Exèquies

Funeral David Rovira Minguella

Església de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

14 de maig de 2010

2Co 4, 14-5,1.; Salm 22 i Jn 14, 1-6

Estimat Mossèn Marcus, estimat Mossèn Joan Francersc,

Estimats germans i germanes,

Molt estimada Anna i molt estimada família Rovira tota,

Ens hem aplegat avui aquí per pregar pel nostre germà David, alhora per trobar consol davant de la seva absència i per donar gràcies a Déu per la seva vida. Per la fe sabem que Déu és aquell qui va ressuscitar Jesucrist i és aquell que també ens ressuscitarà a nosaltres. Fa ben poques setmanes celebràvem el misteri central de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció del Senyor. Ho celebràvem mentre la por, l’angoixa i la incertesa ens omplia davant de la pandèmia. Ho celebrem encara perquè estem en el temps pasqual i això ens ha d’ajudar a refermar l’esperança de que quan es desfà la nostra casa terrenal, el nostre cos, que és tant sols una tenda, com ens diu sant Pau, se’ns obren les portes d’un altre edifici, obra de Déu, aquell on hi ha tantes estances com salvats, allí on hi ha lloc per a molts. 

Però malgrat estar certs d’això, la mort ens entristeix, ens fa basarda. Tant més, quan qui ens deixa és un ésser estimat que ha compartit tantes coses amb nosaltres i que hem tingut ben a la vora. Tampoc això no ens ha d’entristir, perquè el mateix Jesús a Getsemaní davant la imminència de la seva passió s’angoixà i pregà al Pare que li apartés aquell calze, però a la fi es confià a la seva voluntat. 

Avui ens reunim ara i aquí per demanar al Senyor que aculli al nostre germà David a casa seva, per suplicar-li que ens ajudi i ens conforti en la nostra pena i per pregar-li que un dia ens permeti també a nosaltres ajuntar-nos amb ell i gaudir tots junts a la casa del Pare de la seva gloria. Com l’apòstol Tomàs tot i la nostra fe en moments com aquests ens cal refermar, encara més, la nostra confiança en cap on anem, i en quin camí hi porta. Jesucrist és el camí, la veritat i la vida vertadera i plena, Ell és el bon pastor que ens fa descansar a la fi de la jornada en prats deliciosos. 

I la jornada, la vida, del nostre germà David no ha estat en va, no marxa pas amb les mans buides, perquè al llarg de la seva vida, massa curta certament, ha deixat forta petjada. Enamorat de la seva professió es dedicà a facilitar als malalts tot allò que els procurés la salut. Enamorat de la seva vila, a la que serví com alcalde setze anys, ha deixat moltes obres, perquè pogué veure convertits nombrosos projectes en realitats al servei dels seus convilatans. Enamorat de la seva família, de la seva esposa Anna companya de tants anys i amb la qui compartí aquests darrers anys la coratjosa lluita contra llur malaltia sense perdre mai la il·lusió per viure, i amb la seva esposa enamorat dels seus fills, els seus nets, els seus germans i els seus nombrosos amics. Per això la petjada més important, la més profunda que ha deixat i la que més agrada al Senyor, és que ho va fer tot per amor als altres i aquest amor el va vessar de manera generosa sobretot en els seus que avui s’entristeixen per la seva absència. I per aquest amor, per aquesta vida enamorada, en donem gràcies a Déu, perquè ha estat un autèntic regal per als altres. Com per a ell de ben segur ho ha estat la seva mort rodejat dels qui més estimava, en uns moments en que molta gent mora en la solitud.

Dels molts records d’ell voldria ara triar-ne un de sol, la tarda del 27 de juliol de 2017 a la plaça d’en Canós durant les festes de l’Espluga, quan s’hi va presentar el llibre Dia vindrà, antologia de poemes de Mossèn Ramon amb motiu de l’any Muntanyola. Un acte senzill però que expressava l’amor de l’alcalde, del ciutadà i del creient David Rovira per la seva vila i pels seus fills il·lustres, que potser un xic oblidats per alguns, eren vindicats i estimats en aquell acte per molts dels seus convilatans. Amb petis gestos es poden expressar grans sentiments, si és l’estima el que mou a fer-ho.

Avui se’ns fa difícil l’absència del nostre germà David, ens dol i ens fa mal. Hem de fer un esforç perquè els nostres cors s’asserenin i centrar-nos en la confiança en allò que ja sabem, que la mort en Jesucrist no és sinó la porta a la vida vertadera i plena. Tant cert és que si naixem morirem, però la veritat és que la mort no té la darrera paraula, la darrera paraula la té Jesucrist i Ell és el camí cap a la vida. 

El nostre germà David ho cregué això, la fe omplí la seva vida, una fe que transmeté als seus fills i ara nosaltres en comunió amb tots els qui ens ha precedit en el senyal de la fe, demanem al Pare que aquesta seva fe i aquesta seva esperança hagin trobat la seva plenitud en l’acollida amorosa del Pare a casa seva. 

