Fidels difunts

Fidels difunts

2 de novembre 2019

Sa 4,7-15, Salm 23, Rm 6,3-9,1-3 i Jo 14,1-6

Pel baptisme hem estat incorporats al Crist, una doble incorporació perquè pel baptisme participem d’una mort semblant a la seva i també de la seva resurrecció; de la mort i de la vida; la nostra humanitat mor a la creu i la nostra vida plena neix al sepulcre al matí del dissabte. Per això la mort no podem tenir-la sinó que per un guany; perquè per la mort som plantats vora Crist per renéixer, per viure amb Crist. Això ho sabem, forma part de la nostra fe, però el dubte, el desconeixement sobre com serà ens fa dir com Tomàs «Senyor, si ni tant sols sabem on aneu, Com podem saber quin camí hi porta?» La mort representa per a nosaltres un misteri insondable en el que no hi ha certituds, fora de la fe i la confiança en aquell qui és el camí, la veritat i la vida; l’únic camí per arribar al Pare.

Avui recordem als nostres germans difunts, a tots els difunts perquè el nostre record sovint no va més enllà dels nostres pares o avis, dels qui hem conegut o tingut notícia; però són moltes més generacions; ens sentim en comunió amb tots ells. Certament se’ns fa difícil expressar-ho d’una manera clara, perquè davant la mort cal superar la incertesa, davant d’allò que no sabem ben bé com va, ens cal deixar-nos en mans de Crist, que els nostres cors s’asserenin i confiem plenament en Crist i en el Pare. La vida eterna, la vida vertadera i plena en la que hem nascut pel baptisme i que ens ha ofert Crist, va molt més enllà del que puguem imaginar, veure i experimentar, ara i aquí.

Sovint davant la mort d’un ésser estimat diem que no ha mort, que el seu record és viu en nosaltres per sempre, i pot ser cert, però aquest viure o sobreviure en el nostre record no és pas la vida eterna, perquè també nosaltres som finits i amb nosaltres els nostres records. La fe ens diu que la mort no té cap poder sobre Crist i per Ell tampoc sobre nosaltres. El que realment importa és que Déu es complagui de la nostra vida mortal sabent que ens estima, que Ell sempre ens estima. Sovint, com ens diu el llibre de la Saviesa no ho entenem, no sabem adonar-nos d’aquesta veritat i no veiem clar com Déu dona als sants el favor i la gràcia i ve a visitar als seus elegits. Tot allò que no veiem ens provoca neguit, i aquest neguit no pot ser superat per altre cosa que per la fe i la confiança en aquell qui ha vingut a preparar-nos l’estada a la casa del Pare, en aquella on hi ha lloc per a tots; confiats en que Ell vindrà per prendre’ns amb Ell, per viure allà on Ell viu.

La celebració d’avui ens pot resultar enyoradissa, trobem a faltar als qui en un moment o altre de la nostra vida han compartit una part del camí d’aquesta amb nosaltres i ara ja no són en aquest món, perquè ja no són d’aquest món. Avui, recordant als nostres difunts, preguem per ells i perquè el Pare un dia, més o menys proper però que ens arribarà en un moment o altre, ens associï a nosaltres a ells; demanem al Pare que ells hagin arribat al lloc de la llum i de la pau i en nosaltres augmenti l’esperança i la confiança que un dia també serem desvinculats del pecat i morint amb Crist viurem també amb Ell. Ens ha de quedar ben clar, com diu l’apòstol; que la mort, viscuda amb confiança,  havent lliurat un bon combat, havent conservat la fe un cop acabada la cursa; és llavor de vida eterna. En paraules de sant Hilari bisbe: «som sembrats en misèria, perquè ressuscitem en glòria; som sembrats en mortalitat, perquè ressuscitem en immortalitat.» (Del Tractat de sant Hilari sobre els Salms, Salm 15.)

