dimarts, 26 de gener del 2016
Sant Robert, Sant Alberic i Sant Esteve Abats de Cister
Sant Robert, Sant Alberic i
Sant Esteve
Abats de Cister
Homilia predicada al Monestir de Poblet el 26 de gener de 2016
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
«Mireu nosaltres
ho hem deixat tot per seguir-vos». Robert, Alberic i Esteve ho deixaren tot per seguir
a Crist. Robert zelós per l’observança de l’esperit de la Regla de sant Benet
abandonà Molesmes per fundar el nou monestir, Cister. La inquietud de tants i
tants monjos d’aquells temps per recuperar la puresa de la vida monàstica feu
de Robert de Molesmes un referent en el que també s’hi emmirallà per exemple sant
Bru que poc abans de fundar la cartoixa hi anà per tal de poder conèixer de
primera mà l’experiència de vida monàstica de Robert abans de fundar Cister. I
és que ells foren homes piadosos dels quals no oblidem la seva bondat. Som
descendents espirituals, fills dels seus fills i el nostre deure, la nostra
vocació, la nostra fita és mantenir-nos fidels a l’aliança i sols podrem ser-ho
gràcies a la fe i seguint el seu exemple de fidelitat a la Regla i al lloc.
Avui som
nosaltres els qui intentem servar viu el seu record, els qui no oblidem la seva
bondat i els qui maldem per perpetuar el seu bon nom. Avui parlem doncs de la
seva saviesa i en fem l’elogi. Ells ens han llegat la vida monàstica entesa des
de l’òptica cistercenca que se centra en Crist, «viure piadosament en Jesucrist» (2Tm
3,12), és l’objectiu dels primers cistercencs, és el nostre objectiu, és
l’objectiu de tot cristià. Viure vertaderament i en profunditat en Crist;
romandre, habitar en l’amor de Crist. Això vol dir ser propers a Crist, ser
propers al seu cor, al seu amor, a la seva misericòrdia. Això vol dir estimar
als germans en reconèixer en ells el rostre de Crist, la imatge de Crist que hi
ha impresa en cada cristià, en cada home i en cada dona. Això vol dir passar de
l’amor a nosaltres mateixos al seu amor; abandonar-nos a nosaltres mateixos, renunciar
als nostres projectes, deixar de banda els nostres propis valors per anar a
viure a la terra, a la llar de l’amor de Crist, al Regne de Déu allí on l’home
troba Déu, on troba la plenitud de la vida, on no hi ha altre tresor que la
vertadera riquesa que és Jesús mateix.
La Regla ens diu que per seguir aquest camí vers el Regne hem de
recolzar-nos en el bastó de la fe, hem de caminar colze a colze amb els germans
de comunitat seguint a Crist i mirar endavant, mirant-lo a Ell, no estimant res
tant com al Crist (Cf. RB 5,2). Aquest és el camí que seguiren els primers
cistercencs, no és un camí de perfecció, ells no foren perfectes, sinó que
caminaren amb aquells que seguien Jesús amb el convenciment de que a la fi,
tant sols a la fi del camí, arribarien amb la protecció de Déu a viure
allí on els semblava impossible d’arribar «als cims més elevats de doctrina i de
virtuts» (RB 73,9).
Ara nosaltres amb el seu exemple al davant i la seva intercessió
correguem amb tota l’ànima cap a la vida eterna. Ells ens han deixat un
testimoni de vida monàstica, ens han instruït amb la seva vida espiritual i
posaren en pràctica la fe a través de la caritat; estimant la Regla, el lloc i
als germans. Encesos per la caritat a imitació de Crist ens han ensenyat un
camí vers aquell premi que si ens mantenim fidels no deixarem de rebre amb
l’ajut de Déu per al qual res és impossible, amb l’ajut d’aquell qui ho pot
tot.