Que així sigui i que a vosaltres aquesta esperança us consoli i us amoroseixi la seva absència.

Diumenge V de Pasqua

Diumenge V de Pasqua

10 de maig de 2020

Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9; Jo 14,1-12

Tomàs i Felip estan davant Jesús, estan davant d’aquell qui està en el Pare i el Pare està en ell. Però els manca confiança, els seus cors no s’han asserenat encara i tot i que fa tant de temps que estant amb Ell no són capaços de saber encara com s’arriba al Pare, perquè no han reconegut plenament a Jesucrist com aquell que ha vingut per portar-nos a casa seva, per convidar-nos a seguir-lo per viure amb Ell a la casa del Pare. 

Tomàs és el model d’aquells que no creuen fàcilment, d’aquells que no es deixen portar pel primer impuls. Alhora és el Tomás decidit que diu als altres: «Anem també nosaltres a morir amb ell» (Jn 11, 16); determinat a seguir-lo amb total disponibilitat fins a voler córrer la seva mateixa sort i compartir amb ell la mort. Però ara acabant-se el sopar, havent escoltat la bona nova dels mateixos llavis de Jesús, no ha entès encara on va, ni encara menys per on hi va; sembla que ha comprés poc o res. Però aquesta seva feblesa de fe dona a Jesús l'ocasió per pronunciar una de les més clares definicions de sí mateix: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14, 6). Tomàs no creurà en plenitud fins a no tenir la possibilitat de posar el dit al forat dels claus i la mà a la ferida del costat i sols llavors exclamarà «Senyor meu i Déu meu». Aquestes paraules posen de manifest la convicció que a Jesús ressuscitat ja no se l’ha de reconèixer pel rostre, sinó per les nafres de la passió, perquè no és reconeix al Crist ressuscitat sinó reconeixent la seva passió i la seva mort; que revela fins a quin punt ens ha estimat. No s’arriba a la veritat i a la vida guanyada per a nosaltres per la seva resurrecció, sense recórrer el camí de la creu.

Felip, que era de Betsaida el poble de Pere i Andreu, és el qui digué a Natanael:  «Hem trobat a aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i també els profetes:  Jesús el fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1, 45). Davant l’escepticisme de Natanael que diu si «De Natzaret pot sortir una cosa bona?», Felip no es fa enrere, insisteix i replica amb decisió:  «Vine i ho veuràs» (Jn 1, 46). No es limita a presentar la bona nova com una teoria, sinó que ho fa com una experiència personal que interpel·la directament a l'interlocutor. És el Felip que es mostra realista i amb sentit pràctic, que sap jutjar les implicacions d'una situació, quan escèptic pregunta com donar de menjar a aquella multitud que ni gastant dos-cents denaris quedaria satisfeta i veu com en queda de satisfeta amb uns pocs pans i uns pocs peixos. És aquell que abans de la Passió, alguns grecs que es trobaven a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, li demanen de veure a Jesús i ell els hi porta, els porta al camí que condueix a la veritat i a la vida. Grecs com els que se senten desatesos pels apòstols i davant l’augment del nombre dels creients donen lloc a l’elecció de set homes fiats al servei de la primitiva Església, al servei de la Paraula que es va estenent. Felip acabarà essent testimoni de la resurrecció i rebent l’Esperit amb els dotze, amb una fe ja consolidada, serà guiat per l’Espert i convertirà a l’eunuc que servia a la reina de Candaca.

Són les experiències de Felip i Tomàs. I les seves experiències, com la nostra, són experiències personals, perquè la fe és una fe personal, en un doble sentit. Primer perquè és un camí que hem de recórrer cadascun de nosaltres, com Tomàs i com Felip; amb dubtes, a vegades sense entendre però a la fi joiós i afortunat quan rebem la gràcia de l’Esperit, la gràcia de la fe. Perquè al cap i a la fi la veritat és que Felip i Tomàs van lliurar-se totalment, van donar la seva vida per la veritat encarnada, que és Crist. 

És fonamentalment una fe personal perquè Déu s’ha fet home, i per a nosaltres creure en Déu és creure en aquell a qui el Pare ha enviat, aquell sense el qual ningú no pot arribar al Pare, aquell qui ha dit de sí mateix que és el camí, la veritat i la vida. La clau està en la confiança, en la fe en aquesta pedra vivent de la que ens parla Pere, la pedra angular que ara corona l’edifici, que esdevé pedra d’ensopec i fa caure als qui la rebutgen, els qui no volen formar part del poble escollit, del reialme sacerdotal, de la nació sagrada, els qui rebutgen esdevenir possessió personal de Déu. Perquè la nostra fe personal la vivim en plenitud en comunitat, esdevenint cadascun de nosaltres pedres vives del temple espiritual que és l’Església. 

És el Pare qui està en Crist i és Crist qui està en el Pare. Ja fa temps que ho hem sentit això també nosaltres, però, hem vist ja al Pare veient al Crist? O encara ens cal quelcom més?