Confiem en Déu, confiem en Crist i tot encomanant-li als nostres germans difunts, encomanem-nos-hi també nosaltres perquè quan sigui l’hora, com ells emprenguem una nova vida, plena, eterna i veritable de la mà d’aquell qui és el camí, la veritat i la vida.

Tots Sants

Tots Sants

1 de novembre 2019

Ap 7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a

Qui són i d’on venen els sants? Sols el Senyor ho sap realment. Ells són els qui tenen el cor sincer i les mans sense culpa, els qui busquen al Senyor per veure’l de cara. L’Església reconeix oficialment molts sants, però la santedat, el nombre dels justos abasta totes les nacionalitats, races, pobles i llengües. L’Església ens proposa avui la celebració de tots aquells que ja gaudeixen de la gloria, de la proximitat del Pare, de la mirada de Déu. Aquets són els sants, els qui ja han arribat a la gloria eterna. Venen de la gran tribulació, ens diu el llibre de l’Apocalipsi, han passat la prova de la vida, potser el món no els ha reconegut, com ens diu la primera carta de sant Joan, però això no és important, el realment important és que per a ells Déu se’ls ha manifestat i els ha fet semblants a Ell, el veuen tal com és i han estat purificats tal com Jesucrist és pur.

Els sants no són perfectes, no ho són als ulls dels homes; perquè sovint són aquells que han estat de dol, han tingut fam i set de justícia, han estat perseguits i calumniats per causa d’Ell; però en el fons del seu cor eren nets, van voler posar pau i no discòrdia, van ser humils i van compadir-se dels altres. Els sants, els cridats a compartir la gloria del Pare no són homes i dones perfectes, sols Déu ho és, ells, com nosaltres han pecat al llarg de la seva vida, però no han perdut mai la confiança en la misericòrdia de Déu i a la fi del seu camí terrenal han merescut de ser acollits pel Pare. Els sants, són per això, la nostra esperança; la mostra de que la vida no és un absurd, perquè aquell qui creu i viu per a Crist viu eternament amb Ell.

Són molts els sants, tants que ni es poden comptar perquè tots som cridats a la santedat; n’hi ha de rics, pocs, i de pobres, molts més; de savis i de senzills; de religiosos i de pares i mares de família, avis i nets; els qui ho han donat tot als altres i els qui s’han donat del tot a Crist. Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som certament, tal com ens diu sant Joan. Ho som perquè Déu va enviar el seu fill, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat, per a renovar-nos la condició de fills de Déu, per a recuperar la imatge perduda de Déu que hi ha en nosaltres, aquella que el pecat enterboleix. Per això l’encarnació, passió, mort i resurrecció de Jesucrist canvia radicalment la vida humana. Ell guanyà per a nosaltres la vida eterna, una vida que no acabarà mai. Solem dir que tant cert és que l’home neix com que ha de morir; cert però no del tot; per la fe sabem que en néixer a la vida humana naixem alhora a una vida eterna, a una vida plena i vertadera a la que es passa per la mort, com el mateix Crist hi va passar. Morir ens és un guany, diu sant Pau, perquè morir és la condició indispensable per a néixer a la vida en Crist. No, no som pas els més infeliços dels éssers a causa de la mort, som els més afortunats perquè la immensa misericòrdia del Pare ens espera en la nova vida. Els sants, tants sants que ni es poden comptar, ja gaudeixen de la seva mirada clara i profunda, amorosa i acollidora; no és pas pels seus mèrits, que sens dubte tenien, sinó per la gran bondat de Déu que ara ja gaudeixen de llur gloria. Nosaltres també, procurant de viure com a vertaders fills de Déu, ens acollim a la seva misericòrdia perquè quan sigui l’hora el Pare ens rebi en el seu regne.

