Dijous Sant Missa de la Cena del Senyor

Dijous Sant

Missa de la Cena del Senyor

9 d’abril de 2020

Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Ha arribat l’hora, l’hora de tornar al Pare havent passat per aquest món i Crist és conscient de que totes les coses que el Pare li ha deixat a les mans s’han d’acomplir per tal de tornar a dalt, al qui l’ha enviat, de qui ve i a qui pertany. Les peces poc a poc van encaixant, cadascú acompleix el paper que li ha estat assignat i a la vegada lliurament ha volgut representar. Judes ja té en el seu cor la ferma resolució de trair al mestre, ho farà aviat, i Jesús tot i saber-ho, comparteix la taula també amb ell. En les vigílies de la Pasqua tots plegats es disposen a complir de manera anticipada, allò que està prescrit. Recorden la sortida d’Egipte, l’alliberament del poble; també ara hauran de menjar a corre-cuita perquè l’hora del vertader alliberament s’acosta i comença una llarga nit on cal que tot es vagi acomplint. 

Som a les portes de la nova i definitiva Pasqua i Jesús, que està a punt de ser entregat, es lliura fins a l’extrem, donant el seu cos i la seva sang i convidant als seus, convidant a l’Església, convidant-nos a nosaltres, a celebrar així el seu memorial, a tenir-lo present, en presència ben real i actual, d’aquesta manera singular fins que Ell torni. En el relat que ha rebut i transmès l’apòstol Pau es destaca aquest caràcter comunitari, eclesial. Els àpats de les primeres comunitats cristianes estaran marcats pels signes del pa i del calze amb el vi i per les paraules que, vint anys i escaig després dels fets, recull l’apòstol, paraules que encara avui repetim: «això és el meu cos», «aquest calze és la meva sang» és el seu memorial ràpidament integrat en la tradició cristiana. 

En paraules de sant Joan Pau II (Ecclesia de Eucharistia, 11) el relat de l’apòstol ens porta a les circumstàncies dramàtiques en que va néixer l’Eucaristia, inscrita de manera indissoluble dins dels esdeveniments de la passió i mort del Senyor, no tant sols els evoca, sinó que els fa presents de manera sacramental; així el sacrifici de la creu, prenunciat per Crist al cenacle, es manté i perpetua en ve de la nostra salvació. Cada vegada que celebrem el seu memorial, el sacrifici del Fill es fa de nou present i per mitjà d’ell tota l’obra de la redempció.

Però en aquest marc transcendent hi ha encara espai per a un gest que deixa bocabadats als deixebles. El mestre s’aixecà de la taula i es posà a rentar els peus als seus. Ell a qui Maria Magdalena li havia rentat els peus amb les seves llàgrimes, ungint-los amb perfum i eixugant-los amb els seus cabells; Ell a qui Maria, la germana de Marta i Llàtzer, els hi havia amorosit amb una lliure de car perfum de nard i eixugat amb la seva cabellera; ara quan ha arribat l’hora de la veritat ens deixa un gest que simbolitza i resumeix la missió que el Pare li havia confiat. Ha vingut a servir i no ha ser servit.

Crist la nova Pasqua, ens deixà el seu memorial, el seu cos i la seva sang, i ens demostrà fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem i ho plasmà amb aquest gest. Ell el Senyor, que no es volgué guardar per a ell la seva condició divina, aquell qui s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu, pren la condició d’esclau i fa un gest d’esclau; rentar els peus als deixebles i eixugar-los-els amb la tovallola que portava cenyida. Amb aquesta manera de fer expressa, en primer lloc, com ho mostra la conversa amb Pere, la necessitat que tots tenim de ser rentats dels nostres pecats, cadascun en la mesura que ens cal; en segon lloc ens assenyala la voluntat de servir fins a l’extrem. No ho van entendre, ho entendrien després; però tot i així els va donar exemple perquè fessin com Ell havia fet; així ens ha donat exemple perquè també nosaltres fem tal com Ell va fer. En el seu memorial, en el gest del rentament de peus en tota la seva vida hi ha un fil conductor; que no es altre que l’amor de Déu, un amor fins al límit, fins a l’extrem. 