Confiem en Déu, confiem en Crist. Emprenguem el camí cap a la veritat que és Crist, per viure a la casa del Pare. Sols hi ha un camí, Crist; sols hi ha una veritat, Crist, sols hi ha una vida; la vida que Crist ha guanyat per a nosaltres morint i ressuscitant.

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

Diumenge de Pasqua: la Resurrecció del Senyor

12 d’abril de 2020

Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; 1C 5,6b-8; Jo 20,1-9

Avui és el dia en que ha obrat el Senyor. Aquella pedra rebutjada pels constructors, abandonada a les ombres de la mort, ara corona l’edifici; no ha mort, viu i viu per sempre. Què ha vist Maria en el camí? Proclama la Seqüència. Ha vist al Crist, la nostra esperança, que ha obert la tomba i ha tornat a la vida amb una gloria sense fi. Maria Magdalena va veure ben bé com enterraven al seu Senyor, ella que havia estat molt a prop seu als peus de la creu, que l’havia vist morir i presencià com davallaven el seu cos, veié també com una gran pedra cloïa la sepultura i ara quan encara és fosc, quan encara la llum no ha arribat al seu cor, arriba al sepulcre veu la pedra retirada i neguitosa va a cercar als apòstols, ja de camí també ells vers la tomba buida. Hi ha una evidència, el sepulcre és buit, el llençol d’amortallar està aplanat i el mocador sí que és al mateix lloc on segueix lligat, però el cos no hi és. Se l’han endut? Maria l’únic cert que sap es que el cos era allà i ara ja no hi és i no sap ni qui ho ha fet, ni on l’han posat. És desconcertant el que veu Maria, no sap ben que ha passat, encara no ha vist ningú més; però on havia d’haver trobat mort, tot sembla parlar de vida, de resurrecció, de triomf; la mort no hi sembla pas present.

Al costat del sepulcre hi ha Maria, Pere i l’altre deixeble. Tres testimonis, amb papers ben diferents durant la passió i la mort del mestre; però tots ells ben propers a Jesús, dels més propers. L’amor, la fidelitat i la precaució esporuguida els van guiar aquell divendres. Per això ara, en acostar-se ella quan encara era fosc i ells corrents, alertats pel que els ha dit Maria, de bon matí al sepulcre, quan despunta un nou dia que ells encara ni imaginen que significa; hi ha qui s’avança, hi ha qui mira i veu, hi ha qui entra i hi ha qui veu i creu. Maria i Pere veuen signes, però tant sols l’altre deixeble en aquell mateix moment veu i creu. Per a un n’hi ha prou amb el que veu; per Maria caldrà que el Mestre li surti al pas i l’anomeni pel seu nom. Per Pere caldrà una mica més de temps, sempre li ha calgut una mica més de temps que als altres, però a la fi esdevindrà el missatger de la bona nova, de la resurrecció, de la vida.

Hi nosaltres, què hem vist pel camí? Certament no hi hem estat al sepulcre presencialment; però a través de la litúrgia hem viscut el llarg camí, la pujada, cap a Jerusalem, durant la Quaresma; hem vist entrar al Mestre entre aclamacions a la ciutat santa i nosaltres ens hi hem ajuntat; hem compartit la taula amb Ell, hem celebrat i recordat la seva passió, mort i sepultura. I avui davant del sepulcre buit, què hi veiem? Els ulls de la fe, com els de l’altra deixeble ens han de fer veure i creure. L’encontre amb el ressuscitat és una experiència personal, que cadascú ha de viure en la mesura de les seves forces, de les particularitats de la seva fe i sempre amb l’ajut de la gràcia de Déu.

Déu ha ressuscitat Crist al tercer dia, com ja ho anunciaven les escriptures, però els que hi eren no ho han entès a la primera; tot i haver estat testimonis escollits. És tal el misteri que caldrà parlar, menjar i beure amb el ressuscitat per arribar a creure i creient proclamar-ho. Ells veuen al sepulcre signes materials, mundans; l’absència del cos; però darrera d’aquest fet hi ha un gran misteri; hi ha la mà de Déu que ha arrancat al seu Fill de les ombres de la mort per retornar-lo a la vida, no pas a la vida que tenia abans de morir, sinó a la vida plena, a la vida amb Déu.

Aquesta fe no neix tant sols del cor de Simó, de Maria o de l’altre deixeble; ve impulsada per una força molt més gran que la que pugui sortí del nostre interior. Ens ho ha dit el mateix Pere en els Fets dels Apòstols; és per la força de l’Esperit Sant que Déu consagrà a Crist. És per la força de l’Esperit Sant que Maria, Pere i l’altre deixeble creuen, cadascun quan pertoca, en el moment i en la mesura en que la gràcia de l’Esperit actua sobre d’ells.

El qui reposava al sepulcre ja no hi és, ha ressuscitat; ha tornat al Pare, que ara és també el nostre Pare, ha entrat en el regne de Déu i pel poder de l’amor, de l’amor de Déu que ha arribat fins a l’extrem, es manifesta ara a uns escollits, als seus. Ara sí que l’amor és més fort que la mort perquè ara l’amor ha vençut a la mort d’una vegada per totes.