Diumenge VI de Pasqua

Diumenge VI de Pasqua

Capella de Santa Caterina

17 de maig de 2020

Fets 8,5-8.14-17; Salm 65,1-3a.4-5.6-7a.16 i 20; 1Pe 3,15-18; Jo 14,15-21

En aquest temps Pasqual anem acostant-nos a poc a poc a dos moments centrals de la nostra fe. Ja a les portes del sepulcre Jesucrist va anunciar a Maria Magdalena que tornava al Pare, això ho celebrarem en la solemnitat de l'Ascensió diumenge vinent, una setmana més tard recordarem l'arribada de l'Esperit Sant sobre els deixebles reunits en el cenacle, moment culminant i molt important per a la comunitat apostòlica i per a tota l'Església.

Avui veiem com ja els deixebles van anunciant la bona nova de l'Evangeli, el missatge del ressuscitat. Felip és escoltat a Samaria i allí realitza prodigis en el nom del Senyor. Però també veiem com l'evangelització d’aquesta comunitat és encara incompleta, necessita de l'arribada l'Esperit. Tant sols, ens diuen els Fets dels apòstols, havien estat batejats en el nom de Jesús i era necessari que rebessin l’Esperit Sant. Seran Pere i Joan els encarregats d’imposar-los les dues mans i amb la senzillesa d’aquest gest fer-los partícips la gràcia de l'Esperit Sant. La conversió necessita d’aquesta triple faceta: L’acolliment de la Paraula de Déu, el baptisme i la força L'Esperit Sant.

A partir d'aquí és necessària una actitud generosa sempre a punt per donar una resposta a tot aquell que ens demani raó de la nostra esperança. En aquests temps, en aquestes setmanes en què l'angoixa, la por i la incertesa han omplert les nostres vides; és més necessari que mai donar raó de la nostra esperança que es fonamenta en l'Evangeli, en la persona de Crist, mort i ressuscitat, i en la força L'Esperit Sant. La nostra fe es fonamenta en aquell el cos del qual va morir en la Creu, però que per l'Esperit va reprendre la vida, una vida eterna, per sempre, en plenitud amb el Pare. Crist tornà al Pare, però per la força de l'Esperit, restarà per sempre al nostre costat, unit a nosaltres pels llaços de l'amor, els mateixos llaços que uneix al Pare amb el Fill i l'Esperit Sant.

Benvolguts germans i germanes, avui de nou en aquest temps Pasqual a les portes l'ascensió del Senyor i de l'arribada Esperit Sant, podem tornar a reunir-nos; potser encara no amb la normalitat què seria de desitjar, però sí almenys podem fer-ho compartint així la joia de la Pasqua. Parlar d'alegria en aquests temps de dolor, d’incertesa, d'angoixa, en els que tanta gent sofreix per la malaltia, per la mort de tants éssers estimats, molts d’ells en la solitud sense la possibilitat de donar-los una última abraçada; en aquests temps en que l'angoixa mira també cap a les conseqüències econòmiques de la pandèmia; nosaltres des de la nostra fe hem de traslladar un missatge d'esperança, donant així raó de l'esperança que fruit de la resurrecció del Senyor habita en els nostres cors.

També a nosaltres ens sorgeixen preguntes, dubtes i hem de buscar en la figura del Crist ressuscitat per la força de l'Esperit, per la voluntat del Pare, la força necessària per a traslladar un missatge d'esperança, que és sempre un missatge d'amor, d’aquell amor que ve de Déu que ens estimà tant com per a enviar al seu fill per a ser com nosaltres, excepte en el pecat, i compartir així les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres incerteses, el nostre dolor i la nostra mort. Déu no vol el mal, no vol el dolor, no li agrada veure'ns sofrir. Girem la nostra mirada vers el Senyor, confiadament, amorosament, esperançadament. Vers Ell, el just que va morir pels injustos, per a conduir-nos cap a Déu. Ell mai rebutja la nostra súplica i mira sempre amb amor aquell qui l'invoca.

Envigorits per la força del Crist ressuscitat, esperançats per la seva gloriosa ascensió vers al Pare del cel i il·luminats per la llum de l’Esperit Sant; celebrem avui amb joia el memorial del Senyor, el record de la seva admirable resurrecció que és motiu de joia i esperança; sempre ho és, però més que mai en aquest temps d’incertesa i de dolor.

