Diumenge XXII durant l'any / Cicle B. Parròquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí

 

Diumenge XXII durant l'any / Cicle B

Parròquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí

Dissabte 31 d’agost de 2024

Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27 i Mc 7,1-8a.14-15.21-23

 

Tot el que rebem de bo ve de dalt, d’aquell qui ens ha creat, d’aquell qui ens estima, d’aquell qui ens fa arribar la seva paraula, una paraula que és veritat i vida. No es tracta de limitar-nos a escoltar-la aquesta paraula, perquè aleshores ens enganyaríem a nosaltres mateixos, cal posar-la en pràctica, cal viure-la. Els fariseus i els mestres de la llei delerosos de trobar d’una vegada una acusació formal i contundent contra Jesús creien haver-la trobat en observar que els deixebles menjaven amb les mans impures, no seguien aquell ritual de purificar-se com manava la llei i establia el costum; però de fet aquell ritual havia esdevingut quelcom buit de contingut, no significava res més fora d’un simple gest i el que Déu vol, el que Crist predica és l’amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos (Cf. Os 6,6). Els deixebles potser tenien les mans brutes, però els seus cors buscaven de ser nets; mentre que qui sap si aquells que es banyaven en haver tornat del mercat, feien passar per l’aigua vasos, gerros i atuells, estaven realment nets per dins, si tenien les consciències i els cors nets o si al menys cercaven de tenir-los o bé es conformaven amb repetir determinats gestos de manera ritual sense anar més enllà.

Jesús va dir també «No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel.» (Mt 7,21). El que compte no són grans clams, grans gestos, el que compta es fer la voluntat de Déu, tal com Jesús va venir a fer la voluntat del Pare, i no li fou pas fàcil, fins i tot ell patí per acomplir-la. Guardar els manaments del Senyor i posar-los en pràctica és el que ens pot fer assenyats i intel·ligents, perquè la fe no és quelcom que ens vingui a cop de colzes, amb hores d’estudi, potser ens hi pot ajudar aprofundir en el misteri de Déu, però el que avui diríem intel·ligència emocional, la intel·ligència que rau al cor és molt més important.

Fa tot just una setmana el vostre rector, Mossèn Josep, us parlava aquí de com havia canviat la parròquia en els darrers anys, de les comunitats religioses que han desaparegut, dels fidels que han mort, de com una part important de les noves generacions no s’acosta a l’església, resta indiferent davant de Crist, davant de la fe dels seus pares i avis. Cert que això feia patir a Mossèn Josep, com ens fa patir a tots plegats. Però no hem de perdre mai l’esperança, ni podem ni hem de perdre-la; una esperança sempre confiada en Crist, una esperança que ens ha d’esperonar a seguir endavant i a seguir treballant pel Regne, cadascú en la mesura de les seves possibilitats i tots amb totes les nostres forces i amb tota la il·lusió que siguem capaços de posar-hi.

Escriu el Papa en la butlla de convocatòria del Jubileu pel proper any 2025 que «la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat.» (Spes non confundit, 1). Podríem dir que nosaltres creients no tenim dret a perdre l’esperança, però no hem de ser esperançats per obligació, sinó per la mateixa joia que ens dona la fe. Per perdre-la l’esperança sempre hi ha motius, quan persones que ens han marcat i ajudat en el nostre camí de fe ens deixen podem pensar que al cap i a la fi tot fineix, tot acaba i res no és per sempre. La mort, la mateixa vida ens obre interrogants a cada pas, cal confiar-nos al Senyor, confiar-hi sempre i seguir endavant perquè això és el que vol de nosaltres el Senyor, això és el que voldrien de nosaltres tots aquells que ens han precedit, ajudat i acompanyat en el camí de la fe. Si obrem així mai no caurem ens ha dit el salmista, perquè no se’ns acudirà de fer mal al proïsme o d’escampar calúmnies o de carregar als altres infàmies. Així ens ho han ensenyat a fer i a creure aquells qui ens han predicat i animat a en la fe, eren homes imperfectes com ho som nosaltres, amb defectes i pecadors, com ho som tots, però cercaven a Crist, lluitaven per acostar-s’hi cada cop més. Aquest és el camí, l’únic camí que porta cap a la veritat i la vida, cap al Crist.

Divendres de la setmana XXI durant l’any / II

 

Divendres de la setmana XXI durant l’any / II

Beates Fidela Oller Angelats, Josefa Monrabal Montaner i Facunda Margenat Roura.

Verges i màrtirs del Institut de les Germanes de Sant Josep de Girona.

Casa de Santa Elena a Solius

Divendres 30 d’agost de 2024

1C 1,17-25; Salm 32,1-2.4-5.10-11 i Mt 25,1-13

 

Celebrem avui la memòria de tres dones, de tres membres del Institut de les Germanes de Sant Josep, que van donar la seva vida per Crist, que van preferir la mort abans que la vida, perquè de fet van escollir de viure, de viure una vida que ja ningú no els podria arrabassar. Elles foren unes verges prudents, a punt per al martiri, amb la torxa ben plena de l’oli de la fidelitat. Els qui acabant amb la seva vida creien que acabaven amb la fe que professaven, eren dels qui tenien la doctrina de la fe per un absurd, mentre que elles hi veien el poder de Déu, com ens ha dit l’Apòstol. Perdre la vida per Crist, mantenir-se fidel a l’Evangeli no és mai un absurd, més aviat és la mostra d’una saviesa superior a la dels homes, a la que molts homes poden arribar a practicar i a comprendre.

Darrera d’aquest testimoni de fe dels màrtirs, d’aquest amor seu fins a l’extrem de donar la vida per Crist hi ha una lliçó d’amor, una lliçó de perdó. Aquest és el missatge que les germanes Fidela, Josefa i Facunda ens volen fer arribar avui, ens diuen que la seva vida fou una vida lliurada per Crist i que la seva mort no fou altre cosa que l’encontre amb l’espòs estimat; ens diuen que aquells que acabaren amb les seves vides terrenals no aconseguiren altra cosa que accelerar allò pel que elles vivien, per preparar-se per l’encontre amb l’espòs. Els màrtirs no cerquen el martiri, els ve com un regal de Déu.

Avui recordant-les a elles hem de recordar també als qui les martiritzaren, a aquells que com digué Jesús de la creu estant de fet no sabien el que es feien. Ens cal pregar per tots aquells que no entenen la nostra fe, que davant de Crist reaccionen amb indiferència o fins i tot amb hostilitat. El missatge dels màrtirs d’ahir i d’avui no és mai un missatge de rancúnia, ni encara menys d’odi o de menyspreu; tots ells moriren perdonant a tothom, com Jesús ho feu també de la creu estant. Molts podien en l’antigor de l’Església i també avui creure que matant a uns pocs creients mataven de nou a Crist, mataven la fe. Però la fe és fonamentalment esperança i l’esperança que neix de Crist no pot matar-la una espasa, un tret de fusell o una foguera.

L’amor de Déu és més fort que la mort, va molt més enllà d’aquest món i sí, certament, als màrtirs se’ls van infringir patiments i turments, però això comparat amb el que els esperava era ben poca cosa, per no dir res. Déu és amor i malgrat això també en nom de l’Església, creient defensar la fe, s’han arribat a infringir turments i vexacions i s’ha arribat a matar, sense veure que en la debilitat de l'obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes, com ens ha dit sant Pau.

La germana Facunda va romandre refugiada amb la família del malalt que cuidava; fou martiritzada la nit del 26 al 27 d'agost de 1036. La germana Josefa va buscar refugi a la casa del seu germà a Gandia, allí fou arrestada i portada al martiri juntament amb la mare Fidela, perseguida com a religiosa i superiora, ambdues van ser martiritzades la nit del 14 al 15 d'agost de 1936. A les tres el Senyor les va trobar ben preparades per a la trobada definitiva amb l’espòs. 

