Diumenge de Rams

Diumenge de Rams

La Passió del Senyor / Cicle A

5 d’abril de 2020

Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Salm 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Escriu sant Agustí: «el qui era immortal va poder morir, d’aquesta manera va voler donar-nos la vida a nosaltres, als mortals; i això per fer-nos partícips del seu ésser, després d’haver-se fet ell partícip del nostre. Ja que de la mateixa manera que no hi havia en nosaltres cap principi de la vida, no hi havia en ell cap principi de la mort.» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3). 

El moment del Senyor s’acosta i és alhora el moment del desengany. Poc es podien pensar els apòstols aquell diumenge en que Jesús era aclamat pels carrers de Jerusalem com a Fill de David i beneit per venir en nom del Senyor; que pocs dies després seria jutjat, condemnat i crucificat. Pere no és un mentider, certament al cenacle està segur de que arribat el cas donarà la vida pel seu mestre; fins i tot per defensar-lo arriba a tallar l’orella del criat del gran sacerdot; mentre el mateix Crist li retreu i li mana d’embeinar l’espasa; després vindrà la por a córrer la mateixa sort que el mestre, perquè per a Pere encara no és el moment. No es tracta d’un combat entre forces iguals, el regne del cel no ve per imposar-se amb legions, ni que siguin d’àngels, ve per entrar als nostres cors, d’allí on cap exèrcit per nombrós i poderós que sigui no el podrà arrancar si hi ha arrelat amb la força més gran que hi ha, l’amor de Déu. 

Amb aquesta convicció Jesús és capaç de donar-nos-ho tot, fins a l’extrem de donar-nos la seva vida. Empès per aquesta força no amaga la cara davant ofenses i escopinades, no evita l’esquena als qui l’assoten, ni la galta als qui li arrenquen la barba. És el Pare qui està al seu costat, l’ajuda i li permet parar com una roca. En el pla de Déu està que el Fill arribi a fer-se no res, semblant als homes, que som ben poca cosa, abaixant-se i fent-se obeint fins a acceptar el que més lluny està de la seva divinitat, la mort, i una mort de creu, una mort d’oprobi. És aquest el calze que beu per a nosaltres i ho fa traït, abandonat, escarnit i vexat. Els seus no foren ni tant sols capaços de vetllar una hora amb Ell i quan arribà el moment clau, quan fou detingut com si d’un bandoler es tractés, el deixaren sol i fugiren, desenganyats tal com els hi havia dit i plens de por; com tots nosaltres davant el dolor i la mort. 

Ha arribat l’hora, el moment de les preguntes; les dels apòstols que li diuen: «No sóc pas jo, rabí?» perquè potser se senten tots una mica traïdors. Però «Com es compliria el que anuncien les Escriptures afirmant que ha de ser així?» com pregunta Jesús a un Pere sorprès per la mansuetud del mestre, perquè no sap que cal que tot vagi així tal com el Pare ho havia establert. El moment de les preguntes dels acusadors, «No et vols defensar de res?» I de què serviria? Els grans sacerdots ja han decidit d’antuvi de matar-lo, perquè val més que un sol home mori pel poble que no pas buscar-se més problemes amb el poder de Roma, al que ben poc li costa iniciar una repressió contra Israel, aquest poble insignificant situat al límit de l’imperi. «Ets tu el rei dels jueus?» li pregunta un Pilat incòmode per la situació; ja li ha dit Jesús al gran sacerdot que Ell és el Messies, el Fill de Déu i tanmateix ara ho ratifica davant el governador romà. Ell és el rei d’Israel; però ningú dels qui el jutgen, cap dels qui amb les seves decisions o inhibicions arribaran a portar-lo a la creu, entén de quin regne és rei, de quin tipus de regne es tracta. Veritablement ni els seus ho entenen encara, ara estan desenganyats, perquè allò que semblava a tocar el diumenge en que Jesús fou rebut a Jerusalem amb tant gran entusiasme com a Messies, ara s’ha fos; els mantells i branques estesos al seu pas, els crits de joia s’han convertit en crits a favor de Bar-Abàs i en contra de Jesús. Ara els seus veuen perillar sinó desaparèixer, el seu lloc a la dreta i a l’esquerra del nou rei; però després ho entendran tot, a la llum de la resurrecció i amb la força de l’Esperit. 

