Assumpció de la Mare de Déu
Parròquia de Santa Maria de La Bisbal d’Empordà
15 d'agost 2025
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C
15,20-27a; Lc 1,39-56
Celebrem
avui l’assumpció al cel de la Mare de Déu, la festa que coneixem habitualment
com a Mare de Déu d’agost, perquè el culte a Maria és present al llarg de l’any.
Celebrem la seva concepció i el seu naixement i la tenim ben present en tant
que és peça clau en la vida de Jesús: en l’anunciació, el naixement, la
presentació al temple, fins arribar als peus de la creu on Maria és de les
poques figures que no abandonen a Jesús, ans al contrari el conforten i
acompanyen en aquell dramàtic moment.
Maria
certament no ha buscat cap protagonisme, tot li ve de la voluntat de Déu que
ella accepta de complir des del mateix moment en que un àngel irromp en la seva
vida, trencant la placidesa del que havia de ser una vida com la de qualsevol
altra noia de Natzaret i la converteix en actora, no pas secundària, de la
història de la salvació. Però aquest paper, certament privilegiat de Maria, no
li suposa pas una vida fàcil i tranquil·la, ans al contrari,
Maria
viurà el sensellarisme a Betlem en no trobar lloc a cap posada i haver de donar
a llum quasi al ras; viurà la persecució quan Herodes voldrà acabar amb aquell
infant que intueix que pot ser per a ell una amenaça i provocarà un vertader
genocidi entre els infants d’Israel, ho voldrà fer com aquella serp de la que
ens parla el llibre de l’Apocalipsi que volia devorar el fill de la dona així
que nasqués. Maria viurà a causa d’aquesta persecució l’exili i no sabem si
aquella família que va fugir a correcuita de casa va acabar a Egipte patint el
rebuig dels qui potser veien en ells una amenaça o uns nouvinguts no desitjats,
com tants cops passa.
Maria
a la fi va viure la missió del seu fill com quelcom que no entenia, tot i estar
sempre certa de que calia fer el que Ell digués i als peus de la creu es deuria
preguntar quin sentit tenia tot plegat i si no hauria estat possible un camí
més planer que estalvies al seu fill i a ella mateixa aquell patiment. Com
escrivia el papa Francesc: «Al peu de la creu, mentre veia Jesús innocent patir
i morir, fins i tot travessada per un dolor esquinçador, repetia el seu “sí”,
sense perdre l’esperança i la confiança en el Senyor.» (Spes non confundit,
24)
Maria
era conscient de que, com ens ha dit sant Pau, per un home havia de venir la
resurrecció i que per que així fos així calia que abans moris, però es deuria
preguntar si calia morir precisament d’aquella manera: sol, vexat i abandonat. Certament
tot el que Simeó li havia predit al temple, quan presentava a Jesús infant,
s’havia anat complint i havia sentit un dolor tant fort com si una espasa li
travessés el cor. Allò que el Senyor li havia fet saber es va complir.
Maria
en viure tot això, en ser una dona com qualsevol altra, escollida entre totes
les dones per ser mare del Fill de Déu, ens és un model, perquè ella ha patit
el que molts han patit i pateixen al llarg de la història: abandó, exili,
persecució i dolor. Així mateix el misteri que avui celebrem ens obre les
portes a l’esperança, perquè ella ha compartit l resurrecció.
Tot el
que aquí vivim i sovint patim no és en va, no és inútil; el sofriment no té la
darrera paraula, la darrera paraula la té l’esperança.
La
nostra societat, qui sap si com mai, s’entesta en perdre l’esperança, en donar
tombs en polèmiques estèrils, cada cop més pujades de to, com si el darrer
insult o exabrupte cerqués de guanyar per a la seva causa la victòria final.
En
Maria tenim un exemple de discreció, son poques les paraules que d’ella es
recullen, però dels seus llavis no surt mai ni cap retret, ni cap negativa.
Certament que pregunta a l’àngel a l’anunciació com pot ser que tot allò que li
diu sigui una realitat si ni tant sols coneix cap home; però està sempre en
actitud de disponibilitat per fer la voluntat de Déu, sempre esperançada. «L’esperança
troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella
veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el
realisme de la vida.» (Spes non confundit, 24)
Maria
és també el model de la confiança, certa sempre de que Déu s’ha fixat en la
seva petitesa per fer difondre el seu amor de generació en generació. Avui com
mai el món, la mateixa Església, està necessitada d’aquesta serenor, d’aquest
silenci que no és pas estèril sinó que és fecund perquè fa créixer aquell amor compassiu
que Crist ens demana per a Déu i per als altres, per a tots els altres, sigui
qui sigui.
Estimar com Maria sense fer
accepció de persones, als qui son d’aquí i als qui han vingut aquí després, als qui comparteixen la nostra fe i als qui no coneixen encara a Crist, als qui ens menyspreen i als que ens ignoren a causa de la nostra fe i també als qui creient en Crist acaben menyspreant i ignorant fins i tot als qui comparteixen
amb ells la fe en Crist dins de l’Església.
En
paraules del papa Lleó: «la vida està feta de trobades, i en aquestes trobades
ens revelem tal com som. Ens trobem enfront de l'altre, enfront de la seva
fragilitat i la seva feblesa, i podem decidir què fer: cuidar d'ell o fer com
si res. (...) la pràctica del culte no porta automàticament a ser compassius.
De fet, abans que una qüestió religiosa, la compassió és una qüestió
d'humanitat! Abans de ser creients, estem cridats a ser humans.» (28 de maig de
2025).
Com
Maria la primera dels creients que des de la seva humanitat ha estat assumpta
al cel obrint-nos així a nosaltres un camí, el camí de l’esperança.
Maria
és, com escrivia el papa Francesc la qui ens mostra: «la proximitat de la més
afectuosa de les mares, que mai no abandona els seus fills; ella és per al sant
Poble de Déu «signe d’esperança ferma i de consol».» (Spes non confundit,
24).
Que així sigui per a tots nosaltres.