Diumenge
XXI durant l’any / C
Parròquia
de Sant Climent Sescebes
Diumenge
24 d’agost de 2025
Is
66,18-21; Salm 116 1.2; He 12,5-7.11-13 i Lc 13,22-30
En
el nostre món la gent viu entre cops de colze per ser més rics, més importants,
més mediàtics o més famosos. L’èxit es valora amb uns paràmetres que arriben
molts cops a ser poc humans i encara més quan per pujar de situació no es
repara en trepitjar als altres. Res més lluny del que és el missatge de Crist,
avui ens ho diu Jesús en l’Evangeli que els qui son ara primers seran els
darrers i els qui son darrers seran els primers. La porta que porta cap al
vertader èxit, és a dir cap a la vida terna, és estreta i el passaport que ens
demanaran per passar el control no es pot comprar amb diners, ni amb poder,
sols es guanya amb amor, estimant a Déu i als altres.
Déu sap el que hi ha en el fons dels nostres cors, sap que hi ha en el cor de cadascú i ho ha sabut sempre en el cor de tots, Ell, com ens diu el llibre del profeta Isaïes, coneix les nostres obres i els nostres pensaments i no li importa de quina nació siguem o de quina raça, el que realment val per a Ell és estimar. «Crist coneix «el que hi ha dins de l'home». Només Ell ho coneix!» (sant Joan Pau II 22 d’octubre de 1978).
En aquest diumenge celebrem aquí a Sant Climent la festa de la degollació de sant Joan Baptista. La història està plena d’episodis on la injustícia sembla que s’imposa; pel rei Herodes la mort del baptista al cap i a la fi l’alliberava d’escoltar dia rere dia el retret de la seva situació personal, s’havia casat amb l’ambiciosa dona del seu germà i Joan a qui no li feia cap basarda el que li pogués passar li retreia la seva situació. Tot i la malicia que li tenia la seva dona, Herodes no s’havia atrevit fins llavors a fer-lo matar perquè el creia un home just i recte però portat per la vanitat va prometre allò que li doldria de complir i es va veure obligat a manar que Joan fos decapitat.
Com
en una obra de teatre ens passen pel davant en aquest relat diversos
personatges. El protagonista és Joan, home just i recte que acomplia allò que
el profeta Jeremies havia predit, deia tot el que creia que havia de dir, no tenia
por i davant la mort creia en aquelles paraules de que l’assaltarien però no el
podrien abatre perquè el Senyor era al seu costat. Com a personatges secundaris
però sens dubte imprescindibles per la trama tenim a Herodies, aquella que li
tenia tanta malicia i que veié en aquella promesa de bocamoll d’Herodes
l’oportunitat de deslliurar-se de tant incòmode enemic. Tenim també a la filla
d’Herodies que sense ser-ne massa conscient acaba essent l’agent de la mort de
Joan i tenim també als deixebles de Joan, aquells qui van a la presó i s’enduen
el cos del baptista per posar-lo en un sepulcre.
Anys a venir una història similar es repetirà a Jerusalem, un altre Herodes, uns altres botxins, uns altres deixebles però el fil argumental es repetirà perquè de nou un just, en aquest cas el just dels justos Jesús de Natzaret, morirà essent innocent. Les morts dels innocents ja no ens sorprenen, podríem dir que estem acostumats a tenir-ne noticia, de fet cada dia els noticiaris i els diaris en van plens de les víctimes de les barbàries humanes: infants i gent de tot tipus que no tant sols es vol fer morir de fam sinó que fins i tot es veuen atacats quan intenten trobar un mos de pa per portar-se a la boca, gent innocent que mentre dorm a casa veu com un dron o qualsevol altra arma destrueix allò que tenien i acaba amb la seva vida i així podríem seguir quasi bé fins al infinit.