L’amor de Déu transforma el cors, ja no es tracta d’un ritus ben acomplert. La celebració del memorial del Senyor, la participació en la seva taula, menjar el seu cos i beure la seva sang, és sagrament de salvació que ha de transformar les nostres vides. Aquest sacrifici nou i perenne, convit del seu amor ens ha de portar a la plenitud de la caritat i de la vida, com ens ha dit l’oració col·lecta. 

L’Eucaristia, font i cimal de tota la vida cristiana, com la defineix el Concili Vaticà II (LG, 11); és el sagrament de la nostra fe, pel qual anunciem la mort i proclamem la resurrecció de Crist. En l’Eucaristia Crist ens hi espera, és el moment privilegiat i únic de l’encontre amb el Senyor, amb aquell qui es lliurà per amor a nosaltres fins a l’extrem.

Reflexions a l'entorn de la pandèmia (III)

“Hauríem de ser capaços de traslladar la nostra esperança al nostre entorn per superar aquesta crisi”

La vida de sobrietat, pregària i treball de la comunitat cistercenca del Monestir de Poblet, s’ha vist sacsejada per la crisi sanitària del coronavirus. Els monestirs del Cister de Catalunya: Poblet i Vallbona de les Monges viuen les condicions del confinament com tot el país. La vida contemplativa dels religiosos i religioses ha canviat. Tanmateix, les comunitats religioses no són insensibles a la realitat social i intenten ajudar traslladant un missatge d’esperança. D’aquests canvis en parlem amb l’Abat de Poblet, Dom Octavi Vilà i Mayo (Tarragona,1961) que ha concedit una entrevista, per correu electrònic, a Meritxell Roselló de l’Agència Cristiana de Notícies
 

Dilluns 6 d'abril de 2020

-        En primer lloc, com s’ha adaptat la comunitat cistercenca als temps del confinament?

La nostra vida diària, tot i ser en aparença rutinària i viure-la en clausura, no està exempta de contacte amb el nostre entorn, tant per la mateixa naturalesa del monestir de Poblet, patrimoni mundial, com per la gent que s’acosta al monestir sigui per conviure uns dies amb nosaltres, sigui per participar de la nostra litúrgia. En aquest sentit les disposicions adoptades per les diferents autoritats i les que han dictat la Santa Seu i els nostres bisbes han afectat la nostra vida. El culte el fem a porta tancada, no hi ha hostes, ni visites i hem adoptat algunes mesures de prevenció en la nostra vida comunitària com poden ser evitar la proximitat física i aquestes afecten també la mateixa litúrgia, com ara el gest de la pau o la comunió per intenció, són dos exemples puntuals.

-        Tota la comunitat es troba bé? 

Gràcies a Déu i, fins ara, tota la comunitat es troba bé. Evidentment en una comunitat on hi ha gent gran sempre hi ha petits o no tant petits problemes de salut, no relacionats directament amb la pandèmia perquè la resta de malalties o de xacres, si fem servir una expressió col·loquial, segueixen, com també poden succeir alguns incidents domèstics. En aquest sentit s’han suprimit les visites mèdiques no urgents i les que ha calgut fer, el serveis mèdics, tant del CAP de l’Espluga de Francolí com de la resta de la xarxa sanitària, ens han atès puntual i diligentment, com sempre. Tenim uns grans professionals en aquest camp al nostre país i ara ho veiem de manera ben clara.

-        Els monjos més grans conviuen al mateix espai?

Els monjos més grans, que són també els que requereixen més atenció, viuen habitualment a la infermeria; per tant sols ha calgut guardar amb més zel la seva cura. D’altra banda hem preparat en una altra zona aïllada unes quantes cel·les, per si d’altres membres de la comunitat en un moment donat haguéssim de guardar aïllament, ja que no fora convenient fer-ho a la infermeria amb els monjos més grans i, per tant, més vulnerables. Així ens ho van aconsellar els serveis mèdics i així ho hem fet seguint sempre els seus consells.

-        El Monestir de Poblet, com la resta de monestirs del Cister romanen tancats. Com creu que pot afectar-los des del punt de vista econòmic i turístic?