dilluns, 18 de gener del 2016
Dilluns 2a setmanavdurant l'any
Dilluns 2a setmana
Homilia predicada al Monestir Cistercenc de Santa Maria de Vallbona
el dilluns 18 de gener de 2016
Sm 15,16-23; Salm 49; Ef 3,2-3a,5-6; Mc 2,18-22
Estem a la presència del nuvi, de l’amat. No podem fer un
posat trist i ensopit envoltats del fum de vedells i bocs sacrificats en honor
de Déu. Per sobre dels rituals hi ha el sentit pel quals els fem, hi ha
l’autèntica pregària joiosa que ha de brollar dels nostres cors alegres i
feliços perquè ens sabem en presència del nuvi, de l’estimat, de Crist. A Ell
elevem cada dia la nostra acció de gràcies i elevant-la intentem recollir
forces per viure honradament. Perquè millor que qualsevol sacrifici el Senyor
aprecia l’obediència, que ens l’escoltem, que hi parem l’orella. Ell, ens parla
cada dia a través dels Salms quan preguem, ens parla en la Paraula qual ens hi
acostem en la Lectio Divina, ens parla per damunt de tot quan celebrem el seu
memorial en el qual s’hi fa present de manera real en el pa i el vi; i ens
parla també a través de cada germana i de cada germà en el qual hi ha la imatge
de Déu, la presència de Crist.
Veiem en la primera lectura que Saul està una mica sorprès,
creu que ha fet tot el que cal fer però Samuel el fa adonar que més que el que
ha fet és important la motivació, la intenció. L’amor a l’estimat. L’amor al
nuvi, és el que ens ha de moure, és el que el Senyor aprecia realment. No podem
pas dejunar, fer un posat trist i moix si ens sabem en la seva presència. La
nostra vida hauria de transmetre aquesta alegria de saber-nos a prop d’Ell, de
saber-nos estimats per Ell, de saber que portem una bona nova que volem
anunciar arreu; que Crist ens estima i que la força del seu amor és capaç de
moure muntanyes, de vèncer les dificultats, de ser vertaders testimonis d’amor.
La ferma certesa de ser estimats per Déu ha de ser el centre
de la nostra vocació: ser pels altres un signe de la presència del Regne de
Déu, una bestreta del goig etern del cel. Només si el nostre testimoniatge és
alegre, atraurem als homes i dones a Crist. I aquesta alegria és un do que es
nodreix en una vida d'oració, en la meditació de la Paraula de Déu i en la vida
de comunitat.
Déu se sent responsable de nosaltres, Ell desitja el nostre
bé i vol veure'ns feliços, satisfets d'alegria i serens. És sobre aquesta
mateixa actitud amorosa de Déu vers nosaltres que s'ha d'orientar l'amor
misericordiós dels cristians. Com ens estima el Pare, així hem d’estimar els
fills. Com Ell és misericordiós, així estem nosaltres cridats a ser
misericordiosos els uns amb els altres. Ambaixadors de l’amor i de la
misericòrdia del Pare, amb la joia de saber-nos en presència del nuvi, de
l’estimat, ambaixadors de l’alegria que per a nosaltres és la fe en Crist.
dimecres, 6 de gener del 2016
Epifania del Senyor
Epifania del Senyor
Homilia predicada al Monestir de Poblet el 6 de gener de 2016
Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12
Déu per il·luminar tots els pobles ha fet conèixer en Crist
el misteri de la nostra salvació; Crist és la nostra llum. De dia el sol ja no
ens il·luminarà, ja no tindrà claror la lluna, perquè Crist serà per sempre la
nostra llum; el sol no es pondrà més per a nosaltres, ni minvarà la nostra
lluna (Cf. Is 60,19-20). L’Apòstol ens descobreix el centre del misteri de la
Paraula feta carn, del Fill de Déu fet home; ara per l’Evangeli tots els
pobles, en Jesucrist, tenen part d’una mateixa herència, formen un mateix cos,
comparteixen una única promesa, són Il·luminats per una mateixa llum.
Els reis de Tarsis, d’Aràbia i de Sabà, tots els reis i tots
els pobles de la terra hi estan convidats. Uns mags han acudit atrets per la
claror de l’albada del Senyor i de la seva gloria (Is 60,3). Uns mags la imatge
dels quals simbolitza que el regne que aquest infant ens porta és un regne que
no fa distincions de races, nacions, llengües, edats o procedència.
Des d’uns humils pastors fins a uns mags que tracten amb el
rei Herodes, tots són cridats a la revelació que els homes no havien conegut,
la que ens ha estat manifestada per Déu en fer-se home i revelada per l’Esperit.
Com a Canà el vi millor ha estat guardat fins ara (Cf. Jo 2,10). La llum,
manifestació de la revelació, des del cel parla a tota la humanitat; primer a
Maria i a Josep; després als pastors, imatge del poble d’Israel, i finalment
als mags, imatge de tota la humanitat.
