Sant Roc
Parròquia de Sant Nicolau de Malgrat de Mar
Dissabte 16 d’agost de 2025
Js 24,14-29; Salm 15,1-2. i 5.7-8.11 i Mt 19,13-15
Els sants son aquells que s’han desfet dels déus falsos i han optat per creure i adorar en veritat al Senyor. Els sants no son personatges literaris, creats per tal de cercar la nostra admiració i despertar-nos interès. Cert és que al llarg dels anys el relat de les seves vides ha anat posant l’accent en un o altre aspecte i a vegades no acaben de ser ajustat a la realitat.
El que s’ha volgut
destacar de les seves vides és la centralitat de la seva fe en Crist que els va
moure a estimar a Déu i als germans. Van decidir d’adorar al Senyor i sovint
van renunciar a coses que el món tenia per importants per tal de centrar-se en
aquelles que ho son realment. Per a ells el seu refugi era el Senyor, el tenien
sempre present i confiaven en que Ell els mostraria el camí que duu a la vida,
a la vida vertadera i plena.
Per això és bo de recordar als sants, especialment a aquells que per una o altra raó les nostres vil·les tenen per patró, és a dir als qui han encomanat a la seva protecció per tal de que el seu exemple de vida els acompanyi en el seu camí de fe. Sovint aquest patronatge ha anat lligat a un esdeveniment històric, a una circumstància difícil en la nostra història que ens portava a la desesperació, quan un grup de ciutadans recorregueren a ells per tal de que intercedint davant del Senyor el perill fos apartat i garantida la seguretat de tots plegats.
Homes i dones que, com en el cas de sant Roc, l’Església va reconèixer llur santedat, en aquest cas l’any 1629 pel papa Urbà VIII, quan ja eren venerats en molts llocs i la seva devoció s’havia estès arreu. Son homes i dones que havent pogut tenir una vida més còmode renunciaren a ella per tal d’ajudar als altres, veient en ells la imatge de Crist.
La vocació universal a la santedat és part de la nostra vocació de cristians. A nosaltres no se’ns crida a actituds heroiques, tant sols se’ns crida a viure la nostra fe de manera coherent, com els sants intentaren de viure-la. Això no els estalvia dificultats, contradiccions i dubtes, perquè la vida humana és així, està feta de moments diversos, com està feta també així la història dels nostres pobles; moments de joia i d’incertesa, moments de pau i d’altres de neguit.
Confiar en Déu quan tot va bé és certament còmode, fins i tot quan les coses van bé ens oblidem de Déu, ens arribem a creure que tot és fruit de la nostra habilitat. Quan les coses es torcen, llavors cerquem culpables i arriba en algun moment la desesperació. L’exemple dels sants ens porta a observar la seva confiança, no són pas impassibles inconscients, si ho fossin, com en el cas de sant Roc, no s’apiadarien del dolor dels altres i seguirien vivint al recer de les seves seguretats.
Els sants, ho veiem en sant Roc, son ben conscients del que passa al seu voltant i no dubten a girar la mirada vers els altres, especialment vers els qui pateixen més. En paraules del papa Lleó: «Hi ha persones que pateixen cruelment i anhelen veure solucionades les seves moltes necessitats. Sabem bé que per elles mateixes no poden resoldre-les.» (Missatge del sant pare Lleó XIV als participants en el XLIV període de sessions de la conferència de la FAO).
Segurament sempre ha estat així, però avui potser, més que mai, tendim a refugiar-nos en les nostres pròpies seguretats, no deixem espai a Déu, és a dir ens oblidem de mirar al nostre voltant per tal de fixar-nos en aquells als qui cal ajudar. Aquesta falsa seguretat ens porta a vegades a creure’ns millors, simplement pel fet de que ens ha tocat viure una vida que no exempta d’esforços ja parteix d’una situació d’avantatge respecte a d’altres.
Els sants ens conviden a mirar com mira Déu, com mirava Crist per a qui els febles, els infants, els malalts, els qui no tenen res són més importants que els qui als ulls del món apareixen com a poderosos. Sant Roc no tenia altre centre en la seva vida que Crist i fou això el que l’empenyé a ajudar als altres, sense recança per la seva pròpia seguretat i la seva comoditat.
Que el seu exemple i el seu patrocini ens
encoratgin a ser fidels testimonis de l’amor de Déu en el món, com ho fou el
pelegrí de Montpeller.