entrevistar-se amb Ventura Gassol, Ramon Sugranyes de Franch
i sor Caníssia, la monja que va assistir al cardenal els seus darrers dies.
Explica mossèn Asens «l’anada a la cartoixa de La Valsainte fou molt impressionant. Vam
concelebrar la missa tots junts. Anàrem a la capella del Santíssim i veiérem el
lloc provisional on està enterrat. En un senzill armari del presbiteri de
l’esmentada capella. Parlarem amb el Prior que ens digué com encara recordaven
el cardenal com un gran sant i un home d’Església.» Fou aquesta biografia
l’obra de la seva vida, en presentar-la a Tarragona seria mossèn Miquel
Melendres qui actuà de presentador i a Valls s’estrenà l’oratori El cardenal de la pau, amb música
d’Albert Sanahuja i lletra del mateix mossèn Muntanyola. La figura del cardenal
s’havia rescatat públicament de l’oblit i sols quedava una cosa pendent, la
tornada de les restes del cardenal a Tarragona, que no es produiria fins l’any
1978, cinc anys després de la mort del seu biògraf.
La teva veu massa neta,
no fou atesa per ningú.
Com tants oracles del profeta,
l’urpa del vent se la va endur.
(El cardenal proscrit)
Permetin-me dir que per a mi mossèn
Muntanyola és abans que cap altra cosa el biògraf del cardenal de la pau, com
ell mateix l’anomenaria. Una biografia que confessava en la introducció a la
primera edició l’anà colpint el cervell dia darrera dia durant molts anys, un
personatge pel que sentia veneració i estima, com ho demostren aquestes
paraules: «Ell, ni que físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i
preceptor. Els seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans
l’estimaven, no hi ha dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o
a cau d’orella, amb una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el
dubte que l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç
d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare».
Escrivia mossèn Ramon reivindicant la
figura del cardenal proscrit en un bell poema:
El que no han dit l’ocell
i l’ona,
l’Amor ho canti a plena
veu:
El Cardenal de Tarragona
retornarà a la seva seu!
Aquest poema no és tant sols una
elegia, és una vindicació i sobretot una proclama. El cardenal Vidal i
Barraquer és el mirall, la figura en la que el mossèn Muntanyola sacerdot
s’emmirallà des de bon començament, escriu en Joan Maria Pujals en la
introducció l’antologia poètica de Mossèn Muntanyola, i és ben cert. La
voluntat de Déu farà però que mossèn Muntanyola mori cinc abans del retorn de
les despulles del cardenal de la pau a la seva seu per reposar-hi
definitivament, aquelles despulles que ell havia visitat i davant les quals
havia pregat a la cartoixa de la Valsainte.
El gran mèrit, el gran valor de l’obra
de Mossèn Ramon Muntanyola que avui presentem de nou és la seva passió pel
cardenal, el seu intent reeixit de recuperar llur memòria i és per això que de
la seva mà molts de nosaltres descobrirem al cardenal de la pau, aquell qui
havia deixat la seva terra perseguit per uns i havia mort a l’exili impedit per
d’altres de retornar a la seu que de dret li pertanyia. De la mà de Mossèn
Muntanyola diverses generacions hem descobert i conegut al cardenal; així quan
l’any 1978 es produí el desitjat retorn de les seves despulles a Tarragona
aquesta obra avui reeditada adquirí el valor afegit d’haver contribuït i molt
al retorn del cardenal a la seva seu sota el missatge de la pau i la
reconciliació.
La
darrera edició
Avui de nou s’edita aquesta obra com a
cloenda de l’any Muntanyola en que hem celebrat el centenari del naixement del
seu autor. No podia ser millor colofó unir el centenari del naixement de
l’autor i el 75è aniversari de la mort del biografiat. De nou el P. Massot,
respectant el llenguatge clar i net de l’autor, sense introduir-hi
modificacions importants que haurien alterat el text però incorporant la molta
bibliografia apareguda des d’aleshores i realitzant algunes adicions fonamentals
al text, n’ha estat el responsable. Em deia l’altre dia a Montserrat el P.
Massot que cal una obra històrica sobre el cardenal, que aquesta és una tasca no
pas fàcil donada l’enorme riquesa del personatge i la gran quantitat de documentació
que per exemple als arxius vaticans s’hi conserva; però afegia que en història
no hi ha mai cap obra definitiva, sempre tot és susceptible de ser millorable i
sempre pot aparèixer nova documentació. Tot i els estudiosos que ja es dediquen
a estudiar la figura i la trajectòria del cardenal; l’obra que avui presentem segueix
essent un clàssic ineludible encara avui per conèixer la figura i l’obra del
cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer i també per conèixer al seu autor;
perquè aquesta obra és més que un llibre, és el recull escrit d’una passió,
d’un sentiment de veneració, més que d’admiració, de l’autor envers el
biografiat.
Colofó
Escrivia el Dr. Pont i Gol el maig de
1976 «Era com si ell m’ho demanés, repetint-me les paraules del seu testament.
“Si moro a l’exili, desitjo que les meves despulles siguin traslladades a
Tarragona”. (...) El missatge del retorn serà, no pot ser altre, el missatge de
la pau, el mateix missatge del seu exili, el seu missatge de sempre, perquè ell
que “no s’havia cobert amb cap bandera” i s’havia “constituït signe de pau en
una guerra fratricida”, espiava sempre “el colom i el branc novell de
l’olivera”. Tots després de tantes dissorts, escoltarem i farem nostre aquest
missatge de pau esperançada. No voldríem pas que el poeta (es refereix a Mossèn
Ramon Muntanyola), des de la Llum del més enllà, on ha fet venturosa via,
hagués de tornar a fer-nos sentir aquell seu amarg retret:
“la teva veu, de massa neta,
No fou atesa per ningú”.
No tindria sentit el retorn».
Els convido a llegir aquesta obra de
nou o a descobrir-la, recorrent les seves pàgines reviuran la vida del cardenal
Vidal i Barraquer i darrera de cada frase hi descobriran la gran estima de
Mossèn Muntanyola pel seu, pel nostre estimat cardenal de la pau. Els convido a
fer-ne una lectura atenta perquè de la història se n’aprèn, n’hem d’aprendre
per no repetir els errors del passat i treballar així per la reconciliació i la
concòrdia. Tal i com el cardenal Vidal i Barraquer intentà de fer sempre,
malgrat les incomprensions, els retrets i les persecucions. Escrivia en el seu
testament «Perdono de tot cor els meus enemics, els qui han malparlat de mi,
m’han calumniat i m’ha injuriat. Els desitjo tota mena de bé i de prosperitat.
Declaro que soc innocent de totes les acusacions que, contra mi, ha estat
fetes. Sé qui són els qui m’han acusat i el motiu per què ho han fet. Res no
els he dit, res no els he demostrat, i a tots he perdonat i perdono de cor.»
Moltes gràcies,