Dimecres de Cendra
Monestir de Santa Maria de Montserrat
5 de març de 2024
Jl 2,12-18; Salm 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17; 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18
El papa Francesc en el seu
missatge de Quaresma ens parla de caminar, de fer-ho junts i de fer-ho amb esperança.
Aquest temps que avui comencem, la Quaresma és el temps de la conversió, el
temps de la reconciliació, el temps de fer el bé, de donar, d’ajudar, de pregar
i de dejunar. És l’hora favorable per fer-ho, perquè caminem cap a la Pasqua
que és la nostra esperança, aquella esperança que ens ha guanyat Jesucrist
morint a la creu i deixant buit el sepulcre. Esperem en un Déu que és benigne i
entranyable, ric en l’amor, al que li costa castigar perquè prefereix
desdir-se’n del càstig i estimar. La nostra esperança no és un sense sentit, es
fonamenta en l’amor fins a l’extrem de Déu per nosaltres.
Iniciem així avui el temps de
preparació per a la celebració del misteri central de la nostra fe: la passió,
mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Certament any rere any celebrem
i recordem al llarg de l’any litúrgic que el Fill de Déu es feu home per a la nostra
salvació, que Déu davallà fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort
de creu. Déu va tractar com a pecador aquell que no havia pecat perquè en Ell
nosaltres fóssim fets justos segons la justícia de Déu, com ens ha dit
l’apòstol. Déu s’abaixà perquè l’home pogués pujar; el Fill de Déu morí per tal
de que nosaltres poguéssim participar de la seva resurrecció en qualitat de
fills de Déu, fills amb el Fill.
És aquest un camí que hem de fer,
com escriu el papa Francesc en el seu missatge quaresmal: «recorrent aquest
camí junts en l’esperança d’una promesa. Que l’esperança que no
defrauda»
Potser de tant recordar-ho correm
el risc de fer-lo aquest camí quaresmal d’una manera rutinària, monòtona, com
sense adonar-nos-en de la centralitat d’aquest misteri en la nostra vida. No es
tracta de fer un posat trist com els hipòcrites, no es tracta d’anunciar res a
toc de trompeta, ni de plantar-se drets a les cantonades de les places perquè
tothom ens vegi, cercant la compassió o l’admiració. No es tracta de cercar el
reconeixement humà; res de tot això serveix per a fer aquest camí, perquè
aleshores ja tindríem la nostra recompensa i no podríem esperar-ne cap altra,
no podríem esperar la que realment val la pena, la del Pare.
Es tracta d’esquinçar-nos els
cors, de rentar-nos la cara, de posar-nos perfum i de confiar en aquell per a
qui no hi ha secrets, aquell qui veu el que és amagat perquè és present en els
llocs més amagats i sap que hi ha realment dins del nostre cor.
Ell sap que hi ha de vertader en
el nostre suposat esperit de conversió i sap si ja estem prou satisfets de
nosaltres mateixos, sap si el nostres cors s’esquincen o si el nostre dejuni,
la nostra almoina, la nostra pregària, el nostre dol i el nostre plor són tant
sols una façana, una imatge per promocionar-nos a nosaltres mateixos oblidant
de convertir el nostre cor cap a aquell qui tant ens estima, aquell qui esborra
les faltes, qui crea un cor ben pur i ens pot retornar el goig de la salvació.
Ara és el moment de la conversió
sincera i profunda. La nostra vida, la vida dels monjos, hauria de respondre en
tot temps a una observança quaresmal, ens diu sant Benet a la Regla. Guardant
la pròpia vida amb tota la seva puresa, esborrant les negligències,
retraient-nos de tota mena de vicis, donant-nos a l’oració, a la lectura i a
l’abstinència. Vet aquí que vol dir convertir-nos, esquinçant-nos el cor i no
els vestits, com ens demana el profeta Joel. Esperar amb una joia plena de
deler espiritual la santa Pasqua. (Cf. RB XLIX).
Ara és el moment de viure aquesta
Quaresma com una nova oportunitat, sols així la podrem viure amb esperança,
sentint que en Jesucrist som testimonis de l’esperança que ens dona aquell qui
lliurà la seva vida a la creu, aquell a qui el Pare va ressuscitar al tercer
dia, deixant buit el sepulcre i omplint de sentit la nostra vida. Mostrant la
nostra caritat perquè tant sols l’esperança ens capacita per viure la caritat,
en expressió de sant Joan Clímac. (Citada pel Papa Benet a l’Audiència general del
11 de febrer de 2009).
Fem aquest camí quaresmal, aquest
camí de conversió, sota la llum de la resurrecció que ja s’albira, perquè Crist
és la nostra esperança i l’esperança és la porta de la caritat (Papa Benet,
Audiència general 11 de febrer de 2009).
«La caritat ens uneix a Déu (...),
la caritat ho suporta tot, la caritat és pacient; en ella no hi ha res sòrdid
ni res altiu; la caritat no admet divisions, no promou discòrdies, sinó que ho
fa tot en la concòrdia; en la caritat trobem la perfecció tots els elegits de
Déu i sense ella res no plau a Déu.» (Carta de sant Climent als cristines de
Corint).
L’esperança ens porta a la caritat
i tant sols per aquesta el Senyor es compadirà de nosaltres i ens farà
participar del goig de la seva salvació. Caminem tots junts i fem-ho esperançats,
mirant de tenir els nostres cors purs i els nostres esperits ferms.
L’albada de la resurrecció és a prop, cal travessar encara neguits, angoixes, traïcions, abandons, cal passar per la creu; però tot adquireix el seu sentit més pregon la nit del dissabte. Ho fa de manera discreta, però Déu és així, actua des de la senzillesa on hi ha però un amor fins a l’extrem.