Encomanem-nos a elles i a tots aquells qui donaren i donen també avui la vida per Crist, als màrtirs que arribaren a morir a mans dels seus perseguidors i als qui sense arribar a la mort patiren també persecucions, menyspreus, violències i escarnis.

En paraules del Papa Francesc referides a les màrtirs del Institut de les Germanes de Sant Josep «que el seu heroic testimoniatge, fins a l'efusió de la sang, concedeixi fortalesa i esperança a tots els qui avui són perseguits per la seva fe cristiana. I sabem que són molts.» (Àngelus, 6 de setembre de 2015).

Dimecres XXI durant l'any II Exèquies de Mossèn Josep Barcons i Muntada

 

Dimecres XXI durant l'any II

Exèquies de Mossèn Josep Barcons i Muntada

Parròquia de Sant Genís de Torroella de Montgrí

Dimecres 28 d’agost de 2024

Rm 8,14-23; Salm 121,1-2.4-5.6-7.8-9 i Lc 12,35-40

 

En el món present poc o molt sofrim, la nostra vida és una lluita constant per sobreviure i vista la vida des d’aquest únic i limitat punt de vista la mort no representaria més que un fracàs absolut, seria un final en clau de derrota d’aquesta lluita nostra per conservar la vida tal com l’entenem i la vivim aquí a la terra si no enlairem la mirada vers Déu. Però pel creient la mort adquireix un sentit divers, si creiem verament que Déu va enviar al seu Fill fet home per compartir la nostra humanitat, les nostres febleses i la nostra mort i alhora compartim que Crist ressuscitant ens ha donat la vida, la mort aleshores adquireix una altre dimensió, adquireix la seva vertadera dimensió d’encontre amb el Senyor, de trobada amb aquell a qui al llarg de la nostra existència terrenal hem cercat amb tot el cor. L’Apòstol ens ha dit que si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, ja que sofrim amb ell per arribar a ser glorificats amb ell. Aquesta és la nostra esperança, no pas una esperança vana, absurda o pueril; és una esperança certa, perquè estem certs de que esperem l'hora que serem plenament fills, quan el nostre pobre cos sigui redimit. Com recordava fa poc el Papa Francesc i recull el Catecisme de l’Església Catòlica: «L'esperança és la virtut teologal per la qual aspirem al Regne dels cels i a la vida eterna on trobarem la nostra felicitat, posant la confiança en les promeses de Crist i trobant suport no en les nostres pròpies forces, sinó en els auxilis de la gràcia de l'Esperit Sant.» (CEC, 1817 i Papa Francesc 8 de maig de 2024).

Aquesta ha estat l’esperança que ha omplert la vida del nostre germà Mossèn Josep, al llarg dels seus vuitanta i escaig anys de vida, dels quals ha servit a l’Església de Girona durant més de mig segle de ministeri sacerdotal, servint arreu a Crist, a l’Església i al Poble de Déu que li havia estat confiat,

Ha servit amb tot el seu cor a aquesta Església des de la Cellera de Ter, els seu primer destí com a vicari, fins a Torroella de Montgrí, el seu darrer destí com a Rector, passant per Amer, Cassà de la Selva, Sant Climent Sescebes, Masarac,  Espolla, Mollet de Peralada, Pals, Torrent, Sant Feliu de Boada, Palau-sator, Fontclara, Arbúcies, Sant Feliu de Buixalleu, l’Estartit, Ullà, Albons, Bellcaire d’Empordà, Fontanilles, Gualta, Llabià, Sant Iscle d’Empordà, Serra de Daró i essent arxipreste dels arxiprestats del Cap de Begur, de Farners-Montseny i de Montgrí-la Bisbal. Ha servit en definitiva a l’Església fins al seu darrer alè literalment, perquè el passat diumenge presidia aquí mateix la Missa solemne amb motiu de la festivitat de Sant Genís. Mossèn Josep ha estat un home de Déu arrelat en el nostre món que a Sant Climent va impulsar amb la col·laboració dels joves la representació de La passió, o que en arribar a Pals posà en marxa el Pessebre vivent al casc històric, apropant així la figura de Crist a tots. Un home que provenint de família de pagès, garrotxí de cor, ens ha deixat una petjada que va molt més enllà de la seva missió pastoral i d’aquesta la seva terra, cooperant en països del tercer món, presentant a Nicaragua l’Agenda Iberoamericana del bisbe claretià Pere Casaldàliga o participant en la fundació de l’Associació de Cooperació pel Desenvolupament, que impulsada des d’Arbúcies, va construir pous i horts al Senegal.

Mossèn Josep ho feia tot, servia a l’Església, al poble de Déu, amb la confiança posada en Crist, sabent que els creients no hem rebut pas un esperit d'esclaus que ens faci viure en el temor, sinó un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» un Esperit que s'uneix al nostre esperit per donar testimoni que som fills de Déu.

El nostre germà Mossèn Josep serví el Regne amb aquesta esperança i ara nosaltres reunits en nom del mateix Crist que ens ha obert les portes del cel, li demanem al Senyor que li perdoni tot allò que de dolent hagi pogut fer, perquè tots pequem al llarg de les nostres vides i potser fem mal en algun moment al Senyor i als germans de paraula, d'obra o per omissió. Demanem al Pare que l’aculli misericordiós al seu Regne. Que aquesta esperança en la que ell ha viscut no es vegi ara defraudada, ans al contrari que es vegi acomplerta i comparteixi des d'avui la vida en plenitud, la vida que no acaba, aquella on no hi ha ni dol, ni plors, ni dolor; aquella on tot és joia perquè Déu és a tocar dels qui l’estimen.

Li ho demanem al Pare amb confiança, perquè Mossèn Josep ha estat cridat pel Senyor quan estava a punt, vetllant al moment de la seva arribada. Li demanem al Senyor que el faci seure ara a la seva taula, allí on Ell serveix als elegits pel seu Regne d'un a un. Estem certs de que Mossèn Josep estava apunt, de que el Senyor l’ha trobat vetllant, esperant la seva crida, que li ha vingut a mitjanit, a la matinada; ell estava cert de que no sabia pas l'hora que el Senyor vindria i li calia estar sempre a punt perquè el Fill de l'home ens ve a l’encontre a l'hora menys pensada. Per això com aquelles verges prudents ens cal tenir sempre a punt l’oli de les torxes de la nostra fe, no fos que una foscor, ni que sigui momentània, ens impedeixi d’acompanyar a l’espòs a les noces.

Avui ens dolem per la mort de Mossèn Josep, actiu fins dilluns mateix al servei d’aquesta parròquia i d’aquesta vila. Però també ens cal donar gràcies al Senyor pel seu ministeri, pel seu servei a l’Església i per tot allò que ha deixat en el cor dels qui l’han tractat. I amb aquests dos sentiments ambivalents ens ha d’omplir per damunt de tot un sentiment d’esperança. Un company seu, ben proper, ens deia ahir que ara Mossèn Josep ens espera al cel.

Els morts que Déu acull al seu Regne no ens abandonen, cert de que ens queda el seu record, però també és cert de que amb ells tenim prop del Pare uns intercessors. Demanem ara i aquí que mossèn Josep hagi arribat ja al Regne i que prop del Pare ens tingui a tots presents, a la seva família, als qui han servit a l’Església amb ell, als qui ha servit en tantes parròquies i a tota l’Església de Girona, perquè mancada com està de vocacions, de pastors, segueixi caminant cap al Crist i apropant a tothom al Regne sense defallir, essent sempre fidel al Senyor i no perdent mai l’esperança. Però l’esperança a part de confiar-hi cal treballar-la amb generositat, amb amor. Aquesta nostra Església, el seu present i el seu futur està en mans de tot el poble sant de Déu i amb aquest convenciment ens cal treballar pel Regne a tots i cadascun dels creients amb esperança, fonamentats en la fe i practicant la caritat amb tothom. En paraules del Papa Francesc: «El cristià té esperança no per mèrit propi. Si creu en el futur, és perquè Crist va morir, va ressuscitar i ens va donar el seu Esperit. «Se'ns ofereix la salvació en el sentit que se'ns ha donat l'esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el nostre present». (8 de maig de 2024).