Avui unim la litúrgia celestial amb la terrenal, la dels vius i la dels morts, que són morts a la finitud però nascuts a la infinitud. La passió, mort i resurrecció de Crist no ha estat en va, és la nova creació, la d’una vida vertadera, plena i eterna de la que alguns germans i germanes nostres ja gaudeixen.  Jesús va donar una nova dimensió a la vida humana, ara els humils posseeixen, els qui ploraven tenen consol; els qui tenien fam i set han estat saciats i els qui foren compassius, els qui posaven pau i van ser perseguits, veuen Déu que els reconeix com a fills seus, obtenen el regne i reben la recompensa al cel. La santedat no demana coses extraordinàries, sinó la senzillesa de la vida de cada dia, viscuda en i per a Crist. Quants sants de la porta del costat, en expressió del Papa Francesc, gaudeixen ja de la gloria eterna; potser n’hem conegut alguns, potser molts. També a nosaltres Jesús ens crida a una vida de pensament, desitjos, decisions i accions vers Crist. Som afortunats, Déu ens ha enviat al seu Fill i aquest morint ha vençut la nostra mort i ressuscitant ens ha guanyat la vida. Cal però que nosaltres, com feren els sants, ens obrim a la gràcia de Déu, reconeixent-nos humilment pecadors, deixant actuar la gràcia als nostres cors i el nostre cansament i afeixugament trobarà en el Senyor el bon repòs.

Per a ser sants, cal viure el dia a dia com el visqué Crist,  no cal tancar els ulls i posar cara de sant, com també diu el Papa Francesc, sinó viure amb amor i testimoniar a Crist en el dia a dia, ara i aquí és on estem cridats a convertir-nos en sants. Vivint amb alegria la donació i el ministeri; estimant i cuidant la família; complint amb honestedat i eficiència el nostre treball i oferint-lo al servei dels germans; en qualsevol lloc es pot ser sant si ens obrim a la gràcia que treballa en nosaltres i ens porta a la santedat. Convertint-nos en signes visibles de l'amor de Déu i de la seva presència al costat dels altres, vivint com a deixebles del Crist; com ho feren els sants que ens són un ajut i un exemple.

Funeral Germana Mercè Jové Santa Maria de Vallbona

Funeral Germana Mercè Jové

Santa Maria de Vallbona

19 d’octubre de 2019

Is 25, 6a.7-9; Salm 22; Rm 14,7-9.10b-12 i Mt 5,1-12

«Cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor.» ens diu l’apòstol (Rm 14,7-8). La mort és la realitat més evident de la nostra vida, tant cert és que si naixem, morirem; no hi cap altre certesa de més gran en aquest món. Però la mort per al creient no és cap derrota, ans al contrari és néixer de nou, és fer-ho a una vida plena, rica i eterna. Això és perquè Crist, com també ens recorda l’apòstol, va morir i va tornar a la vida, per ser sobirà de vius i de morts. El misteri de la redempció ens allibera d’aquella mort definitiva, sobrevinguda a causa del pecat, per fer-nos renéixer a la vertadera vida, vinguda per Crist. 

Si per a tot creient això ha de ser evident, tant més per al qui consagra la seva vida al Senyor, per a qui el cerca nit i dia amb la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula divina. Per a les monges i per als monjos la mort és el moment en que la nostra vida de consagrats arriba a la seva meta i és l’hora de fer balanç; el dia en que el Pare ens examina per veure si hem estat pobres d’esperit, humils, compassius, nets de cor, si hem tingut fam i set de Déu, si hem patit a causa del Crist. Esperem, anhelem arribar, a l’hora de la nostra mort, a aquella muntanya on el vel de dol, el sudari que ens amortalla, que és el pecat, desapareixi i engoleixi per sempre la mort; esperem que sigui el dia en que ens parli el Senyor, quan ens eixugui totes les llàgrimes i se’ns manifesti i ens salvi, i nosaltres aleshores joiosos celebrem la seva salvació, que serà també la nostra.

