Festa
dels sants Arcàngels Miquel, Gabriel I Rafael
Parròquia
de Sant Miquel a Colera
Dimarts
29 de setembre de 2026
Dn
7,9-10.13-14; Salm 137,1-2a.2bc-3.4-5 i Jo 1,47-51
Celebrem
avui la festa dels sant arcàngel Miquel. Ell juntament amb els arcàngels Gabriel
i Rafael, els coneixem per la seva proximitat amb Déu en aquesta Jerusalem
celestial que ens anuncia el llibre del profeta Daniel. Crist en l’Evangeli anuncia
a Natanael, l’apòstol Bartomeu, qui són els àngels, son els qui connecten el
cel amb la terra.
Nosaltres
hi anem fent camí, cap a aquesta nova i eterna pàtria i l’únic camí que ens hi
porta és Crist. «Vine i ho veuràs», diu Felip a Natanael, a qui la tradició
identifica amb sant Bartomeu. Una fe inicialment feble, desconfiada la que
veiem en Natanael; primer desconfia per després mostrar una fe fins i tot
extrema pel poc camí que ha recorregut.
La
seva és una fe amb un creixement incert, que va de l’escepticisme inicial sobre
si res de bo pot sortir de Natzaret a l’entusiasme final d’una confessió sobre
el caràcter messiànic de Jesús massa simple, circumstancial i prematura i
fonamentada tant sols en l’evidència d’haver sigut vist per Crist sota una
figuera.
La fe
cal educar-la, madurar-la, mantenir-la i fer créixer. Ho deia el papa Lleó XIV
als catequistes, tot recordant l'ensenyament del Concili Vaticà II, que la
fe: «va creixent en la comprensió de les coses i de les paraules
transmeses, ja per la contemplació i l'estudi dels creients, que les mediten en
el seu cor i, ja per la percepció íntima que experimenten de les coses
espirituals, ja per l'anunci d'aquells que amb la successió de l'episcopat van
rebre el carisma cert de la veritat» (Dei Verbum, 8).
Natanael
veurà créixer la seva fe, veurà coses més grans i aleshores sí, aleshores la
seva fe serà vertaderament forta. El camí de fe de Natanael no serà fàcil, serà
un camí que passarà pel martiri, que passarà per donar testimoni de Crist amb
la seva pròpia vida i aquesta sí que serà finalment una confessió de fe
vertadera, madurada i ferma.
Natanael
comprengué que al Regne de Déu sols hi porta Crist. I tant sols hi ha una
manera de recórrer aquest camí, que és el mateix Crist, un camí que hem de
recórrer amb la motxilla de la caritat a l’espatlla, ben carregada d’amor,
estimant a Déu i al proïsme, seguint l'esperit de les benaurances.
Nosaltres
no podem veure a Crist com els apòstols
el veieren; com els àngels rel veuen, no podem ser cridats a la seva presència
de la mateixa manera que ho foren Felip o Natanael. Ens hem de conformar amb
una crida més simple, però igualment Déu ens crida.
Ens crida
a viure l’Evangeli i a respondre-hi tot seguint els seus dos grans manaments:
estimar a Déu i estimar als germans. Ens diu a més com fer-ho, estimant a Déu
amb tota les nostres forces i als altres com a nosaltres mateixos.
Déu
ens vol lliures per a estimar-lo, perquè un amor forçat no val de res. Per això
Déu no utilitza als arcàngels i als àngels de manera arbitraria, com un exèrcit
poderós; ho fa en comptades ocasions i de manera suau.
A
vegades vivim com si el cel fos lluny. Com si Déu estigués lluny. Com si la
nostra vida quotidiana, que té les seves preocupacions, les seves alegries, els
seus conflictes, les seves decepcions, no tingués res a veure amb Déu. Vivim la
vida com si fos una realitat separada de Déu. Però Jesús ens diu avui que el
cel és obert davant nostre precisament perquè Déu no és lluny nostre.
Sant
Miquel ens recorda això, que la nostra vida és una lluita per mantenir obert
aquest espai de Déu dins nostre. El mal no sempre arriba amb una cara fàcil de
reconèixer. No sempre té la forma d’una gran temptació. De vegades entra
silenciosament a través d’una paraula que fereix, per una rancúnia que guardem
durant anys, per una indiferència que ens fa passar de llarg davant del
sofriment dels altres, per una enveja que ens treu la pau, pel desencís que ens
fa difícil d’estimar.
L’arcàngel
sant Miquel, el vostre patró, se’l representa habitualment fent la guerra al
diable, al mal, fent la guerra a la rancúnia, la indiferència, l’enveja o el
desencís. El seu nom significa “qui és com Déu” i la seva missió és
defensar-nos de tots aquests mals. Deia el papa Francesc que els
arcàngels: «estan davant de Déu i són els nostres companys perquè tenen la
mateixa vocació en el misteri de la salvació: portar-lo endavant. Adoren a Déu,
glorifiquen a Déu i serveixen a Déu».
Així
ha de ser també en les nostres comunitats parroquials, sinodals i missioneres;
caminant junts, amb una mateixa vocació i vivint tots junts el misteri de la
salvació.
Tant de bo que així sigui per a tots nosaltres i així sigui per a la vostra comunitat parroquial posada sota el guiatge de sant Miquel.