Diumenge
XXII durant l'any / Cicle A
Parròquia de Sant Joan Baptista
Palau-Saverdera
Diumenge 30 d’agost de 2026
Jr 20,7-9; Salm
62,2.3-4.5-6.8-9 ; Rm 12,1-2 i Mt 16,21-27
Les lectures
d’aquest diumenge ens posen davant dels ulls una pregunta fonamental: què
significa realment viure com a cristians i seguir a Jesucrist. Seguir-lo vol
dir deixar-li a Déu que ocupi el centre de la nostra vida i seguir a Crist fins
i tot quan aquest seguiment ens costa i es fa feixuc.
Ens ho diu el
profeta Jeremies quan ens parla des de la seva pròpia experiència. El profeta s’ha
sentit cridat per Déu, però aquest no és un camí sempre fàcil i el mateix
Jeremies experimenta el cansament, la incomprensió que el porten a manifestar
el seu desig d’abandonar. Jeremies s’ha dedicat a anunciar la Paraula de Déu i l’anunci
li ha portat moltes dificultats. Ara cansat, voldria callar, deixar-ho córrer,
però no pot, perquè s’hi ha compromès.
També Joan
Baptista, el martiri del qual celebrem, potser va tenir la temptació de no denunciar la situació irregular del
rei Herodes amb la dona del seu germà, però en tot cas va preferir ser fidel a
Déu i a la veritat que no pas escollir el camí fàcil del silenci davant la
injustícia i això li va costar la vida.
Aquesta és una
experiència profundament humana, que tots en un moment o altra de la nostra
vida experimentem i també ho fan els sants. La fidelitat a Déu, la fidelitat en general a
una o altra causa, no significa mai que desapareguin els dubtes, el cansament o
les dificultats. Per això també els sants han conegut la nit fosca de la
fragilitat, de la incomprensió o del dolor. La santedat no consisteix a ser
persones que no pateixen, sinó persones que, també en el sofriment, no deixen pas
de confiar en Déu.
Sant Pau ens exhorta
a estimar entranyablement a Déu, a oferir-nos-hi en cos i ànima i fer-ho
implica estimar i oferir-nos als altres. La santedat no és altra cosa que això,
oferir la nostra vida a Déu. No només donar-li una part del nostre temps, sinó
tota la nostra existència. Per això l’apòstol sant Pau afegeix que per
aconseguir-ho no ens hem d’emmotllar al món present, sinó deixar-nos
transformar i renovar els nostres cors.
La santedat és
una transformació interior. No consisteix simplement en complir unes normes.
Podem complir moltes coses i, tanmateix, tenir el cor lluny de Déu, ser freds,
distants, eixuts. La santedat és deixar que Crist transformi la nostra manera
de pensar, de parlar i sobretot de mirar els altres per fer-ho sempre amb amor.
Pere fa una setmana confessava que Jesús és el Messies, el Fill del Déu viu.
Però avui quan Jesús anuncia que haurà de patir, morir i ressuscitar, Pere no
ho entén. No pot acceptar un Messies que passi per la creu. Jesús li dirigeix aleshores
unes paraules molt dures, el tracta de Satanàs, li diu que el que pretén és
fer-lo caure.
Pere vol un
Crist gloriós, però sense creu. Pere fa com nosaltres, que també podem tenir la
temptació de voler una fe còmoda, un Déu que ens resolgui els problemes, una
vida cristiana sense renúncies ni sacrificis. Però Jesús és avui molt clar, qui
va amb Ell cal que es negui ell mateix i prengui la seva creu. Tots sabem molt
bé que a la vida hi ha moltes creus i molt mal repartides
Jesús no vol
simplement que siguem persones que compleixen normes; vol que siguem persones
que el segueixin. I aquest pas endavant, aquest anar més enllà del simple
compliment, és precisament el que caracteritza els sants. Per això la pregunta
que se’ns proposa avui és molt senzilla, mirar que ocupa el primer lloc en les
nostres vides. Prendre la creu no vol dir buscar el sofriment, prendre la creu
vol dir posar en primer lloc l’amor, vol dir estimar quan ens costa estimar,
perdonar quan ens costa perdonar, servir quan ens costa servir sense res a
canvi, mantenir-nos fidels quan seria més fàcil abandonar i confiar en Déu quan
no entenem què ens està passant.
Res més senzill de plantejar i segurament res més difícil de fer. Que l’amor entranyable que Déu ens té ens hi ajudi, com ha ajudat a tants sants reconeguts o desconeguts, com aquells sants de “la porta del costat” dels que parlava el papa Francesc i dels que segurament n’hem conegut uns quants.