Sant Roc
Parròquia de Santa Maria Assumpta d’Arenys de Mar
Divendres 16 d’agost de 2025
Is 63, 7-9; Salm 137; He 13, 1-5; Jn 15, 12-17
A mitjans del segle XVI per la intercessió de sant Roc aquesta ciutat fou alliberada de la pesta, els seus ciutadans van fer un compromís amb sant Roc i es van comprometre a anar celebrant al llarg dels temps la seva festa en agraïment a la protecció rebuda i també per demanar cada any la seva protecció pels qui viuen aquí.
Els sants son aquells que l’Església ha reconegut com a models, no eren pas perfectes, molts d’ells van tenir part de la seva vida afectada per una vida no pas modèlica, però els reconeixem com a sants perquè en un moment o altre, moguts pel Senyor que se’ls va manifestar d’una o altra manera, van donar un tomb a la seva vida i la van dirigir únicament a complir els dos grans manaments de Crist: l’amor a Déu i l’amor als germans.
D’aquí que aquesta seva disposició ens els presenti com a models. Diem col·loquialment que és de savis rectificar, ells així ho van fer i segurament alguns o molts d’ells portant la vida que portaven fins al dia en que van decidir donar-li un tomb, també haurien pogut arribar al cel; però decidiren anar a per totes no anteposant res de res a l’amor al Crist i als germans.
Per aquest motiu sant Roc va poder intercedir davant del Senyor en bé d’Arenys de Mar, el Senyor sabia que sant Roc era de fiar i que allò que li demanava no ho feia pas mogut per cap interès personal sinó que allò que el movia a fer-ho era el seu amor als germans i germanes, en aquest cas als ciutadans d’Arenys de Mar. Com també diu la dita popular és de ben nascuts ser agraïts i per aquest motiu manteniu també avui el vot que ara i aquí renovareu.
Com ens ha dit el profeta Isaïes voleu recordar els favors del Senyor i cantar-li lloances per tot el que ha fet per vosaltres quan us va revelar la seva gran bondat; va ser el vostre salvador i tot allò que patíeu, Ell ho patia i fou sant Roc l'àngel que us assistí i pel seu amor i la seva compassió, Crist us va salvar.
Podríem dir que els sants no son uns personatges allunyats de la realitat del nostre dia a dia, ells en un o altre moment formaren part del nostre dia a dia, aquí o on fos que visquessin; els sants per dir-ho simplement son útils, ens fan favors en ocasions concretes com pot ser una calamitat pública, però sobretot ens fan favor perquè ens mostren que viure per Crist és possible, que és una opció real que cadascun de nosaltres podem acomplir allí on siguem cridats.
Ells es mouen pel manament del Senyor, aquell que ens convida a estimar-nos els uns als altres tal com Ell ens ha estimat i així esdevenen un d’aquells que tenen un amor tant gran com per donar la vida pels seus amics i els seus amics son els qui compleixen la voluntat del Senyor, que ja no son servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo, sinó amics, uns amics que tot allò que demanen al Pare ell els ho concedeix sempre que s’estimin els uns als altres.
La vida dels sants és un camí, no sempre planer, no sempre fàcil. Per a ells «el primer és pertànyer a Déu. Es tracta d'oferir-nos a ell que ens crida primer, de lliurar-li les nostres capacitats, la nostra obstinació, la nostra lluita contra el mal i la nostra creativitat, perquè el seu do gratuït creixi i es desenvolupi en nosaltres.» (Gaudete et exultate, 56).
És aquesta la que anomenem la vocació universal a la santedat, que és el mateix que dir la vocació de tot cristià. Una vocació que cadascú la viu allí on se sent cridat, però una vocació que amara tota la nostra vida, la marca i l’emplena. Avui feu memòria d’un jorn en que el Senyor, per intercessió de sant Roc, us va donar un cop de mà quan tot semblava perdut, vau recobrar l’esperança.
Déu és sobretot i per damunt de tot esperança, ho recordem aquest any jubilar de manera especial, un any que el papa Francesc va voler que posés l’accent de manera especial en l’esperança, aquella esperança que no defrauda i que no és altra que el mateix Crist.
Com ens recordava el mateix papa Francesc: «L’esperança, juntament amb la fe i la caritat, formen el tríptic de les “virtuts teologals”, que expressen l’essència de la vida cristiana. En el seu dinamisme inseparable, l’esperança és la que, per dir-ho així, assenyala l’orientació, indica la direcció i la finalitat de l’existència cristiana.» (Spes non confundit, 18).
Aquest vot vostre és quelcom més que una festa, és una ocasió per a l’esperança, per viure en comunitat la vostra fe, per recordar les vostres arrels cristianes a partir de la devoció d’Arenys de Mar a sant Roc i per mirar al futur sense oblidar el passat.
Com escrivia el papa Francesc: Tothom espera i al cor de tota persona hi ha l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà portarà. (Cf. Spes non confundit, 1).