Exèquies

Funeral David Rovira Minguella

Església de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí

14 de maig de 2010

2Co 4, 14-5,1.; Salm 22 i Jn 14, 1-6

Estimat Mossèn Marcus, estimat Mossèn Joan Francersc,

Estimats germans i germanes,

Molt estimada Anna i molt estimada família Rovira tota,

Ens hem aplegat avui aquí per pregar pel nostre germà David, alhora per trobar consol davant de la seva absència i per donar gràcies a Déu per la seva vida. Per la fe sabem que Déu és aquell qui va ressuscitar Jesucrist i és aquell que també ens ressuscitarà a nosaltres. Fa ben poques setmanes celebràvem el misteri central de la nostra fe: la passió, mort i resurrecció del Senyor. Ho celebràvem mentre la por, l’angoixa i la incertesa ens omplia davant de la pandèmia. Ho celebrem encara perquè estem en el temps pasqual i això ens ha d’ajudar a refermar l’esperança de que quan es desfà la nostra casa terrenal, el nostre cos, que és tant sols una tenda, com ens diu sant Pau, se’ns obren les portes d’un altre edifici, obra de Déu, aquell on hi ha tantes estances com salvats, allí on hi ha lloc per a molts. 

Però malgrat estar certs d’això, la mort ens entristeix, ens fa basarda. Tant més, quan qui ens deixa és un ésser estimat que ha compartit tantes coses amb nosaltres i que hem tingut ben a la vora. Tampoc això no ens ha d’entristir, perquè el mateix Jesús a Getsemaní davant la imminència de la seva passió s’angoixà i pregà al Pare que li apartés aquell calze, però a la fi es confià a la seva voluntat. 

Avui ens reunim ara i aquí per demanar al Senyor que aculli al nostre germà David a casa seva, per suplicar-li que ens ajudi i ens conforti en la nostra pena i per pregar-li que un dia ens permeti també a nosaltres ajuntar-nos amb ell i gaudir tots junts a la casa del Pare de la seva gloria. Com l’apòstol Tomàs tot i la nostra fe en moments com aquests ens cal refermar, encara més, la nostra confiança en cap on anem, i en quin camí hi porta. Jesucrist és el camí, la veritat i la vida vertadera i plena, Ell és el bon pastor que ens fa descansar a la fi de la jornada en prats deliciosos. 

I la jornada, la vida, del nostre germà David no ha estat en va, no marxa pas amb les mans buides, perquè al llarg de la seva vida, massa curta certament, ha deixat forta petjada. Enamorat de la seva professió es dedicà a facilitar als malalts tot allò que els procurés la salut. Enamorat de la seva vila, a la que serví com alcalde setze anys, ha deixat moltes obres, perquè pogué veure convertits nombrosos projectes en realitats al servei dels seus convilatans. Enamorat de la seva família, de la seva esposa Anna companya de tants anys i amb la qui compartí aquests darrers anys la coratjosa lluita contra llur malaltia sense perdre mai la il·lusió per viure, i amb la seva esposa enamorat dels seus fills, els seus nets, els seus germans i els seus nombrosos amics. Per això la petjada més important, la més profunda que ha deixat i la que més agrada al Senyor, és que ho va fer tot per amor als altres i aquest amor el va vessar de manera generosa sobretot en els seus que avui s’entristeixen per la seva absència. I per aquest amor, per aquesta vida enamorada, en donem gràcies a Déu, perquè ha estat un autèntic regal per als altres. Com per a ell de ben segur ho ha estat la seva mort rodejat dels qui més estimava, en uns moments en que molta gent mora en la solitud.

Dels molts records d’ell voldria ara triar-ne un de sol, la tarda del 27 de juliol de 2017 a la plaça d’en Canós durant les festes de l’Espluga, quan s’hi va presentar el llibre Dia vindrà, antologia de poemes de Mossèn Ramon amb motiu de l’any Muntanyola. Un acte senzill però que expressava l’amor de l’alcalde, del ciutadà i del creient David Rovira per la seva vila i pels seus fills il·lustres, que potser un xic oblidats per alguns, eren vindicats i estimats en aquell acte per molts dels seus convilatans. Amb petis gestos es poden expressar grans sentiments, si és l’estima el que mou a fer-ho.

Avui se’ns fa difícil l’absència del nostre germà David, ens dol i ens fa mal. Hem de fer un esforç perquè els nostres cors s’asserenin i centrar-nos en la confiança en allò que ja sabem, que la mort en Jesucrist no és sinó la porta a la vida vertadera i plena. Tant cert és que si naixem morirem, però la veritat és que la mort no té la darrera paraula, la darrera paraula la té Jesucrist i Ell és el camí cap a la vida. 

El nostre germà David ho cregué això, la fe omplí la seva vida, una fe que transmeté als seus fills i ara nosaltres en comunió amb tots els qui ens ha precedit en el senyal de la fe, demanem al Pare que aquesta seva fe i aquesta seva esperança hagin trobat la seva plenitud en l’acollida amorosa del Pare a casa seva. 

Que així sigui i que a vosaltres aquesta esperança us consoli i us amoroseixi la seva absència.

Diumenge V de Pasqua

Diumenge V de Pasqua

10 de maig de 2020

Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9; Jo 14,1-12

Tomàs i Felip estan davant Jesús, estan davant d’aquell qui està en el Pare i el Pare està en ell. Però els manca confiança, els seus cors no s’han asserenat encara i tot i que fa tant de temps que estant amb Ell no són capaços de saber encara com s’arriba al Pare, perquè no han reconegut plenament a Jesucrist com aquell que ha vingut per portar-nos a casa seva, per convidar-nos a seguir-lo per viure amb Ell a la casa del Pare. 