El treball pastoral i ministerial de Mossèn Josep no ha estat en va, no pot haver estat en va, el Senyor no vol que hagi estat en va. Que això sigui així està en mans de Déu, certament, però també ho està a les nostres de mans, hem de créixer sempre en l’esperança, ens cal creure en el futur i fer-lo creïble als nostres germans; confiant plenament en Crist i en la força de l’Esperit. 

Demanem-li al Senyor que aculli al nostre germà Mossèn Josep al seu Regne i demanem-li també que la seva tasca i la de tants altres no hagi estat en va, que allò que ells has transmès a tanta gent perduri en els nostres cors i ens acosti al Regne, allí on tots un dia ens plaurà de ser-hi, en presència del Senyor, allí a la casa del Pare, el nostre Déu, on tot és felicitat.

Sant Bernat

 

Sant Bernat

Santa Maria de Solius

20 d‘agost de 2024

Sa 7,7-10.15-16; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Mt 6,13-19

 

«Nosaltres si volem ser la casa de la saviesa, hem de tallar set columnes, és a dir, perfeccionar la nostra fe i els nostres costums.» (Sant Bernat. Sermó 52,4)

La saviesa la concedeix Déu a qui li prega, no és pas una saviesa intel·lectual, sinó una saviesa de cor, que és millor que les pedres més precioses, que tot l’or del món o tota la plata. És valuosa en primer lloc perquè ve de Déu, és un do de l’Esperit i en segon lloc perquè és aquella claror que no s’apaga mai, la que ens permet veure el camí cap a Déu i ens fa parlar sempre d’acord amb la voluntat d’aquell a qui cerquem.

No és pas una saviesa que Déu ens dona a fons perdut, és una saviesa que cal treballar, és a dir, com escriu sant Bernat, que cal perfeccionar tant en la nostra fe, ad intra, com, ad extra, en els nostres costums. És Déu qui guia pel camí de la saviesa, qui condueix els savis de cor pel bon camí, com ho feu amb sant Bernat. Aquest home que arrabassat per Déu feu de la seva vida un camí de saviesa amb una única direcció, Crist.

Sant Benet convida al monjo a no anteposar res a l'amor del Crist (Cf. RB 4,21) i sant Bernat no tingué altra cosa al cap i al cor que aquest amor al Senyor; era un assedegat de Crist, el seu cor es desvivia pel Senyor, contemplar-lo al seu santuari, al clos del monestir, era tota la seva vida, lloar-lo amb els seus llavis, alçar les mans per cantar el seu nom, era el seu goig.

Sant Bernat sols es veia feliç sota les ales de Déu perquè tot ell, la seva ànima i el seu cor, s’havien enamorat del Senyor, eren més de Déu que d’ell mateix. El deseiximent que ell visqué per tal de que Crist cresqués i el seu orgull  minvés, ha fet que el seu record no desaparegui i nosaltres de generació en generació mantinguem la seva anomenada. També avui l’Església parla de la saviesa d’aquest dolç doctor i el lloa en dies d’aplec, com fem nosaltres avui.

Lloar als sants, donar-los culte, aprofundir en les seves paraules plenes de saviesa no ho fem com una mena d’idolatria o d’enyorança d’altres temps, que a vegades creiem sempre millors; ho fem per tal de que el seu exemple ens motivi a seguir endavant, ho fem per tal de que seguint les seves passes, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres, no buscant allò que ens pot semblar útil per a nosaltres mateixos, sinó més aviat el que ho sigui per als altres, practicant desinteressadament la caritat fraterna, temem Déu amb amor; arribem tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72,7-8 i 12). Bernat cercar sempre al Crist, en paraules del Papa Benet XVI: «Només Jesús, insisteix sant Bernat davant els complexos raonaments dialèctics del seu temps, només Jesús és "mel en la boca, càntic en l'oïda, goig en el cor". Precisament d'aquí prové el títol, que li atribueix la tradició, de Doctor mel·liflus: de fet, la seva lloança de Jesucrist "flueix com la mel".» (21 d’octubre de 2009).

«Les coses bones i agradables són la continència, la paciència i la disciplina. Les agradables i dolentes són el plaer, la curiositat i la vanitat. No són ni bones ni agradables l’enveja, la tristesa i la mandra. Són bones i agradables l’honestedat, la caritat i la puresa.» (Sant Bernat. Sermó 81,2)

Aquest camí cap al Crist, cap al Regne, cap a la vida eterna demana de les nostres bones obres i compta sempre amb la misericòrdia de Déu de la qual sant Bernat no desesperà mai i ens convida a nosaltres a fer el mateix, no apartant-nos dels manaments del Senyor, guardant al fons el cor el que Ell ens ha promès (Cf. RB 4,74). Sant Bernat ens convida, com ho feia l’Apòstol, a seguir el seu exemple, a fixar-nos en els qui viuen com ell visqué, no pas vivint com a contraris a la creu de Crist, sinó tenint els nostres ulls fixats en la ciutadania del cel; no pas apreciant valors terrenals sinó cercant a Jesucrist, cercant-lo per tal de que transformi el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós. Fent-ho per raó del sant servei que hem professat, o per por de l'infern i per la glòria de la vida eterna (Cf. RB 5,3).

Sant Bernat fou sal per a la terra i llum per al món, sempre amb els ulls ben oberts a la llum deífica (Cf. RB Pròleg, 9). No abandonà esfereït de terror aquest camí estret (Cf. RB Pròleg, 48) ans al contrari encomanà al Senyor el seu camí i esperà sempre en ell, en els bons moments i en els no tant bons (Cf. RB 7,47). Tot sant te llums i ombres, per això són models a imitar, a seguir. En paraules del nostre Abad General: «Sant Bernat va sentir sovint el conflicte entre la seva vida i la seva vocació monàstica.» (20 d’agost de 2022).

La vida dels sants és un camí, no sempre planer, no sempre fàcil. Per a ells «el primer és pertànyer a Déu. Es tracta d'oferir-nos a ell que ens crida primer, de lliurar-li les nostres capacitats, la nostra obstinació, la nostra lluita contra el mal i la nostra creativitat, perquè el seu do gratuït creixi i es desenvolupi en nosaltres.» (Gaudete et exultate, 56).

De sant Benet ens crida l'atenció la seva serenitat i el seu equilibri en totes les situacions de llur vida, mirant de viure seguint, com subratlla la Regla, les virtuts de la discreció, la moderació, el saber com actuar a cada moment i com tractar a cadascun. Sant Bernat ens pot semblar en canvi un home abrandat, apassionat per Crist; a vegades fogós, però sempre encès per un ardor que el consumeix per al bé, que el consumeix per l’amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts (Cf. RB 7,69). Però és també l’home que ens convida a mirar dins nostre en dir-nos que el monjo, el creient: «Ha de viure tan lliurement que no l’assalti cap intromissió violenta. Ha de ser tan recte que no l’arrossegui cap afecte tort; tan caut, que no el torbi cap sospita furtiva; tan vigilant, que no el tregui de si mateix cap pensament estrany ni curiós; tan estable, que no l'afecti cap torbació inesperada; tan ferm, que cap tribulació, per contínua que sigui, el cansi; tan desprès, que no el coarti la pèrdua de qualsevol valor temporal.» (Sant Bernat de Claravall, De Consideratione Ad Eugenium, Papam, XVII,§2).