Al cap i a la fi Herodes, Pilat i tots els botxins que els han precedit o succeït fins al dia d’avui i que, desgraciadament els succeiran en el futur, maten el cos, però no poden matar allò que és més important. La violència no soluciona els problemes, mai ho fa, de fet els agreuja perquè com es diu habitualment la sang dels màrtirs és llavor de fe. Ho va dir el mateix Jesús: «A vosaltres, amics meus, us dic que no tingueu por dels qui maten el cos i després ja no poden fer res més.» (Lc 12,4). A més dels llavis dels màrtirs surt sempre la paraula perdó i com deia el passat dimecres el papa Lleó XIV: «És aquí on el perdó es revela en tota la seva potència i manifesta el rostre concret de l'esperança. No és oblit, no és feblesa. És la capacitat de deixar lliure a l'altre, estimant-lo fins al final. L'amor de Jesús no nega la veritat del dolor, però no permet que el mal sigui l'última paraula. Aquest és el misteri que Jesús realitza per nosaltres, en el qual també nosaltres, a vegades, estem cridats a participar.» (20 d’agost de 2025).
També nosaltres estem cridats a participar, ens deia el papa, cridats a no normalitzar les situacions d’injustícia i de violència que es repeteixen constantment, a no resignar-nos a que la violència esdevingui el llenguatge predominant en la nostra societat i com a creients estem cridats a que sigui l’amor a Déu i als altres, a tots els altres, el que acabi imposant-se per damunt d’odis, rancúnies indiferències i menyspreus. On hi ha amor no hi pot haver res de tit això, perquè aleshores hi ha paciència i voluntat d’entesa. Atenem la invitació del papa a suplicar al Senyor que ens concedeixi la pau i la justícia i que assequi les llàgrimes dels quals sofreixen a causa dels continus conflictes armats i que María, Reina de la Pau, intercedeixi perquè els pobles trobin el camí de la pau.
Per això, per estimar com cal, per viure la nostra fe com cal ens hi ajuda la correcció tal com s’escriu en la carta als cristians hebreus no hem de desestimar la correcció del Senyor, ni cansar-nos-en, perquè ve del seu amor, el seu origen és el seu amor per què qui de nosaltres si estima a un altre o és el seu amic, el seu pare, la seva mare, la seva esposa o el seu espòs el deixa anar per un mal camí sense previndre’l? Si així ho féssim ni la nostra amistat valdria res ni encara menys el nostre amor seria autèntic.
La correcció però no és fàcil, no és fàcil acceptar de ser corregit i tots sabem quantes discussions això suposa, però tampoc no és fàcil saber corregir perquè aquesta correcció ha de venir sempre de la caritat, és a dir de l’amor i no pot cercar ni de ferir ni encara menys d’anorrear a l’altre. La correcció, en el nostre cas, ha de venir si és el cas d’una serena reflexió i ha de cercar el moment oportú i les paraules adequades, fonamentades en el gran argument: l’amor.
Per això de fet sols Déu ens pot corregir plenament d’aquesta manera, perquè molts cops nosaltres ho fem perquè els altres no fan allò que voldríem que fessin i no pas perquè no facin allò que d’una manera o altre és voluntat de Déu. Com ens diu la carta als cristians hebreus la correcció de moment no sembla que porti alegria, sinó tristesa, però més tard el qui ha passat per aquest entrenament en cull en pau el fruit i perquè així sigui ha de néixer de l’amor.
Quantes crítiques escoltem cada dia, en els mitjans de comunicació, en el nostre entorn i no poques surten dels nostres propis llavis i obrem el mal creient-nos els primers i els millors. Quan critiquem ens creiem posseïdors de la veritat i de fet ni corregim ni està en la nostra intenció fer-ho. Per corregir cal estimar i cal també acceptar al nostre torn la correcció que sempre ha d’estar dirigida cap al nostre bé o el dels altres i feta amb paciència.
En paraules del papa Lleó XIV «Estem acostumats a calcular les coses, i a vegades és necessari, però això no val en l'amor!» (21 de maig de 2025). L’amor tant sols el pot calcular Déu que sap que hi ha en els nostres cors. Demanem-li doncs a Ell que com els sants i tants d’altres que ens han precedit en el camí de la fe, augmenti el nostre amor cap a Ell, acceptant la seva correcció, i cap als altres, volent ajudar-los i deixant-nos ajudar per ells.