El dissabte 14 de març es va decidir tancar l’hostatgeria externa i la visita turística, seguint les instruccions del Departament de Cultura de la Generalitat i hores abans que es decretés l’estat d’alarma. L’hostatgeria interna, que estava tancada ja que la setmana anterior la comunitat havia tingut exercicis espirituals, ja no es va obrir. Evidentment en un monument de tant interès com és Poblet el tancament afecta en múltiples aspectes. Ens trobem en un període de l’any on les visites són molt nombroses, coincidint amb la Setmana Santa, també pel que fa a l’ocupació de les hostatgeries externa i interna. Això repercuteix en la situació econòmica i ha calgut aplicar les mesures laborals que el govern ha establert. Cal dir que tenim un gran personal que estima Poblet i sap de la gravetat de la situació, aleshores la seva col·laboració ha estat molt generosa. El mateix cas seria el de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià que també roman tancat. Ens preocupa, i molt, en aquest aspecte, el que després d’aquesta situació de confinament pugui esdevenir i la més que probable crisi econòmica que tot plegat pugui suposar; hi ha un seguit de famílies que depenen del monestir en el terreny laboral i això no és pas un tema menor.

-        El president de la Generalitat, Quim Torra, aquesta darrera setmana, en una entrevista a Cadena SER-Catalunya, explicava que va mantenir converses amb algunes personalitats d’Església, entre les quals vostè com Abat de Poblet. Què li va manifestar el president en aquesta conversa?

La relació amb el President Torra, com amb el seus predecessors al capdavant de la Generalitat i així mateix amb d’altres institucions de l’Estat i del nostre país, és sempre fluida i molt cordial. El President, amb un gest de gran sensibilitat, va trucar personalment en primer lloc per interessar-se per l’estat de la comunitat i oferir-se per si calia alguna cosa. També per agrair i acusar rebut del nostre oferiment de posar a disposició de les autoritats sanitàries la nostra hostatgeria exterior per si fa falta. Vam compartir durant uns minuts la mútua preocupació pels efectes de la pandèmia, els d’ara i els que puguin venir en un futur immediat. No hem d’oblidar en la nostra pregària, amb els malalts, els morts, els confinats o el personal sanitari i de tots els altres serveis imprescindibles, als governants que no ho tenen gens fàcil, perquè el Senyor els il·lumini i els doni encert i prudència en bé de tots.

-        En la mateixa entrevista el president Torra també manifestava la seva preocupació, per a totes aquelles persones, que no han pogut acomiadar els seus éssers estimats pel COVID-19. Ell demana un acte ecumènic durant la Pasqua. Hi ha possibilitats de celebrar-se?

L’actual situació té múltiples repercussions. Ara per ara les més importants són les sanitàries i ara i, sobretot, després també les econòmiques. Però en aquesta alteració que s’ha produït de la nostra vida diària hi ha un preu emocional molt elevat. Molta gent ha mort en la solitud i els seus no se n’han pogut acomiadar ni els han pogut acompanyar en el moment del traspàs; sobretot en col·lectius com la gent gran que per una raó o altre viu en residències. Aquesta situació caldrà atendre-la amb la iniciativa proposada pel President o les que siguin amb ella. El dol, com els altres sentiments, cal expressar-lo per poder assumir-lo i incorporar-lo a la nostra vida.

-        Què creu que pot aprendre la nostra societat d’aquest confinament?

Vivim una situació excepcional que mai no hauríem pogut imaginar que viuríem. En situacions límits podem donar el millor de nosaltres mateixos; ho veiem en tanta gent en el món de la sanitat, en tants voluntaris, en els mateixos aplaudiments espontanis en solidaritat amb el personal hospitalari o en tantes iniciatives similars. Certament aquesta situació també ens mostra la nostra fragilitat, com ens va succeir amb el recent temporal de pluja i vent. A la vegada en totes aquestes situacions a vegades tendim a cercar culpables; evidentment sempre hi pot haver errors, però cal pensar que tothom actua de la millor manera que creu que ha de fer. La situació de confinament, incomoda i limita, però també pot ser una ocasió per a conviure i conèixer-se millor. Consells de la Regla de Sant Benet com la humilitat, la paciència, l’obediència, el bon zel, etc. poden ser d’utilitat a tothom; m’atreveixo a suggerir de llegir-la, segur que hi podem descobrir, creients i no creients, unes reflexions assenyades i útils per a la vida comunitària, com ho és també la de la família.

-        Per últim, ara que estem a la Setmana Santa i, per tant, a punt de viure la Pasqua, quin missatge transmetria als lectors de Flama.info i a les comunitats cristianes davant aquesta situació?

