Diumenge
XIX durant l'any / Cicle C
Parròquia
de Sant Esteve de Tordera
Diumenge
10 d’agost de 2025
Sa
18,6-9; Salm 32,1 i 12.18-19.20 i 22; He 11,1-2.8-19 i Lc 12,32-48
El
Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada, tenim la tendència a posar la
mirada en les coses temporals, en aquelles que per a nosaltres tenen
importància però que de fet no en tenen tanta; quan de fet ens cal fer-nos
bosses que no s’envelleixin, aplegar aquell tresor que és l’únic que no
s’esgota, aquest no és cap altra que la fe. Aquella fe que visqueren Abraham,
Isaac, Jacob o Sara, tots aquells que tot i morir sense haver posseït allò que
Déu els prometia, tot i tant sols haver-ho contemplat de lluny, tot i sentir-se
estrangers i forasters, aspiraven a trobar una pàtria millor, la celestial. De
tots ells Déu no se n’avergonyia i els tenia preparada una estança a la ciutat
celestial.
La fe que professem, la fe que vivim, es fonamenta en l’esperança. Aquest any vivim un any jubilar, un any especial on l’Església ens convida a fixar la mirada més enllà de tot el que ara i aquí veiem, i allò on ens cal posar la mirada, aquesta pàtria celestial de la que ens parla la carta als cristines hebreus, és la nostra esperança. Abraham, Isaac, Jacob o Sara ho intuïren, nosaltres per la fe n’estem certs i això és perquè la nostra fe se centra no pas en una promesa, ni en un llibre; la nostra fe te per fonament una persona que és alhora home i Déu, que és Jesucrist, Ell és la vertadera i única esperança.
La vida, la nostra vida i qualsevol vida, està com la del poble d’Israel plena de perills i alhora plena de béns. La vida és un seguit de moments feliços, de montes tristos, de moments de seguretats i de moments d’incerteses. Per això és important tenir posada la mirada més enllà del que ara i aquí veiem i això en diem tenir esperança. Per la fe, com ens ha dit el salmista, nosaltres tenim posada l’esperança en el Senyor, certs de que el seu amor no ens deixa mai i fins i tot ens allibera de la mort.
La mort apareix als nostres ulls com quelcom difícil d’explicar, a vegades la nostra societat, mancada d’aquesta esperança en Crist, la veu com una gran derrota, com la més gran de les frustracions; perquè al cap i a la fi si no tenim esperança tot el que puguem viure, fer o posseir aquí de res no serveix perquè si amb les m mans buides hem vingut a la vida, amb les mans buides ens n’anem. Però la nostra fe, que és la nostra esperança, es fonamenta en que la vida, ja des del mateix moment de la seva concepció, és un do, un regal, una gràcia de Déu que sempre està en mans de Déu, Ell la dona i cap a Ell s’encamina, a cadascú en el moment que el Senyor decideix.
La vida viscuda així, amb aquesta consciència de ser un regal de Déu i d’estar dirigida cap a Ell, ha de ser viscuda amb esperança, com un pas, més llarg o més curt, cap a la vida plena, que és la que Crist ens va guanyar morint a la creu, compartint la nostra mort, i deixant buit el sepulcre, oferint-nos a nosaltres la vida eterna, és a dir la participació de la filiació de Déu.
Avui en aquesta parròquia beneirem una capella que és signe d’aquesta esperança, una capella dedicada als qui havent estat cridats a la vida no arribaren a poder compartir-la en tota la seva extensió i foren cridats a la presència del Senyor des del ventre de la mare. Com aquell poble de Jacob contemplaren el món de lluny, aspirant a una pàtria millor. Ells han estat però fills i filles de Déu, persones humanes que han rebut el regal de la vida, ha rebut l’amor del Senyor i han rebut el vostre, el dels seus pares i mares, germans i germanes, avis i avies, familiars i amics.
Aquesta capella és doncs un criat a l’esperança que ens recorda allò que ens deia el papa Francesc en començar aquest any jubilar: «L’obertura a la vida amb una maternitat i paternitat responsables és el projecte que el Creador ha inscrit en el cor i en el cos dels homes i de les dones, una missió que el Senyor confia als esposos i al seu amor.» (Spes non confundit, 9). Una missió d’amor, la més alta missió d’amor que Déu pot confiar a l’home.