Que la força de la seva paraula, l’empenta de la seva fe i l’impuls de la seva vida ens sigui model en el nostre camí cap al Crist, seguint les seves petjades, les d’aquell home que encès del zel de la casa de Déu, il·luminà i abrandà l’Església. 

Sant Roc. Parròquia de Santa Maria Assumpta d’Arenys de Mar

 

Sant Roc

Parròquia de Santa Maria Assumpta d’Arenys de Mar

Divendres 16 d’agost de 2024

Is 63, 7-9; Salm 137; He 13, 1-5; Jn 15, 12-17

 

És Déu que salva, ens ha dit el profeta Isaïes, és l’amor de Déu el que és capaç de salvar de tots els perills, és aquest Déu que estima i ens porta en braços. Déu és amor, escriu sant Joan (Cf. 1Jo 4,8), Ell estima i és fidel. Els amics de Déu són els seus amics en l’amor, aquells qui s’estimen els uns als altres, tal com Déu estima, aquells qui són capaços fins i tot de donar la vida per amor, tal com Crist la donà a la creu. No és un parlar per parlar, l’amor mou voluntats i és capaç de canviar el món. El reconeixem en qui el practica perquè el qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós,  no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja;  no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat;  tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. (Cf. 1Co 13,4-8). El deixeble, el qui segueix a Crist el podem reconèixer, l’hauríem de reconèixer en el seu amor, aquest amor que no passarà mai, com escriu sant Pau.

No és una quimera, hi ha hagut qui per amor a Crist i als germans ho ha fet tot, també avui hi ha qui viu per aquest amor o si més no qui cerca de viure-hi. Així visqué sant Roc, aquest home nascut a Montpeller a finals del segle XIII, fill del governador de la ciutat, que quedà orfe ben aviat i que ho abandonà tot, lliurant als pobres el que tenia, i com a peregrí mendicant, és a dir demanant almoina per menjar, emprengué camí cap a Itàlia. Ell seguí fil per randa el que ens ha dit sant Pau, no es va oblidar de fer el bé i de compartir amb els germans el que tenia; primer en l’aspecte material deixant-ho tot als altres, fent opció pels pobres, i poc després compartint el que li quedava, la seva fe, la seva confiança en el Senyor quan visitant poblacions afectades per la pesta es va dedicar en cos i ànima als empestats, sanant-los amb el poc que tenia, aquesta seva fe, mostrada en el senyal de la creu que feia al front dels rebutjats del món per la pesta. Arreu per on passava la pesta desapareixia i tant va estimar als afectats que a la fi ell mateix va ser atacat amb la pesta i retirant-se a un bosc fou ell mateix atès per la caritat, per l’amor dels altres i per aquell gos que li llepava les llagues. L’amor no és mai complert, no arriba a la plenitud sinó es dona i alhora es rep; si no som capaços de rebre’l i de donar-lo amb la mateixa intensitat, generositat i humilitat.

L’exemple de sant Roc, que morí a la fi perseguit i menyspreat, és un exemple d’amor, ell seguí el manament del Crist fins a l’extrem de no resguardar-se de la malaltia, de no patir per perdre la seva pròpia vida per tal d’ajudar als altres. Sant Roc no deixà mai d’estimar als germans, no deixà mai d’acollir als forasters, no s’oblidà mai dels qui són maltractats per la vida, com aquells milers de persones que patint la pesta eren deixats a la seva sort i abandonats de tot socors, sovint enterrats vius a les seves cases.

També avui hi ha a qui atendre, també avui hi ha forasters als qui acollir, també avui hi ha molta gent maltractada per les guerres, la fam, la mancança d’una feina digne i d’una llar segura, afectada per una malaltia o per la vellesa, perseguida per la seva fe o per les seves idees, perseguits i maltractats fins i tot en la pròpia llar, per la pròpia parella.  Com a  creients el nostre ha de ser sempre un missatge d’esperança, perquè l’amor ha de ser fonamentalment llavor d’esperança; hem de ser capaços de posar enmig de la nostra societat una llavor d’amor, com la posà sant Roc en el seu moment i com l’han posada tants d’altres, sants reconeguts i sants anònims, també aquells “sants de la porta del costat” com diu el Papa Francesc.

Renovar avui el vot a sant Roc és renovar el nostre compromís amb Crist, és renovar el nostre compromís d’estimar als altres, d’acollir als altres vinguin d’on vinguin, pensin com pensin, creguin el que creguin. Déu ens convida avui a viure el compromís de la santedat des de «la porta del costat», essent reflex de la presència de Déu, formant la «classe mitjana de la santedat», en una altra expressió del Papa Francesc (Cf. Gaudete et exultate, 7). Potser no arribarem a la generositat de sant Roc, però ens cal mirar d’imitar aquest seu amor. També avui hi ha molts empestats, empestats socialment per tantes discriminacions i rebuigs, molts a qui cal un sant Roc que els atengui, s’hi acosti i els embeni les llagues. Escampem la caritat ruixant amb les almorratxes plenes no tant sols d’aigua perfumada amb alfàbrega, sinó també d’amor i generositat, d’acolliment i de solidaritat amb els qui més la necessiten. 

«La vida dels Sants no comprèn només la seva biografia terrena, sinó també la seva vida i actuació en Déu després de la mort. Als Sants és evident que, qui va cap a Déu, no s'allunya dels homes, sinó que s'hi fa realment proper.» (Deus caritas est, 42). Per això ens podem dirigir també avui a sant Roc, els sants ens són model i també són aquells als qui recórrer per demanar al Crist protecció i ajuda.

Demanem-li doncs al Senyor per la intercessió de sant Roc que protegeixi aquesta ciutat, com ho feu aquell any 1607 alliberant-la de la pesta, que protegeixi als qui hi viuen i ens faci créixer a tots en aquest amor que ens ha de portar a fer el bé i a compartir amb els altres aquesta caritat que ens ve de Crist per tal de que la fem arribar als qui ens envolten.

Assumpció de la Mare de Déu

 

Assumpció de la Mare de Déu

Catedral de Girona

15 d'agost 2024

Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Salm 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

Maria, «per privilegi del tot singular, va vèncer al pecat amb la seva concepció immaculada; per això no va estar subjecta a la llei de romandre en la corrupció del sepulcre ni va haver d'esperar la redempció del seu cos fins a la fi del món.» Així definia el Papa Pius XII l’any 1950 el dogma de la Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima als cels. (Constitució Apostòlica Munificentissimus Deus, 5). Déu li havia reservat un paper central a Maria en la història de la salvació. Per això va ser assenyalada per la gràcia des del mateix moment de la seva concepció, essent concebuda i restant per sempre més immaculada. Aquesta dona fou destacada també amb el do de la maternitat virginal, assenyalant així que cap màcula, cap canvi, entorpia el seu paper de Mare de Déu. Tenint el sol per vestit i la lluna sota els peus, fou preservada també de la corrupció carnal i enduta al cel. Un sol home havia estat preservat abans de la corrupció del cos, Elies que va ser endut al cel enmig del foc i la tempesta, en un carro de cavalls de foc (Cf. Sir 48,9). Per Maria també «El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s'obrí.» (Ap 11,19)

Maria participa així de la predilecció del Pare essent immaculada, de l’acció de l’Esperit concebent un infant i restant verge i dels fruits de la resurrecció del Fill essent enduta cap al cel amb un cos gloriós. Participa així de la resurrecció que ens ha vingut per Jesucrist,  és la primera en participar-ne, tot just després de Crist, la seva hora ha estat matinera i per ella aquest darrer enemic de la humanitat que és la mort ja ha estat destituït. «Crist ha ressuscitat d'entre els morts, el primer d'entre tots els qui han mort. (...) però tots viuran gràcies al Crist. Cadascun al moment que li correspon.» (1Co 15,20-23). El moment de Maria ja ha arribat.