Tot això que vivim els creients ho hem de viure d’una manera particular. La pandèmia ha coincidit amb el temps fort de la Quaresma, un temps que és penitencial però alhora un camí cap a la més gran joia, la resurrecció de Crist i la seva victòria sobre la mort. Hauríem de ser capaços de traslladar la nostra esperança al nostre entorn més proper; no es tracta de resignar-nos ni de renunciar a lluitar per a superar aquesta o qualsevol altra situació; es tracta d’afrontar-ho amb esperança i amb confiança. Estem a les portes de Tríduum Pasqual, el centre de l’any litúrgic; el Dijous Sant recordem l‘amor de Crist fins a l’extrem en fer-nos lliurament del seu cos i de la seva sang com a memorial i presència per sempre enmig nostre; el Divendres Sant fem memòria del lliurament de la seva vida a la creu, ara que hi ha tantes creus i tants calvaris al nostre voltant i també tanta solitud com la del mateix Crist a la creu. Però per damunt de tot a la nit del Dissabte Sant celebrem aquell primer dia de la setmana que significà el primer dia d’una nova creació; quan la nit esclatà en llum, les tenebres i la foscor s’esvaïren amb l’albada de la resurrecció del Senyor i amb ella arribà l’esperança d’una nova vida per a tots nosaltres fets fills de Déu amb el Fill.

Respostes per a l'Agència Flama, Agència Cristiana de Noticies, 6 d'abril de 2020

Diumenge de Rams

Diumenge de Rams

La Passió del Senyor / Cicle A

5 d’abril de 2020

Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Escriu sant Agustí: «el qui era immortal va poder morir, d’aquesta manera va voler donar-nos la vida a nosaltres, als mortals; i això per fer-nos partícips del seu ésser, després d’haver-se fet ell partícip del nostre. Ja que de la mateixa manera que no hi havia en nosaltres cap principi de la vida, no hi havia en ell cap principi de la mort.» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3). 

El moment del Senyor s’acosta i és alhora el moment del desengany. Poc es podien pensar els apòstols aquell diumenge en que Jesús era aclamat pels carrers de Jerusalem com a Fill de David i beneit per venir en nom del Senyor; que pocs dies després seria jutjat, condemnat i crucificat. Pere no és un mentider, certament al cenacle està segur de que arribat el cas donarà la vida pel seu mestre; fins i tot per defensar-lo arriba a tallar l’orella del criat del gran sacerdot; mentre el mateix Crist li retreu i li mana d’embeinar l’espasa; després vindrà la por a córrer la mateixa sort que el mestre, perquè per a Pere encara no és el moment. No es tracta d’un combat entre forces iguals, el regne del cel no ve per imposar-se amb legions, ni que siguin d’àngels, ve per entrar als nostres cors, d’allí on cap exèrcit per nombrós i poderós que sigui no el podrà arrancar si hi ha arrelat amb la força més gran que hi ha, l’amor de Déu. 

Amb aquesta convicció Jesús és capaç de donar-nos-ho tot, fins a l’extrem de donar-nos la seva vida. Empès per aquesta força no amaga la cara davant ofenses i escopinades, no evita l’esquena als qui l’assoten, ni la galta als qui li arrenquen la barba. És el Pare qui està al seu costat, l’ajuda i li permet parar com una roca. En el pla de Déu està que el Fill arribi a fer-se no res, semblant als homes, que som ben poca cosa, abaixant-se i fent-se obeint fins a acceptar el que més lluny està de la seva divinitat, la mort, i una mort de creu, una mort d’oprobi. És aquest el calze que beu per a nosaltres i ho fa traït, abandonat, escarnit i vexat. Els seus no foren ni tant sols capaços de vetllar una hora amb Ell i quan arribà el moment clau, quan fou detingut com si d’un bandoler es tractés, el deixaren sol i fugiren, desenganyats tal com els hi havia dit i plens de por; com tots nosaltres davant el dolor i la mort. 

