Diumenge
XXII durant l'any / Cicle B
Missa de RTVE2
Capella del Col·legi Pureza de María
de Sant Cugat del Vallès
Diumenge
1 de setembre de 2024
Dt
4,1-2.6-8; Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27 i Mc
7,1-8a.14-15.21-23
Obrar
honradament, practicar la justícia, no escampar calúmnies, no fer mal als
altres, no carregar-los infàmies, honorar i apreciar als germans, vet aquí
quines obres són les que ens obren les portes del cel, vet aquí el que vol Déu
que fem. Aquells fariseus i mestres de la llei de fet no estaven tan interessats
en la salvació de ningú com en comprometre a Jesús i als seus deixebles.
Per trobar un motiu que els permetés desacreditar a aquell mestre que tant sovint els desconcertava i els posava en evidència, recorregueren al que ells creien que significava viure la fe en Déu, és a dir complir un seguit de preceptes rituals. Jesús els respon anant a allò essencial, no es tracta d’honorar amb els llavis i mantenir el cor lluny del Senyor, es tracta precisament de que primer que tot els nostres cors es converteixin al Senyor; d’altra manera, ens ho ha dit el mateix Jesús, el nostre culte és en va.
Per tenir present al Senyor en les nostres vides, per fer-lo el centre, cal que el posem en els nostres cors. Per fer arribar la bona nova de Crist als altres, cal que primer i per damunt de tot sigui Crist mateix el nostre mestre, amb tot el que això significa; cal obrir-nos a Déu, cal deixar-lo entrar als nostres cors i que el seu amor mogui la nostra vida.
Com escriu el Papa Francesc: «Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no entren els pobres, ja no s'escolta la veu de Déu, ja no es gaudeix la dolça alegria del seu amor, ja no palpita l'entusiasme per fer el bé. Els creients també corren aquest risc, cert i permanent. Molts cauen en ell i es converteixen en éssers ressentits, queixosos, sense vida. Aquesta no és l'opció d'una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l'Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat.» (Evangelii Gaudium, 2).
No preguem per obligació, no lloem al Senyor com si es tractés d’una càrrega que se’ns imposa, ho fem de gust, ho fem perquè l’estimem. Aquest amor que te Déu per nosaltres i que tant de bo tinguem nosaltres per Déu, no es demostra doncs en gestos sense sentit, pel simple gust del gest; cal posar-hi el cor, a la nostra relació amb Déu cal posar-hi sempre tot el cor. I la conseqüència immediata i natural d’aquest nostre amor per Déu ha de ser l’amor pels germans. La fe no ha de ser mai excloent, no ha de ser mai viscuda com una mena de privilegi que ens porta a considerar-nos millors que els altres. Als ulls de Déu els primers, els millors són els qui més estimen i els darrers, els pitjors, els qui es tanquen a l’amor de Déu i a l’amor als germans.
La fe, l’amor que rebem del Senyor és un do, prové de dalt, ens ve del Pare, com ens ha dit l’Apòstol sant Jaume. La paraula de Déu no ens podem limitar a escoltar-la, això seria enganyar-nos a nosaltres mateixos, l’hem de posar en pràctica mentre mirem de guardar-nos nets de la malícia. I el mateix sant Jaume ens concreta com hem de viure la paraula de Déu: ajudant als orfes i a les viudes, guardant-nos nets de malicia.
Acomplir ritus
i no estimar és tenir una fe buida perquè Déu és amor, un amor encomanadís que
hem de rebre amb joia i sobretot i necessàriament l’hem de transmetre amb joia.
Com ens diu també el Papa Francesc: «La primera motivació per a evangelitzar és l'amor de Jesús que hem rebut, aquesta experiència de ser salvats per Ell que ens mou a estimar-lo sempre més. Però quin amor és aquest que no sent la necessitat de parlar de l’ésser estimat, de mostrar-lo, de fer-lo conèixer? Si no sentim l'intens desig de comunicar-lo, necessitem aturar-nos en l’oració per a demanar-li a Ell que torni a captivar-nos. Ens fa falta clamar cada dia, demanar la seva gràcia perquè ens obri el cor fred i sacsegi la nostra vida tèbia i superficial. Posats davant d’Ell amb el cor obert» (Evangelii Gaudium, 264).
Una fe sense amor és una fe freda, que glaça els cors. L’amor de Déu és un foc viu. Déu sempre és a prop nostre, com ens ha dit el llibre del Deuteronomi, i aquesta seva proximitat es mostra quan els nostres cors estan prop de Déu, delerosos d’estar al seu costat i d’apropar-hi els cors dels nostres germans i germanes.
Que a fer-ho realitat ens hi ajudi la força de l’Esperit Sant i l’amor del Pare, seguint al Crist que ha estimat fins a l’extrem.