Per què ha estat afavorida amb aquests dons Maria? Cert que ella era una dona, com qualsevol altra dona, però la seva vida estava caracteritzada i singularitzada per la seva total disponibilitat a l’acció de Déu. A aquesta petita serventa, ara tots li diem benaurada, perquè obrint-se al misteri de la salvació, Déu ha obrat en ella meravelles. «Ella sobresurt entre els humils i pobres del Senyor, que confiadament esperen i reben el do de la salvació» ens diu el Concili Vaticà II (LG, 55).

Mitjançant l'assumpció als cels, Maria està unida per sempre més al misteri de la glòria eterna de Crist, aquella que en l’anunciació es va definir com l’esclava del Senyor i va ser durant tota la seva vida terrenal fidel al que aquest nom expressa, confirma així que era una veritable deixebla de Crist, perquè així com el Fill de l'home «no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per molts» (Mt 20, 28); també María ha estat la primera entre aquells que, «servint a Crist en els altres, i conduint als seus germans al Rei, ha aconseguit plenament aquell estat de llibertat real propi dels deixebles de Crist.» (Cf. Redemptoris Mater, 41). Maria essent pobre ha estat omplerta de béns i essent humil ha estat exalçada.

El Fill de Déu fent-se home ha fet carn la divinitat i ressuscitant ha divinitzat la humanitat. Maria és protagonista, factor essencial i peça clau d’aquest misteri de la salvació. Arca de la nova aliança acollí en les seves entranyes al Fill de Déu; Mare del Redemptor mantingué intacta la seva virginitat i cridada a ser la primera deixeble i a participar la primera de la resurrecció, el seu cos és glorificat i ens obre així les portes del Regne del cel. El cel s’obre per a «cadascun al moment que li correspon: - per a - Crist el primer, després, a l'hora que ell vindrà, els qui són de Crist» (1Co 15,23). Maria és la primera en ser de Crist, la que és tota ella de Crist.

L'Assumpció de Maria constitueix una participació singular en la resurrecció del seu Fill i és una anticipació de la nostra pròpia participació en aquesta gràcia, de la nostra pròpia resurrecció; aquest fet esdevé per a tots nosaltres la mostra de la relació entre la resurrecció de Jesucrist i la nostra de resurrecció, perquè el que María es trobi ja en cos i ànima glorificada en el cel no n’és sinó l'anticipació, atès que ella és un ésser humà com nosaltres.

Maria és una dona qualsevol i és alhora una dona singular; la diferència amb les altres és que ja ha estat afavorida per la gràcia de Déu, però la seva humanitat és la nostra mateixa humanitat i així la seva glorificació és també la nostra esperança. En paraules de sant Joan Pau II: «l'Església, al llarg de tota la seva vida, manté amb la Mare de Déu un vincle que comprèn, en el misteri salvífic, el passat, el present i el futur, i la venera com a mare espiritual de la humanitat i advocada de gràcia.» (Redemptoris Mater, 47).

Maria en passat engendrà al Fill de Déu, en present esdevé per sempre Mare i verge i en futur ens ofereix la salvació guanyada per a tota la humanitat pel seu Fill. Essent assumpta al cel en cos i ànima, el seu cos és ja per sempre més gloriós i llur ànima com sempre immaculada.

La Mare de Déu, durant el seu pas per la terra, va portar una vida plena de preocupacions, angoixes i dolors vinculats al seu Fill Jesucrist; així es va acomplir el que el Simeó havia predit: que una espasa li traspassaria el cor, així fou als peus de la creu, on morí el seu Fill i Senyor nostre. María va morir tal com va morir el seu Fill unigènit; però com Ell aquesta seva mort no la va sotmetre a la corrupció del sepulcre, ans al contrari ella, per obra i gràcia del seu Fill fou enduta al cel en cos i ànima, tota ella en plenitud. (Cf. Constitució Apostòlica Munificentsimus Deus, 14).

L'Assumpció de Maria, la nostra Mare, ens mostra la realitat d'aquesta esperança joiosa; essent nosaltres encara pelegrins, la nostra Mare ha arribat ja a la meta, ha arribat ja al Regne del seu Fill estimat, així ens ha precedit i ens assenyala per on ens cal avançar, ens mostra el terme del camí, ens diu que arribar-hi és possible si som fidels al missatge del Crist, el seu fill i Senyor nostre, tal com ella en fou de fidel des del mateix moment en que un àngel li anuncià allò que semblava impossible per als homes, que concebria un fill per obra de l’Esperit Sant, conservant intacta la seva virginitat i esdevenint mare de tota la humanitat.

Sortosa Maria perquè a les seves entranyes va portar al Fill de Déu, sortosa Maria perquè els seus pits van criar al Salvador del món, però sortosa sobretot Maria perquè ha escoltat la paraula de Déu i l’ha guardada. Sortosos també nosaltres perquè essent fills seus les portes del cel ens son obertes si seguim com Maria la voluntat del Senyor. 

«Venerem a María, perquè aquesta és la voluntat d'aquell Senyor que va voler que tot ho rebéssim per María. Aquesta és la seva voluntat, per a bé nostre. Mirant en tot i per tot al nostre bé, Maria consola el nostre temor, suscita la nostra fe, envigoreix la nostra esperança, dissipa la nostra desconfiança i anima la nostra pusil·lanimitat.» (Sant Bernat de Claravall Sermó I sobre el naixement de la Verge Maria).

Diumenge XVIII durant l'any / Cicle B. Monestir de sant Daniel a Girona

 

Diumenge XVIII durant l'any / Cicle B

Monestir de sant Daniel a Girona

Diumenge 4 d’agost de 2024

Ex 16,2-4.12-15; Salm 77,3-4.23-24.25 i 54; Ef 4,17.20-24 i Jo 6,24-35

«Què hem de fer per obrar com Déu vol?» Deia aquella gent que cercava i seguia a Jesús perquè havia vist satisfeta la seva fam material. No se n’havien adonat encara que molt més important que satisfer la fam és satisfer la dels nostres cors. El poble d’Israel maleïa aquell dia en que havia cedit a deixar les comoditats d’Egipte per la incertesa del desert, els semblava que qualsevol temps passat havia estat millor i que per una olla de carn i un pa a taula valia la pena de ser esclaus. Mirem les coses a vegades de massa prop, no tenim suficient perspectiva i aleshores errem en l’anàlisi. És cert que ens cal saciar la fam, és un deure que tenim com a societat i havent-t’hi recursos materials suficients per a alimentar a tothom, som com a societat responsables de que a alguns els hi manqui el necessari per a viure mentre a d’altres els sobra i acumulen el que no els pertoca. Però la raó de ser d’aquest comportament no és altra que la duresa dels nostres cors, la raó és que ens guiem per criteris que no valen, que no tenen res a veure amb el Crist, com ens ha dit sant Pau.

El que ens pertoca de fer, el que ens caldria fer ho sabem prou bé. Sant Benet mateix ens ho diu de manera ben explicita en el Capítol IV de la Regla, el dedicat a les bones obres, un vertader catàleg del que cal fer i del que cal no fer. Us convido a repassar-lo, a rellegir-lo o a descobrir-lo si us ha passat fins ara per alt. El punt fontal de tot plegat ens el dona el mateix sant Benet: apartar-se de les maneres de fer del món i no anteposar res a l’amor del Crist. I com demostrar que ens apartem de les maneres de fer del món i no anteposem res a l’amor del Crist? Deixant la ira, el ressentiment, l’engany, la pau fingida, la mentida, la venjança, l’ofensa, la maledicció, l’orgull, la peresa, la murmuració o la crítica. Si doncs ens domina alguna d’aquestes coses, si les practiquem, ve a dir-nos sant Benet que anteposem el nostre orgull a l’amor del Crist i que fem o que vivim a la manera del món. Sant Benet ens concreta així que vol dir en el nostre dia a dia aquest obrar com Déu vol, del que ens parla Crist en l’Evangeli.