També ressona l’angoixa del mateix Crist davant el calze que li toca beure, la solitud a la creu en el moment de la mort. Angoixa, solitud i preguntes que avui tanta gent sent i es fa des del dolor ocasionat per la pandèmia, un dolor que Jesús coneix en primera persona. «Per què quin mal ha fet?», es pregunta Pilat abans de rentar-se’n les mans de tot allò. Cap, ha tornat la vista als cecs, l’oïda als sords, la parla als muts,  ha fet caminar als coixos i als paràlics, ha alliberat als endimoniats, fins i tot ha tornat la vida als morts i ha predicat l’amor a Déu i al proïsme. Davant del dolor i de la mort hi ha moltes preguntes i això ens angoixa.

Hi ha una resposta, la que davant de tants interrogants, de tant desconcert, pronuncià el centurió, al peu de la creu estant, i que aporta llum enmig de tanta foscor, «És veritat: Aquest home era Fill de Déu». Aquesta és la veritat que ens ha de fer lliures. Jesús és el Fill de Déu, fet home com nosaltres igual en tot, llevat del pecat, per a compartir la nostra vida, el nostre dolor i la nostra mort i compartint-los vèncer-los; una victòria molt més gran que la que podria aconseguir qualsevol estol de legions, una victòria que és vida per sempre. Aquest és el sentit de tot plegat, l’eix del pla de salvació; no hi perdéssim pas el fil conductor que va de la divinitat a la humanitat per retornar a Déu com a fills seus; que va de la font de la vida a la vida eterna, passant per la mort del Fill de Déu. 

En aquests dies d’incertesa i d’angoixa, en aquests temps en que dolorosament ens hem adonat de que no ho dominem pas tot, sinó que hi ha tantes coses que ens superen; és l’hora, és el moment d’acostar-se a Déu confiats i certs de que Ell és la font de la vida i que per amor, sols per amor podia fer-ho, ha lliurat al seu Fill a la nostra iniquitat i així poguéssim nosaltres guanyar la vida eterna. Ara arreu al nostre voltant hi ha dol, por i desconcert; molta gent viu una passió, vivim un autèntic Divendres Sant, on hi ha molta solitud com al calvari, molta tristesa i abatiment com a Guet-Semaní i masses sepulcres plens. Com a creients ens cal aportar-hi llum i esperança; aquella que sols pot venir del gran misteri que aquests dies celebrarem, la passió i mort, certament, però sobretot i per damunt de tot la resurrecció del Senyor, de Crist, el Fill de Déu. Aquell que essent immortal va voler morir, per donar-nos la vida als mortals; una vida, que sols pot néixer d’aquell on no hi ha cap principi de la mort, sinó en el que tot és vida. Perquè «Qui és, en efecte, Crist, sinó aquella Paraula que ja existia al començament, que estava amb Déu i que era Déu?» (Sant Agustí, Sermó Güelferbytanus 3).

Reflexions a l'entorn de la pandèmia (II)

Reflexions a l'entorn de la pandèmia (II)

Quants monjos són actualment? En cas que algun monjo no es trobés bé, com haurien d'actuar?

Actualment som 27 monjos, tot i que 4 son a fora del monestir: 2 a Roma, 1 en un monestir francès i un altre cuidant de la seva mare. Hi ha un cert grup de risc, perquè 4 som més grans de 80 anys. Des del principi estem en contacte amb el CAP de l’Espluga de Francolí i ells decidirien que ens cal fer en cas d’estar afectats. També disposem, així ens ho van aconsellar al CAP, a part de la infermeria, on hi ha els més grans i seria bo de no provocar riscos de contagi, de diverses habitacions preparades per si calgués aïllar-nos alguns de nosaltres; però és difícil preveure com i quan ens pot afectar.

Són una comunitat de clausura. Com els afecta viure en confinament?

La nostra vida és del que s’anomena tradicionalment clausura. Això vol dir que el nostre contacte amb l’exterior és en certa manera limitat i fem la major part de la nostra vida dins el monestir. En aquest cas que vivim seguim la nostra rutina habitual, el nostre horari habitual i hi ha algun canvi com per exemple que hem intensificat el contacte telefònic amb les nostres famílies, molt especialment aquells que tenen els pares grans i delicats. I molt especialment hem augmentat la pregària i el nostre record per tots els afectats, les seves famílies, aquells qui en tenen cura als  centres sanitaris o residencies de grans i també per les diferents autoritats que tenen que prendre greus decisions.

Hi ha moments en què es reuneixen junts? Mantenen distàncies?