Tomàs és el model d’aquells que no creuen fàcilment, d’aquells que no es deixen portar pel primer impuls. Alhora és el Tomás decidit que diu als altres: «Anem també nosaltres a morir amb ell» (Jn 11, 16); determinat a seguir-lo amb total disponibilitat fins a voler córrer la seva mateixa sort i compartir amb ell la mort. Però ara acabant-se el sopar, havent escoltat la bona nova dels mateixos llavis de Jesús, no ha entès encara on va, ni encara menys per on hi va; sembla que ha comprés poc o res. Però aquesta seva feblesa de fe dona a Jesús l'ocasió per pronunciar una de les més clares definicions de sí mateix: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida» (Jn 14, 6). Tomàs no creurà en plenitud fins a no tenir la possibilitat de posar el dit al forat dels claus i la mà a la ferida del costat i sols llavors exclamarà «Senyor meu i Déu meu». Aquestes paraules posen de manifest la convicció que a Jesús ressuscitat ja no se l’ha de reconèixer pel rostre, sinó per les nafres de la passió, perquè no és reconeix al Crist ressuscitat sinó reconeixent la seva passió i la seva mort; que revela fins a quin punt ens ha estimat. No s’arriba a la veritat i a la vida guanyada per a nosaltres per la seva resurrecció, sense recórrer el camí de la creu.

Felip, que era de Betsaida el poble de Pere i Andreu, és el qui digué a Natanael:  «Hem trobat a aquell de qui va escriure Moisès en la Llei, i també els profetes:  Jesús el fill de Josep, de Natzaret» (Jn 1, 45). Davant l’escepticisme de Natanael que diu si «De Natzaret pot sortir una cosa bona?», Felip no es fa enrere, insisteix i replica amb decisió:  «Vine i ho veuràs» (Jn 1, 46). No es limita a presentar la bona nova com una teoria, sinó que ho fa com una experiència personal que interpel·la directament a l'interlocutor. És el Felip que es mostra realista i amb sentit pràctic, que sap jutjar les implicacions d'una situació, quan escèptic pregunta com donar de menjar a aquella multitud que ni gastant dos-cents denaris quedaria satisfeta i veu com en queda de satisfeta amb uns pocs pans i uns pocs peixos. És aquell que abans de la Passió, alguns grecs que es trobaven a Jerusalem amb motiu de la Pasqua, li demanen de veure a Jesús i ell els hi porta, els porta al camí que condueix a la veritat i a la vida. Grecs com els que se senten desatesos pels apòstols i davant l’augment del nombre dels creients donen lloc a l’elecció de set homes fiats al servei de la primitiva Església, al servei de la Paraula que es va estenent. Felip acabarà essent testimoni de la resurrecció i rebent l’Esperit amb els dotze, amb una fe ja consolidada, serà guiat per l’Espert i convertirà a l’eunuc que servia a la reina de Candaca.

Són les experiències de Felip i Tomàs. I les seves experiències, com la nostra, són experiències personals, perquè la fe és una fe personal, en un doble sentit. Primer perquè és un camí que hem de recórrer cadascun de nosaltres, com Tomàs i com Felip; amb dubtes, a vegades sense entendre però a la fi joiós i afortunat quan rebem la gràcia de l’Esperit, la gràcia de la fe. Perquè al cap i a la fi la veritat és que Felip i Tomàs van lliurar-se totalment, van donar la seva vida per la veritat encarnada, que és Crist. 

És fonamentalment una fe personal perquè Déu s’ha fet home, i per a nosaltres creure en Déu és creure en aquell a qui el Pare ha enviat, aquell sense el qual ningú no pot arribar al Pare, aquell qui ha dit de sí mateix que és el camí, la veritat i la vida. La clau està en la confiança, en la fe en aquesta pedra vivent de la que ens parla Pere, la pedra angular que ara corona l’edifici, que esdevé pedra d’ensopec i fa caure als qui la rebutgen, els qui no volen formar part del poble escollit, del reialme sacerdotal, de la nació sagrada, els qui rebutgen esdevenir possessió personal de Déu. Perquè la nostra fe personal la vivim en plenitud en comunitat, esdevenint cadascun de nosaltres pedres vives del temple espiritual que és l’Església. 

És el Pare qui està en Crist i és Crist qui està en el Pare. Ja fa temps que ho hem sentit això també nosaltres, però, hem vist ja al Pare veient al Crist? O encara ens cal quelcom més?

Confiem en Déu, confiem en Crist. Emprenguem el camí cap a la veritat que és Crist, per viure a la casa del Pare. Sols hi ha un camí, Crist; sols hi ha una veritat, Crist, sols hi ha una vida; la vida que Crist ha guanyat per a nosaltres morint i ressuscitant.