Diumenge II de Quaresma / Cicle C
Santuari
de la Mare de Déu del Mont
Diumenge
16 de març de 2025
Gn
15,5-12.17-18; Salm 26,1.7-8a.8b-9abc.13-14; Fl 3,17-4,1 i Lc 9,28b-36
Jesús puja a la
muntanya a pregar, no és el primer cop que ho fa ni serà el darrer. Com en
d’altres ocasions ho fa acompanyat pels tres deixebles que conformen el seu
nucli més íntim: Pere, Joan i Jaume. Els mateixos que l’acompanyaran a pregar a
Getsemaní; són els seus companys de pregària i aquí com passarà a Getsemaní,
els deixebles s’adormen mentre Jesús prega, són de son fàcil i s’endormisquen
sovint i després s’esglaien com s’esglaiaran de por a l’hort. Jesús prega doncs
a la muntanya i allí dalt la seva cara
es trasmudà mentre el seu vestit es tornà blanc.
A la muntanya
Jesús fa experiència de la seva glorificació, és com si diguéssim que fa un
tast de la gloria i com passa habitualment quan Jesús comparteix aquestes
experiències amb Pere, Jaume i Joan, aquests no acaben d’entendre que passa; sí
que experimenten un gran benestar, tant que els fa exclamar que allí s’hi està
molt bé i fent tres cabanes hi podran restar ja per sempre, però no arriben a
copsar el que allò significa. També Maria quan pujà a la muntanya per visitar a
la seva cosina Elisabet va tenir consciència de que portava dins les seves
entranyes al salvador del món i que per això era benaurada. Maria ha estat la
primera en participar d’aquesta glòria que avui Crist ens mostra. A la muntanya
Déu parla a l’home i l’home prega a Déu.
En aquest segon
diumenge de Quaresma, tot just encetat el camí cap a la Pasqua la litúrgia ens
mostra com serà la glorificació de Jesús. Aquí de nou, com va passar al riu
Jordà durant el baptisme amb Joan, una veu del cel reconeix a Jesús com a Fill
de Déu i convida a escoltar-lo. La presència de Moisès i d’Elies amb Jesús al
cim de la muntanya, ens vol mostrar que en Crist s’acompleixen les escriptures,
que és Ell qui ve a completar l’obra de la salvació.
Moisés i Elies
amb Abraham són els nostres pares en la fe, aquells qui reberen de Déu
l’encàrrec de guiar al seu poble i de fer-hi present a Déu enmig d’ells. Ara a
la muntanya, un lloc privilegiat pel contacte amb Déu i on Jesús tant sovint
prega al Pare, Déu s’hi fa present de nou i convida als qui l’escolten a seguir
a Crist. Vivim un any especial, un any jubilar dedicat a l’esperança. Allí al Tabor
Déu ens mostra què podem esperar, poder dir també nosaltres «que n'estem de bé,
aquí dalt!», que n’estem de bé prop el Senyor.
Déu ve al nostre
encontre un cop i un altre, no es cansa mai de venir a buscar-nos, de
cridar-nos per tal de que visquem amb aquell estil de vida al que es refereix
sant Pau en la segona lectura, un estil basat en l’amor que ens ve de Déu. Amb
Crist l’òptica de la vida aquí a la terra s’ha eixamplat i l’home arriba ara a
compartir allò que avui Jesús ja comparteix amb Moisés i Elies de la muntanya
estant.
Aquest és el
missatge que ens transmet l’escena que avui escoltem, que darrera les aparences
del que ara i aquí veiem, d’aquests valors terrenals dels que ens parla sant
Pau, hi ha una realitat superior que ara no entenem ni com és ni com hi
participarem, però que abasta i conforma la totalitat de la vida, una vida
viscuda en part aquí i la resta amb el Senyor. Tampoc els deixebles acabaren de
comprendre que significava tot allò i estaven més preocupats per estar dins
d’un núvol que per escoltar aquella veu que venia del cel.
També nosaltres
no acabem d’entendre. Veiem la realitat que veiem, tenim al davant les
dificultats que tenim i tants sols pels ulls de la fe podem ser capaços de
mantenir viva l’esperança en Crist. És aquesta aquella esperança que com ens
diu el papa Francesc «tothom espera. – perquè - Al cor de tota persona hi ha
l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà
portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint
contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la
certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el
futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat.»
(Spes non confundit, 1).
En aquest camí
cap a la Pasqua que és la Quaresma, caminem esperançats. És cert que al nostre
món podem veure que no hi ha masses raons per a l’esperança, són tants els
problemes de tota mena que mirar esperançats el futur més proper ens pot
mostrar com a insensats, allunyats de la realitat. Però en tota circumstància,
sempre hi ha lloc per a l’esperança si posem la mirada més enllà dels valors
estrictament terrenals i elevem la vista, si elevem el nostre clam, cap al
Senyor.
El Salm ens ha
convidat a buscar a Déu, a cercar la seva presència, a esperar i ens recorda
que l’esperar demana valentia. No és fàcil esperar, a vegades és molt més fàcil
desesperar; però no ens podem rendir, no ens ho podem permetre. Crist és la
nostra esperança i ara quan tornem a arribar a la Pasqua ho veurem de nou
il·luminats per la llum del mateix Crist. «Mirar el futur amb esperança també
equival a tenir una visió de la vida plena d’entusiasme a compartir amb els
altres.» (Spes non confundit, 9).
Que així sigui
per a tots nosaltres.