Però no tots responen obrint-se a la revelació. Ni Herodes,
ni els sacerdots no són capaços de comprendre, cerquen tant sols el seu profit
més immediat. Són cecs i no veuen la llum, l’epifania. Coneixedors de que ha
nascut el Messies o no fan res per cercar-lo o hi veuen una amenaça a la seva
posició social i política i volen eliminar-lo.
També nosaltres que sabem que Crist està en cada home i en cada
dona, que està present especialment en els pobres, en els qui sofreixen, en els
qui la societat rebutja; nosaltres com els sacerdots i com Herodes girem la
vista a un altre cantó o intentem que la seva presència no ens pertorbi la pau que
ens hem fet a mida, més fictícia que real.
Els mags segueixen la llum, cerquen el camí que porta a qui
és la llum i un cop l’han trobat i l’han reconegut com el Messies la seva vida
canvia, ja no poden tornar pel mateix camí. L’encontre amb Crist els ha transformat
la vida. Són els mags els qui el saben reconèixer, com Joan al Jordà, com Maria
a Canà de Galilea, ells reconeixen al Crist.
Avui anunciem la gran joia de la Pasqua, avui que Crist s’ha
manifestat a tota la humanitat anunciem, que aquest infant petit i desvalgut ha
vingut per vèncer la mort, per alliberar-nos i per fer-nos fills amb el Fill,
fills de Déu, i «i som fills,
també som hereus: hereus
de Déu i hereus amb Crist» (Rm 8,17). Fent-se home ha vingut ha compartir la seva
divinitat amb nosaltres. La humilitat, la pobresa, la indefensió ens permeten
reconèixer en l’infant a Déu. El rostre del Fill, d’aquest nadó, ens revela
fidelment al Pare. Sols Crist, per obra de l’Esperit, pot renovar-nos,
transformar la nostra misèria i esdevenir llum del món.
«Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum
del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem.» (LG, 3)
dimecres, 30 de desembre del 2015
Dia sisè dins l'octava de Nadal
30 de desembre
DIA SISÈ DINS L'OCTAVA DE NADAL
Homilia predicada el dimecres 30 de desembre de 2015
als Monestirs Cistercencs de Valldonzella i Solius.
1Jo 2,12-17; Salm 95,7-8a.8b-9.10; Lc 2,36-40
L’obra de la redempció ha començat embolcallada per
un silenci tranquil, quan la nit no toca a la meitat de la seva cursa. En la
meitat d’una altra nit el misteri de la redempció assolirà la seva plenitud,
Crist vencerà la mort i ens donarà la vida alliberant-nos, mentre el silenci
tranquil embolcalli la nit santa de la Pasqua.
La redempció és una tasca discreta, sense grans escarafalls,
viscuda sovint en solitud, com Maria viu la nit de Nadal. Malgrat tot no
manquen auguris sobre el futur d’aquest infant per part de Simeó i d’Anna,
alguns dels quals ja apunten vers el sofriment de la mare, Maria, sempre
discreta, amatent i amorosa i observant dels preceptes rituals amb Josep el seu
espòs.
L’Església ens posa en paral·lel aquets dies els
textos que parlen dels primers anys de vida de Jesús i la primera Carta de sant
Joan. Així ens n’adonem que el Fill de Déu ha vingut al món, s’ha fet
home, per adreçar-se a tots, a pares, a joves i a fills; ha vingut per dir-nos
que l’autèntic sentit de la vida, allò que l’omple, és acomplir la voluntat del
Pare, aquesta és l’única cosa que dura sempre, mentre que tota la resta, allò
que ve del món, esdevé fugisser quan no un obstacle per estimar al Pare. Aquest
noi que creixia fort, que era entenimentat i tenia el favor de Déu ha vingut
del Pare, no del món, per donar testimoni del Pare i al Pare tornarà; però
fent-se home ens ha obert les portes de la casa del Pare, ens ha fet fills de
Déu, ens ha fet partícips de la divinitat.
El gran misteri del Nadal que celebrem aquets vuit dies, és
l’encarnació del Fill de Déu. Ell s’ha fet un dels nostres, com nosaltres,
llevat del pecat, per mostrar-nos així que rere cada home i cada dona hi ha
l’empremta de Déu. Fent-se home ha reivindicat la participació en la divinitat
dels homes i dones.