Si cada nit agaféssim aquest capítol de la Regla per rellegir-lo, faríem un bon examen de consciència de com acomplim aquesta voluntat de Déu, si ho fem amb absoluta sinceritat de cor aniríem llegint-lo i mirant on hem fallat i cap de nosaltres podria sortir-se’n indemne. Fallem i moltes vegades ho fem moguts per l’orgull, la mandra, l’enveja o la gelosia; tot això sant Benet ho sap molt bé i Crist també. La nostra lluita no acabarà sinó en la darrera batalla, quan tant de bo puguem dir com l’Apòstol: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe.» (2Tm 4,7). Però el caure, el no ser perfectes, el adonar-nos-en de que no avancem al ritme que voldríem no ens ha de fer pas desistir, ni encara menys renunciar a caminar. No fos pas que ens passi com aquell poble que havent estat alliberat a la primera dificultat enyorava el temps passat i el mateix esclavatge, enyorava la comoditat, la falsa comoditat, de la submissió.

Déu per mitjà de Jesucrist i de l’Evangeli ens crida a ser lliures, a ser plenament conscients de la nostra llibertat amb les conseqüències que això comporta de responsabilitat davant les nostres actuacions i decisions. Si ens refiem de ser justos i menyspreem els altres, si volem passar per sants o que ens ho diguin sense pas ser-ho, no acomplim el que el Senyor ens mana. Actuem, parlem i pensem motivats pel temor o pel desig, però cal saber, cal discernir si el nostre temor és fonamentat en la voluntat de Déu. Tenir temor de Déu, que no és pas por, témer les nostres insuficiències és desitjar superar-les i a això ens hi pot ajudar tant sols el Senyor practicant cada dia els seus manaments, no desesperant mai de la seva misericòrdia, mirant d’acomplir la seva voluntat, deixant-nos alimentar amb aquest pa viu que baixa directament del cel; la seva Paraula. Aquest és l’únic pa que canvia els cors i canviant-los pot canviar el món i donar-li vertadera vida.

Diumenge XVIII durant l'any / Cicle B. Festa de Sant Domènec. Parròquia de Sant Pere de Pals

 

Diumenge XVIII durant l'any / Cicle B

Festa de Sant Domènec

Parròquia de Sant Pere de Pals

Dissabte 3 d’agost de 2024

Ex 16,2-4.12-15; Salm 77,3-4.23-24.25 i 54; Ef 4,17.20-24 i Jo 6,24-35

La gent busca a Jesús, Ell sap ben bé que no el busquen encara per una raó profunda i fonamental, per tal de que sigui el centre de les seves vides, el busquen per satisfer la seva fam, perquè han menjat tant de pa com han volgut. La fam és una de les primeres necessitats de l’ésser humà, una fam que patí el poble d’Israel al desert, quan aquella necessitat no coberta el feu enyorar l’esclavatge d’Egipte, allí on malgrat no ser lliures podien seure al voltant d’olles de carn i menjar tant de pa com volien. Déu els escoltà i els envià primer carn i després pa, baixats ambdós del cel, però era una menja que sols satisfeia el cos i tant sols per un temps determinat i breu. En el nostre món hi ha molta fam encara, fam material primer que tot, un món que disposa de recursos suficients per a alimentar a tothom però que mal repartits i mal gestionats condemnen a milions de persones a la mort. Una fam que és utilitzada fins i tot com a arma en les guerres, ho veiem pràcticament allí mateix on el poble d’Israel enyorava les menges d’Egipte, ara allí s’impedeix de fer arribar l’ajut humanitari al poble palestí i se’l condemna a sobreviure amb quasi res per portar-se a la boca. És ben cert que sovint el patiment que hem sofert no ens fa els cors més sensibles i un cop superada la dificultat no ens compadim dels qui pateixen el que nosaltres mateixos hem patit. És l’eterna injustícia de la humanitat generada per la mateixa humanitat. Com ens ha dit sant Pau seguint aquesta dinàmica ens guiem per criteris que no valen.

Per vèncer-la la vertadera fam, la de justícia, cal alimentar-se d’un altre pa, amb el pa material que satisfà per un poc temps però que torna a generar fam no n’hi ha prou. S’escriu de sant Domènec que amb freqüència, demanava a Déu una cosa: que li concedís una autèntica caritat, que li donés de preocupar-se d'un mode efectiu en la salvació dels homes; a sant Domènec el preocupava doncs tant la fam material com la fam espiritual i a nosaltres ens hauria de succeir el mateix. Mirant de donar de menjar al qui no en te, de vestir al despullat, de donar de beure a l’assedegat o de donar la llibertat al qui n’està privat; aquestes són les necessitats materials més immediates. Però per canviar les coses, per mirar d’evitar que les mateixes situacions es produeixin un cop i un altre, cal canviar aquesta nostra antiga manera de viure on els designis que la sedueixen la porten a la seva destrucció, com ens ha dit l’Apòstol.

La gent li preguntava a Jesús: «Què hem de fer per obrar com Déu vol?» i Ell es mostrà a si mateix com el pa baixat del cel, com l’aliment que satisfà la fam espiritual, que canvia els cors i que ens fa no ja més solidaris, sinó senzillament justos. Ja seria bo que mai més ningú no passes fam i que ningú no passes mai més set; però si això mateix ja és difícil, resultarà impossible sinó canviem els nostres cors, si no ens n’adonem de que cada cop que Déu mira de donar el blat celestial, nosaltres ens posem pel mig i l’acaparem impedint que arribi a tothom. Sempre ens sorgirà l’argument de que no depèn de nosaltres, de que nosaltres sols no hi podem fer res per canviar les coses. Hauríem de fixar-nos llavors en homes com sant Domènec de qui es diu que es mostrava, de paraula i d'obra, com a home evangèlic i mirar d’imitar-lo.

Ens diu el Papa Francesc que «el veritable catòlic, el veritable cristià és el que rep a Jesús dins, que canvia el cor. Aquesta és la pregunta que us faig a tots vosaltres avui – diu el Papa -: què significa Jesús per a mi? L’he deixat entrar en el meu cor o solament el tinc a mà però que no vagi molt endins? M'he deixat canviar per Ell? O Jesús és solament una idea, una teologia que va endavant… I el zel és que quan un troba a Jesús sent el foc i com Pau ha de predicar a Jesús, ha de parlar de Jesús, ha d'ajudar a la gent, ha de fer coses bones.» (Audiència General 29 de març de 2023). Així ho feu sant Domènec, així ens convida Jesús a fer-ho a nosaltres si acceptem de menjar el seu pa, el seu cos, aquesta és l’única veritat sobre Jesús. Això és el que hem de fer per obrar com Déu vol que obrem.