Ha arribat l’hora, el moment de les preguntes; les dels apòstols que li diuen: «No sóc pas jo, rabí?» perquè potser se senten tots una mica traïdors. Però «Com es compliria el que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?» com pregunta Jesús a un Pere sorprès per la mansuetud del mestre, perquè no sap que cal que tot vagi així tal com el Pare ho havia establert. El moment de les preguntes dels acusadors, «No et vols defensar de res?» I de què serviria? Els grans sacerdots ja han decidit d’antuvi de matar-lo, perquè val més que un sol home mori pel poble que no pas buscar-se més problemes amb el poder de Roma, al que ben poc li costa iniciar una repressió contra Israel, aquest poble insignificant situat al límit de l’imperi. «Ets tu el rei dels jueus?» li pregunta un Pilat incòmode per la situació; ja li ha dit Jesús al gran sacerdot que Ell és el Messies, el Fill de Déu i tanmateix ara ho ratifica davant el governador romà. Ell és el rei d’Israel; però ningú dels qui el jutgen, cap dels qui amb les seves decisions o inhibicions arribaran a portar-lo a la creu, entén de quin regne és rei, de quin tipus de regne es tracta. Veritablement ni els seus ho entenen encara, ara estan desenganyats, perquè allò que semblava a tocar el diumenge en que Jesús fou rebut a Jerusalem amb tant gran entusiasme com a Messies, ara s’ha fos; els mantells i branques estesos al seu pas, els crits de joia s’han convertit en crits a favor de Bar-Abàs i en contra de Jesús. Ara els seus veuen perillar sinó desaparèixer, el seu lloc a la dreta i a l’esquerra del nou rei; però després ho entendran tot, a la llum de la resurrecció i amb la força de l’Esperit. 

També ressona l’angoixa del mateix Crist davant el calze que li toca beure, la solitud a la creu en el moment de la mort. Angoixa, solitud i preguntes que avui tanta gent sent i es fa des del dolor ocasionat per la pandèmia, un dolor que Jesús coneix en primera persona. «Per què quin mal ha fet?», es pregunta Pilat abans de rentar-se’n les mans de tot allò. Cap, ha tornat la vista als cecs, l’oïda als sords, la parla als muts,  ha fet caminar als coixos i als paràlics, ha alliberat als endimoniats, fins i tot ha tornat la vida als morts i ha predicat l’amor a Déu i al proïsme. Davant del dolor i de la mort hi ha moltes preguntes i això ens angoixa.

Hi ha una resposta, la que davant de tants interrogants, de tant desconcert, pronuncià el centurió, al peu de la creu estant, i que aporta llum enmig de tanta foscor, «És veritat: Aquest home era Fill de Déu». Aquesta és la veritat que ens ha de fer lliures. Jesús és el Fill de Déu, fet home com nosaltres igual en tot, llevat del pecat, per a compartir la nostra vida, el nostre dolor i la nostra mort i compartint-los vèncer-los; una victòria molt més gran que la que podria aconseguir qualsevol estol de legions, una victòria que és vida per sempre. Aquest és el sentit de tot plegat, l’eix del pla de salvació; no hi perdéssim pas el fil conductor que va de la divinitat a la humanitat per retornar a Déu com a fills seus; que va de la font de la vida a la vida eterna, passant per la mort del Fill de Déu. 

En aquests dies d’incertesa i d’angoixa, en aquests temps en que dolorosament ens hem adonat de que no ho dominem pas tot, sinó que hi ha tantes coses que ens superen; és l’hora, és el moment d’acostar-se a Déu confiats i certs de que Ell és la font de la vida i que per amor, sols per amor podia fer-ho, ha lliurat al seu Fill a la nostra iniquitat i així poguéssim nosaltres guanyar la vida eterna. Ara arreu al nostre voltant hi ha dol, por i desconcert; molta gent viu una passió, vivim un autèntic Divendres Sant, on hi ha molta solitud com al calvari, molta tristesa i abatiment com a Guet-Semaní i masses sepulcres plens. Com a creients ens cal aportar-hi llum i esperança; aquella que sols pot venir del gran misteri que aquests dies celebrarem, la passió i mort, certament, però sobretot i per damunt de tot la resurrecció del Senyor, de Crist, el Fill de Déu. Aquell que essent immortal va voler morir, per donar-nos la vida als mortals; una vida, que sols pot néixer d’aquell on no hi ha cap principi de la mort, sinó en el que tot és vida. Perquè «Qui és, en efecte, Crist, sinó aquella Paraula que ja existia al començament, que estava amb Déu i que era Déu?» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).