Quan Anna, servidora de Déu, lloa a Jesús i en parla als qui
esperen a l’alliberador d’Israel, Déu no és proclamat pels grans mestres de la
llei sinó per una humil profetessa que serveix a Déu nit i dia amb una vida
plena de senzillesa i de pregària. Déu ens convida a viure la nostra fe amb
aquesta mateixa senzillesa, ens hi convida també sant Benet, quan ens diu que «per la humilitat el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat
de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, i, gràcies a la qual, tot allò
que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç,
com naturalment, pel costum»[1].
Aleshores un silenci tranquil embolcallarà la nostra vida.
divendres, 25 de desembre del 2015
Nadal del Senyor Missa del dia
Nadal del Senyor
Missa del dia
Homilia predicada al Monestir de Poblet
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18
En diverses ocasions i de moltes maneres Déu ha parlat. Ara
però ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill. La Paraula s’ha fet
carn, Déu ha restaurat així la dignitat de la naturalesa humana de manera
admirable. Com diu sant Agustí per tu Déu s’ha fet home, s’ha fet home per tots
i cadascun de nosaltres. Quin Déu més gran aquest que es fa home, feble com
nosaltres. La Paraula s’ha revelat en qui és la Paraula, s’ha encarnat en l’home
Jesús. La Paraula s’ha atansat a nosaltres, se’ns ha donat a conèixer, se’ns ha
fet propera, s’ha fet home, s’ha revelat. La revelació de Jesús fa present tota
la plenitud de Déu i la fa present ara i aquí, entre nosaltres. El misteri de
la redempció que comença en el misteri de l’encarnació és sempre temps present,
no és mai passat ni futur. En la història humana hi ha etapes, temps diversos, però
en l’àmbit de Déu tot és present, en el seu àmbit no hi ha mesures ni
escletxes. L’àmbit de Déu és la plenitud total amb un començament que sempre
comença i que alhora no té començament.
En la història de la salvació des del punt de vista humà,
Déu s’ha revelat en diverses ocasions i de diverses maneres; ho ha fet també per
boca dels profetes, però ara arribada la plenitud de la revelació, Déu ha
parlat a l’home en la persona del Fill. Aquell qui ja existia al principi, que
era amb Déu i pel qual tot existeix, aquell qui dona vida, aquell qui és la
llum dels homes, aquella llum que cap foscor pot apagar, aquella llum que és la
llum veritable.
La Paraula es contemplada pel quart Evangeli com la
qui estant al costat de Déu, es fa carn i retorna al Pare, portant amb ell la
nostra humanitat, que ha assumit per sempre. La Paraula surt del Pare i torna a
Ell i entretant s’ha presentat davant nostre com el narrador de Déu, com
l’exegeta del Pare. Paraula definitiva i eficaç que ha sortit del Pare i ha
tornat a Ell, acomplint de manera perfecta la seva voluntat[1]. Com ens diu la Carta als
Hebreus Ell és resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix esser.
Aquest és el centre del misteri del Nadal, Déu a
qui ningú no ha vist mai s’ha deixat veure per mitjà del Fill, que estant com
està en el si del Pare, és qui l’ha revelat. Déu se’ns apropa, és fa un dels
nostres, i alhora és Déu ja que en el Fill
resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat[2]. En aquesta humil
menjadora hi ha tota la plenitud de Déu, hi ha Déu mateix. Ara d’un cap a
l’altra de la terra veuran la salvació de Déu, ara tothom ha vist la salvació
del nostre Déu. El salvador del món ha nascut avui per nosaltres i així ens ha
fet néixer a la vida divina, avui nosaltres hem nascut, hem nascut a la
divinitat per gràcia del Fill de Déu fet home.
També a nosaltres Déu ens parla en diverses
ocasions i de moltes maneres. Ara fent-se home i fent participar a l’home de la
condició de fill de Déu ens mostrà el seu rostre en cada home i en cada dona.
Avui recordem com Déu s’ha fet un de nosaltres, Déu s’ha fet home per tu i per
mi, perquè en cadascun de nosaltres siguem capaços de reconèixer l’empremta
divina, de reconèixer-lo a Ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)