Festa del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels

 

Festa del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels

(Parròquia de Sant Martí Vell)

Divendres 2 d’agost de 2024

Sir 24,1-4. 16.22-31; Salm 33, 1.5-7.9-10.18-19; Gal 4,4-7 i Lc 1,26-33

 

Déu ha concedit el seu favor a Maria. No és que ella hagués demanat res d’especial, no anhelava altra cosa que fer una vida com la de qualsevol altra noia del seu poble, casar-se, tenir fills, formar una llar, veure créixer els fills i envellir veient els nets; aquesta era la idea d’una vida feliç per al poble d’Israel. Però tot plegat, quan l’àngel entrà a casa d’ella i li digué  «No tinguis por Maria» la seva vida i la nostra canviaren per sempre més. Déu escriu la història de la manera que vol i quan vol, aquell dia en que Déu actuà en la vida de Maria res no li podia haver fet predir que Déu li havia concedit la seva gràcia, que tindria un fill i al que posaria el nom de Jesús, que aquest seria gran i l’anomenarien Fill de l'Altíssim, que el Senyor Déu li donaria el tron de David, el seu pare i que regnaria per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindria fi. I tot plegat fou anunciat a una simple noia en un llogaret d’Israel que no excel·lia per la seva anomenada. Com escriu sant Bernat: «La prudent Verge no buscava saviesa, com Salomó; ni riqueses, ni honors, ni poder, sinó gràcia.» i la va rebre (Sermó I sobre el naixement de la Verge Maria). 

D’aquesta manera tant simple succeí el que ens diu sant Pau: «va arribar la plenitud del temps, Déu envià el seu Fill, nascut d'una dona, nascut sota la Llei, perquè rescatés els qui vivíem sota la Llei i rebéssim la condició de fills.» Una dona concep un fill i nosaltres som fets fills de Déu i podem dir a Déu Pare. No pot ser tot plegat més simple i alhora més profund. Aquesta simplicitat de Maria és la que ens ha arribat, la que ens la fa propera i que la puguem sentir com a mare. Una dona qualsevol, escollida per Déu; una mare que essent mare de Jesús esdevé la nostra mare al peu de la creu, quan el més gran dolor que pot patir una mare, veure morir al seu fill, li destrossa el cor.

És ella per a nosaltres una mare propera, ella que ha estat elevada a una dignitat quasi angèlica, la tenim sempre a la vora. La tenim aquí en aquest santuari on avui ens ha convocat, com sols una mare amb la voluntat de reunir a tots els seus fills al seu voltant pot fer-ho. La venerem aquí sota l’advocació dels àngels, ella que, com diu sant Bernat: «es va elevar fins als àngels per la plenitud de la gràcia i per sobre dels àngels en descendir sobre ella l'Esperit Sant.» (Sermó I sobre el naixement de la Verge Maria). Maria ens és propera i ens l’hem fet propera, la gran devoció es mostra ben bé en l’elevat nombre de santuaris i ermites dedicats a la Mare de Déu, de tal manera que ens la puguem sentir al costat, tenir-la com a veïna i poder recorre-hi sempre que la necessitem.

Es compleix en Maria el que ens ha dit el llibre de Jesús fill de Sira, Maria ha eixamplat les seves branques com una alzina, branques esplèndides i boniques, per tal d’acollir-nos a la seva ombra. Vol oferir-nos tot el que té, a nosaltres els seus fills; i ens diu: «Veniu a mi». I així ho hem fet avui, hem vingut aquí, en aquest santuari que forma part de la identitat de la nostra terra, part indestriable de la nostra fe. Hi hem vingut confiats, certs de que Maria ens acull amb amor de Mare, un amor sempre amatent al que ens capfica, ens pertorba i ens neguiteja; ella tant sols vol el millor per a nosaltres i ens espera sempre amb els braços oberts. Li plau que vinguem a visitar-la i ens hi convoca com ho feu aquells dissabtes al vespre quan els veïns de les masies properes es sorprengueren de veure unes llums misterioses aquí, i no en tragueren l’entrellat fins que es van adonar de que  entre les runes d'una antiga capella, apareixia una pintura de la Verge Maria amb el Nen Jesús als braços i un àngel a cada costat i al seu costat una imatge de la Mare de Déu. Sempre acompanyada, custodiada pels àngels, com aquell que amb el seu anunci li va canviar la vida, com aquell que anunciant a les dones que la tomba del sepulcre estava buida, va canviar les nostres de vides. D’anunci en anunci hem esdevingut fills del Pare, germans en Crist i fills de Maria. Maria es venerada aquí com a protectora i guia dels àngels, els missatgers de Déu i ens convida a acudir sempre a ella, amb humilitat, per obtenir la seva protecció i el seu amor de mare.

 

Sant Feliu. Basílica Parroquial de Sant Feliu a Girona

 

Sant Feliu

Basílica Parroquial de Sant Feliu a Girona

Dijous 1 d’agost de 2024

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jo 12,24-26

La fe és un do, una gràcia, un regal que Déu ens fa. Però per rebre’l cal que hi hagi algú que ens el transmetri, que ens els faci arribar. La bona nova del Regne fou predicada per Crist als Apòstols i als deixebles, a aquells homes i dones que el seguien i l’escoltaven i alhora veien el que feia, guarir malalts, alliberar endimoniats, donar la vista als cecs, retornar la parla o alimentar multituds amb la seva paraula i amb pans i peixos. Un cop acomplert el que calia per a la nostra salvació, és a dir havent mort Crist a la creu i havent ressuscitat d’entre els morts, foren els Apòstols i els deixebles els encarregats, moguts ja per la força de l’Esperit Sant, de fer arribar arreu la bona nova del Regne. Perquè una de les característiques intrínseques de l’Evangeli és la seva universalitat, per això l’Església és catòlica, és a dir amb vocació d’arribar arreu i a tothom.

El missatge de Crist és un missatge de llibertat, tal com ell va dir que era el camí, la veritat i la vida, l’únic camí cap al Pare (Cf. Jn 14,6) cap a aquella veritat que ens fa lliures (Cf. Jn. 8,32); és un missatge d’igualtat, ja que des d’ara ja no hi ha més ni grec ni jueu, ni esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots (Cf. Col 3,11); i és un missatge de fraternitat, perquè per la seva mort i resurrecció hem estat fets fills amb el Fill, tots els qui som guiats per l'Esperit de Déu som fills de Déu i si som fills, també som hereus: hereus de Déu i hereus amb Crist, germans de Crist. (Cf. Rm 8,14-17).

La fe ens ha arribat, estesa com una taca d’oli, per la predicació dels apòstols i els seus deixebles, ells ens l’han tramés de paraula i d’obra. Nosaltres avui, majoritàriament encara, l’hem rebut de manera personal dels nostres pares, ells cregueren que un dels millors llegats que ens podien donar era precisament la fe en Crist. De manera paral·lela i col·lectiva la fe ens ha arribat per la predicació, com Pere que la feu arribar fins a Roma o Pau que qui sap si la feu arribar a casa nostra. Ells foren la corretja de transmissió que estengué la fe arreu de l’Imperi i no pas sense dificultats. Molts donaren la seva vida en aquesta empresa, seguiren allò que escriu sant Pau que, sofrint amb Crist, foren també glorificats amb Ell (Cf. Rm 8,17). Aquesta és la grandesa dels màrtirs, ells són realment aquella llavor que caiguda en terra fèrtil, la de la seva fe, arrela i dona fruit; ells són aquell gra de blat que caigut a terra i mort, dona molt de fruit. D’aquest gra de  blat, del blat molt en el martiri del màrtir sant Feliu avui encara en recollim els fruits. Certament aquest home vingut de terres africanes, com tants en venen en els nostres dies, patí també la incomprensió, fou perseguit, martiritzat de diverses maneres fins que a la fi donà la seva vida per la fe, per Crist.

Roma veié en ells una amenaça, aquell imperi estès arreu de la riba mediterrània, amb una forta estructura jurídica, econòmica i social, amb un culte d’estat dedicat als déus; no podia veure amb bons ulls que aquell grup sorgit en un extrem del seu domini vingués a entorpir la seva bona marxa amb un missatge anivellador i alliberador. Però aquest risc no feia por als màrtirs, estaven ben certs de que la seva ànima estava en mans de Déu i que malgrat els turments que els poguessin infligir, malgrat que la seva mort fos tinguda per a alguns com una victòria i per d’altres per un mal; en realitat era la prova de la seva proximitat amb Crist, de la seva plena identificació amb la causa de l’Evangeli. Els màrtirs no són uns eixelebrats, tot allò que sofreixen no els apaga la força de la seva esperança que la tenen fixada en Crist; segurs de la seva immortalitat ja que sols morint per Crist, són dignes de participar de la seva resurrecció.