Avui encomanem al Pare a la nostra germana Mercè, ella va creure en Crist, va voler seguir-lo al llarg de més de seixanta anys de vida monàstica, deixant la seva casa en aquest mateix poble, per seguir a Crist amb aquella comunitat que havia conegut de ben petita, al costat de la qual s’havia criat. Ara demanem al Senyor que la rebi, que la rebi amb la seva immensa misericòrdia i que tot allò, que com tots, ha pogut fer de dolent el Senyor li perdoni i que tot allò que ha fet de bo, li recompensi. 

No ens ha de fer por la mort, no hem de témer la mort; ens diu sant Benet a la Regla que l’hem de tenir present cada dia davant dels ulls (Cf. RB 4,47), però no pas fer esfereir-nos, ans al contrari per estimar-la. Sant Benet ens parla de la mort com de la meta, la porta a la vida eterna, perquè tota la nostra existència terrenal no és sinó un camí a recórrer cap a aquest objectiu, el d’arribar a aquells prats deliciosos, un cop superats els barrancs tenebrosos d’aquesta vida, passant per aquells camins segurs que ens porten vora la font d’on brolla l’aigua de l’amor del seu nom. Malgrat això certament la mort també a nosaltres ens fa basarda, d’una banda el sofriment que pot portar-hi, és lògic, i de l’altra l’absència, la mort, de tots aquells que ens han precedit en la vida monàstica, com la nostra germana Mercè, per qui ara demanem que gaudeixi de la joia eterna, ella que ha compartit amb tantes monges un tram o altre de la seva vida, una vida consagrada a l’esperança, a cercar a Crist. Per això té sentit pregar pels nostres difunts, perquè és estar en comunió amb ells, amb aquella església eterna, on no hi ha defectes ni febleses. 

No hem de tenir por de la mort, perquè com ens diu el salmista, tenim al Senyor vora nostre, la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida, també a l’hora de la mort, per poder aleshores viure anys i més anys a casa seva. Nosaltres aquí no tenim sinó incerteses, unes incerteses que la fe ens ajuda a superar, però que al cap i a la fi no ens deixen de neguitejar en un moment o altre, en els moments de feblesa, de dificultats, són el pas pels barrancs tenebrosos dels que ens parla el salmista. Sols la fe, tant sols la fe ens permet veure que no podem viure comptant només amb les nostres forces; en la vida i en la mort tenim al Senyor al costat, pel seu amor immens ens introdueix al seu propi destí i per Ell i amb Ell ens ofereix de gaudir de la gloria que ens va guanyar amb la seva passió, mort i resurrecció, la va guanyar per cadascun de nosaltres.

La mort del cristià no és pas una desgràcia: és el moment de trobar-nos definitivament amb Déu, i viure per sempre i eternament units a Ell. Si aquest és el nostre desig més viu, la mort, per al cristià no és pas una tragèdia, perquè la vida no acaba, sinó que es transforma i en desfer-se el nostre estatge terrenal adquirim una mansió eterna en el cel. Allí esperem ser consolats, ser saciats, ser compadits, veure-hi a Déu perquè ens reconegui com a fills seus i el Regne del cel sigui aleshores també per a nosaltres.

Preguem avui perquè la nostra germana Mercè, que ha viscut la humilitat i la paciència que ens demana sant Benet amb absoluta disponibilitat, gaudeixi ja ara de la certitud, i participi d’aquella taula que el mateix Senyor para i sobre la qual reposa aquella copa que ens omple a vessar. Que ella que ara ha compartit la seva mort, pugui compartir també llur resurrecció, aquella que Crist va guanyar per a tots els homes. Demanem que la nostra germana hagi superat qualsevol por que pogués tenir i ara l’amor i la pau del Pare l’embolcallin per sempre més.

Demanem-li finalment al Pare que la nostra germana Mercè, que no ha volgut viure per a ella mateixa, sinó per a Crist i per les seves germanes, no hagi mort tampoc per a ella mateixa, sinó per al Senyor; que ella que mentre visqué vivia en l’esperança del Senyor, ara amb la seva mort hagi mort per al Senyor; que ella que era del Senyor; ara sigui rebuda a la seva gloria eterna.