Ens trobem tots plegats en diversos moments de la jornada: sis cops en la pregària comunitària, i tres al refetor pels àpats. També tenim tres cops a la setmana una trobada diguem d’esbarjo. Ho mantenim intentant guardar una distancia de seguretat més gran entre nosaltres, especialment si hi ha algun constipat dels habituals en aquesta època de l’any.

Es té més cura en tema higiene o menjar, etc?

En general intentem mantenir-ho sempre, més intensament en llocs com la infermeria o la cuina i ara d’una manera especial.

Se'ls ha donat alguna anècdota o circumstància que valgui la pena comentar?

Bé, algun simple constipat, així diagnòstic pel metge, pot donar lloc a una certa suspicàcia. Així un dels monjos grans ha estat constipat, ara ja recuperat, i algú que el va trucar es va alarmar. Però ja des del primer moment estava controlat pel nostre metge de capçalera al CAP de l’Espluga, on hi ha una molt bona atenció.

En el recinte s'ha hagut de tancar absolutament tot? Crec hi ha una petita capella...

El dissabte 14 es va tancar l’hostatgeria externa, en cancel·lar-se les reserves previstes, i també la visita turística, seguint les indicacions de la Conselleria de Cultura. Dies abans, en previsió, ja havíem anul·lat l’arribada de les persones que volien passar uns dies a la nostra hostatgeria interna. Des del diumenge 15 l’església està tancada als fidels, seguint les indicacions dels nostres bisbes, i queda oberta la capella de Santa Caterina a la plaça per si algú s’hi vol acostar. Habitualment ho fan de manera individual alguna de les persones que viuen als pisos annexes al monestir; ningú més ja que ningú s’hi acosta en estar allunyats dels centres urbans. D’altra banda hem ofert a les autoritats sanitàries l’hostatgeria externa per si cal que sigui utilitzada per aquesta finalitat en algun moment.

Quina és l'edat dels monjos, del més jove al més gran, o la mitjana d'edat dels monjos?

El més gran de 94 anys i el mes jove de 37, 4 més grans de vuitanta anys i 3 de més de setanta. La mitjana d’edat la podríem posar sobre els 60 o 62 anys.

Els preocupa que puguin ser un perfil vulnerable?

Evidentment hi ha un grup més vulnerable. Però tal i com evoluciona la pandèmia ningú està lliure de risc.

M'agradaria molt que opinessin sobre aquesta crisi del coronavirus i quina evolució n'esperen.

Vivim una situació límit, molt complicada i d’evolució i resultat molt incert. És normal que tothom, nosaltres també, la visquem amb preocupació. Passarà, certament, però el cost humà en morts i afectats i també el cost econòmic, que ja pateix gran part de la població, serà molt elevat i ens marcarà a tots en el futur. És especialment dura la situació de solitud dels afectats i molt especialment de la gent gran en residències; noticies com la rebuda a pedrades d’alguns malalts en alguna població no són pas un bon símptoma de la salut convivencial de la nostra societat, sovint excessivament crispada. La mateixa situació de viure confinats a casa no és pas fàcil i conformen passin les setmanes serà més dur. Nosaltres en aquest cas som uns privilegiats, no tant perquè la nostra vida ja sigui d’alguna manera aquesta, sinó sobretot per l’espai de que disposem. Un problema afegit és el que sant Benet anomena la murmuració i en llenguatge actual fake news, cal estar alerta amb el volum d’informació i intentar seleccionar fonts fiables i evitar crear més alarma.

Com creuen que es pot combatre? En podem treure algo de positiu de tot plegat?

La solució ha de venir del camp mèdic i sembla que no és fàcil tot i que s’hi treballa intensament. De qualsevol situació se’n poden treure lliçons, més que coses positives. Caldrà veure com evoluciona per repensar si la prevenció ha estat l’adequada o si es podia fer quelcom més, també amb el confinament i els seus graus si han estat eficaços, l’atenció als malalts, com tenim a la gent gran de ben atesa, etc.

Com a societat també és una prova, vivim una situació excepcional, de confinament, una convivència forçada. Cal tenir present que nosaltres hem escollit la nostra vida en comunitat, cridats per Déu segons la nostra manera de veure-ho. Pot ser una bona ocasió per redescobrir la família, la comunitat de veïns i conviure. Cal tenir paciència, obeir les indicacions de les autoritats responsables i no perdre l’esperança de que això passarà i tornarà la normalitat, però que haver viscut aquesta situació greu i insòlita de paràlisis i de perill ens ha d’aportar un grau de maduresa pel futur ja que en cert grau posa en qüestió moltes coses de la nostra societat.