Els màrtirs són depurats com l’or al gresol, ens ha dit el llibre de la Saviesa, però estan destinats a governar nacions i dominar pobles. És el seu un domini no basat en cap imposició, la seva força és la seva mansuetud, la seva humilitat així cerquen que també nosaltres avui posem en ells la confiança, certs de que ens ajudaran a comprendre la veritat amb l’única i exclusiva força de l’amor.

Els màrtirs, com ho fou sant Feliu per sant Narcís i tants altres que ens obriren el camí de la fe en la nostra terra, són la llavor que ha donat bon fruit. El fruit som nosaltres i això ens ha d’esperonar a ser amb la nostra vida dignes transmissors de la bona nova del Regne també avui, ara i aquí.

Sant Feliu, com ens ha dit la lectura de la primera Carta de sant Pere, s’alegrà de poder compartir els sofriments del Crist, estava cert de que si li retreien el nom de cristià no era per cap altra motiu que perquè l’Esperit de glòria, que era l’Esperit de Déu, reposava sobre d’ell. Els màrtirs no són uns insensats, uns caps buits, obnubilats i enlluernats per una mena de bogeria passatgera; són homes de carn i ossos, però als qui Déu ha donat la fortalesa de la fidelitat i de la perseverança. Són aquells que estan destinats a poder contemplar la claror de la mirada de Déu, aquells que s’han confiat a les seves mans, no pas de manera temerària, sinó certs de lluitar per la millor de les causes.

Els màrtirs no són quelcom del passat, una mena de llegenda per escoltar a la vora del foc; són una realitat ben viva també avui en molts llocs del món; cristians que donen la seva vida per Crist, a vegades de manera anònima, però sempre de manera generosa i noble. Deia el Papa Francesc que hi ha molts màrtirs amagats que tiren endavant una vida ordinària amb coherència i amb el valor d’acceptar la gràcia de ser testimonis fins al final, fins a la mort i que el mateix fet de que sempre hi haurà màrtirs entre nosaltres, és el senyal de que anem pel camí correcte. (Missatge març 2024).

Que sant Feliu protegeixi aquesta nostra ciutat que ell amarà amb la pluja suau de la seva predicació i la del seu martiri, amb paraules i amb fets. Que el seu exemple ens encoratgi a mantenir-nos ferms en la fe i fidels a Crist. Que la seva protecció i el seu exemple arribi a tots i cadascun de nosaltres i que el seu record ens mantingui units i agermanats en la fe i ens encoratgi a ser avui per al nostra món vertaders evangelitzadors.

Sant Feliu. Monestir de Sant Feliu de Guíxols

 

Sant Feliu

Monestir de Sant Feliu de Guíxols

Dijous 1 d’agost de 2024

Sa 3,1-9; Salm 30; 1Pe 4,12-19 i Jo 12,24-26

En paraules de sant Agustí: «al màrtir li està reservada la corona en la victòria i la vida eterna en la resurrecció. Però, gràcies al seu cos, a l'Església se li va concedir una memòria que li serveix de consol.» (Sermó 277). Aquesta és la grandesa dels màrtirs, ells són realment aquella llavor que caiguda en terra fèrtil, la de la seva fe, arrela i dona fruit; ells són aquell gra de blat que colgat a terra i mort, dona molt de fruit. D’aquest gra de  blat, del blat molt en el martiri del màrtir sant Feliu avui encara en recollim els fruits. Certament aquest home vingut de terres africanes, com tants en venen en els nostres dies, patí també la incomprensió, fou perseguit, martiritzat de diverses maneres fins que a la fi donà la seva vida per la fe, per Crist.

No tenia pas por, estava cert de que la seva ànima estava en mans de Déu i que malgrat els turments que li poguessin infligir, malgrat que la seva mort fos tinguda per a alguns com una victòria i per d’altres per un mal; en realitat era la prova de la seva proximitat amb Crist, de la seva plena identificació amb la causa de l’Evangeli. Els màrtirs no són uns insensats, tot allò que sofreixen no els apaga la força de l’esperança que la tenen sempre posada en Crist; segurs de la seva immortalitat ja que morint per Crist, són dignes de participar de la resurrecció. Els màrtirs són depurats com l’or al gresol, ens ha dit el llibre de la Saviesa, però estan destinats a governar nacions i dominar pobles. És el seu un domini no basat en cap imposició, la seva força és la mansuetud, la humilitat: així cerquen que també nosaltres avui posem en ells la confiança, certs de que ens ajudaran a comprendre la veritat amb l’única i exclusiva força de l’amor.

Què ens diu a nosaltres ara i aquí sant Feliu? El mateix que digué a aquells qui l’escoltaren, quan no tingué pas por d’emprendre el camí cap a les nostres terres juntament amb el seu company sant Cugat. Decidits deixaren la seva llar, on vivien segurs ja que la persecució encara no havia arribat a aquelles terres, i van venir a ajudar els cristians de les zones on aquesta era ja més dura, patint la persecució de Dioclecià. Feliu fou jutjat pel pretor, empresonat i declarat culpable  de trair a l’Emperador i als déus de Roma, fou considerat un conspirador contra el poder instituït. Torturat de diverses maneres, essent arrossegat pels carrers de la ciutat lligat a uns cavalls i sempre preservat de qualsevol ferida, seguí predicant indefallent mentre pogué. 

Aquí en aquesta ciutat que porta el seu nom, havent-li lligat una roda de molí al coll el llençaren al mar i de nou no fou aquella la seva hora, que li arribaria poc després quan morí essent-li arrencada la pell amb ferros. No tenia por sant Feliu mentre patia tot això? No es va plantejar en cap moment de renunciar a aquella tasca de missatger de l’Evangeli que tant alt preu li feia pagar? Sant Feliu, com ens ha dit la lectura de la primera Carta de sant Pere, s’alegrà de poder compartir els sofriments del Crist, estava cert de que si li retreien el nom de cristià no era per cap altra motiu que perquè l’Esperit de glòria, que és l’Esperit de Déu, reposava sobre d’ell. Els màrtirs no són uns insensats, uns caps buits, obnubilats i enlluernats per una mena de bogeria; són homes de carn i ossos, que pateixen el dolor i la por, però als qui Déu ha donat la fortalesa de la fidelitat i de la perseverança. Són aquells que estan destinats a poder contemplar la claror de la mirada de Déu, els que s’han confiat a les mans del Senyor, no pas de manera temerària, sinó certs de lluitar per la millor de les causes. 

Els màrtirs no són quelcom del passat, una mena de llegenda per escoltar a la vora del foc; són una realitat ben viva també avui en molts llocs del món; cristians que donen la seva vida per Crist, a vegades de manera anònima, sempre de manera generosa i noble. Deia el Papa Francesc que hi ha molts màrtirs amagats que tiren endavant una vida ordinària amb coherència i amb el valor d’acceptar la gràcia de ser testimonis fins al final, fins a la mort i que el mateix fet de que sempre hi haurà màrtirs entre nosaltres, és el senyal de que anem pel camí correcte (Missatge març 2024). 

Que sant Feliu protegeixi aquesta ciutat que està de sempre sota la seva protecció. Que el seu exemple ens encoratgi a mantenir-nos ferms en la fe i fidels a Crist. Que la seva protecció arribi a tots i cadascun dels qui viviu aquí i que el seu record us mantingui units i agermanats sempre.