 Respostes per a l'Agència Catalana de Notícies, 4 d'abril de 2020

Reflexions a l'entorn de la pandèmia (I)

Reflexions a l'entorn de la pandèmia (I)

Vivim aquestes setmanes una situació excepcional; en primer lloc ens afecta la gravetat de la pandèmia, el seu rumb imprecís, en espai i temps, i l’alt cost humà que suposa. En segon lloc les mesures que les autoritats han establert per a contenir-la afecten directament la vida de la immensa majoria dels ciutadans i l’aïllament decretat ha provocat una aturada en l’activitat. 

Quatre principis ben presents en la Regla ens poden ajudar en aquesta situació, vivint-la des de la fe i la confiança en el Senyor. 

En primer lloc amb la pregària; pregant pels malalts, pels qui hi perden la vida, per les seves famílies, pels que tenen cura dels afectats i també pels governats que han de prendre decisions difícils i complicades. Intentant de portar un missatge de serenor amb els qui ens relacionem, ara obligadament en la distància, especialment a les nostres famílies i sobretot a aquelles que a hores d’ara ja ho viuen més intensament. No oblidem en la nostra pregària aquesta pandèmia, per exemple unint-nos a les dotze del migdia a la pregària de tota l’Església. És bo per al creient, donada la impossibilitat d’acudir a l’Eucaristia, d’establir un espai i uns moments determinats per a la pregària; l’Església ens proposa l’Ofici Diví, pregar al matí, al vespre i en acabar la jornada (Laudes, Vespres i Completes) i alhora apropar-nos als textos que la litúrgia ens proposa cada dia ens pot ser de gran ajuda. Recordem-nos molt especialment dels qui són més vulnerables a la pandèmia; mirant no sols de pregar per ells, sinó també, si ens és possible, de comunicar-nos-hi, de transmetre’ls un missatge de solidaritat i d’estima. No oblidem que vivim aquesta pandèmia durant el temps quaresmal, és a dir en el camí cap a la Pasqua, intentem de viure-ho en aquest sentit, confiats en que la Pasqua arribarà.

En segon lloc no murmurem. Aquest és un moment molt favorable per a crear i difondre tot tipus de notícies; miren de no ser instruments de confusió sinó de llum i serenor en la mesura que puguem. Cerquem de ser prudents en aquest aspecte, no murmurant, com diria sant Benet i com tants cops ens diu el Papa Francesc. Les falses noticies sempre tenen un origen i s’alimenten difonent-les, un fet que les noves tecnologies afavoreixen; abans de difondre o de reenviar res pensem-nos-ho dos cops o tres; de si val la pena, si hi ha un grau de veracitat, de si pot ajudar a qui ho rebi. Mirem de que l’allau d’informació no ens esclavitzi, prioritzem uns temps per a rebre-la i un temps per a cuidar-nos interiorment, amb moments de pregària, de reflexió, de comunicació sincera amb els qui ens envolten.

En tercer lloc obeïm, mirem de complir amb les disposicions que han dictat les autoritats respecte a l’aïllament i prevenció, donant així exemple. I anem seguint els que ens vagin indicant en cada moment i fent el que correspongui. Intentem de seguir amb la nostra vida un determinat ritme de pregària i treball, com ho fem als monestirs, això sí, més que mai en comunió amb tota la societat. I si ens arriba a afectar de prop la pandèmia, fem el que toqui i no deixem mai de confiar en el Senyor i en la seva gran misericòrdia.

En quart lloc, la paciència. Una situació d’estrès, d’angoixa, d’incertesa, com aquesta, multiplica la susceptibilitat; no fem ni el que voldríem estar fent ni el que habitualment fem. En certa manera és una ocasió de redescobrir als altres, amb els qui convivim i amb els que ens envolten i habitualment ni ens n’adonem, com poden ser els veïns. Esdevenim així com una comunitat; als monestirs no ens hem triat, és Déu qui ens hi ha cridat, no som una colla d’amics, sinó que ens hi uneix un mateix objectiu, cercar Déu en el clos del monestir. Ara en certa manera les comunitats de veïns, també en un altre nivell les mateixes famílies, s’han convertit més que mai en comunitats; potser és una ocasió per aprofitar i descobrir en l’altre el rostre amagat de Crist.

En definitiva, com ens aconsella sant Benet, no desesperar mai de la misericòrdia de Déu i ajudar-hi pregant, no murmurant, obeint i tenint paciència.

Escrites per a Catalunya Cristiana, 4 d'abril de 2020