Diumenge
II de Quaresma / Cicle C
Parròquia
de Sant Pere de Cornellà de Terri
Diumenge
16 de març de 2025
Gn
15,5-12.17-18; Salm 26,1.7-8a.8b-9abc.13-14; Fl 3,17-4,1 i Lc 9,28b-36
Jesús puja a la
muntanya a pregar, ho fa acompanyat dels tres deixebles que conformen el seu
nucli més íntim: Pere, Joan i Jaume. Els mateixos que l’acompanyaran a pregar a
Getsemaní; són els seus companys de pregària i aquí com passarà a Getsemaní,
els deixebles s’adormen mentre Jesús prega, s’endormisquen sovint i després
s’esglaien com s’esglaiaran de por a l’hort. Jesús prega doncs a la muntanya i la seva cara es trasmudà mentre
el seu vestit es tornava blanc. Allí a la muntanya Jesús fa experiència de la
seva glorificació, és com si diguéssim un tast de la gloria i com passa
habitualment quan Jesús comparteix aquestes experiències amb Pere, Jaume i
Joan, aquests no acaben d’entendre que passa; sí que experimenten un gran
benestar, tant que els fa exclamar que allí s’hi està molt bé i fent tres
cabanes hi podran restar ja per sempre.
En aquest segon
diumenge de Quaresma, tot just encetat el camí cap a la Pasqua, la litúrgia ens
mostra com serà la glorificació de Jesús. Aquí de nou, com va passar al riu
Jordà durant el baptisme amb Joan, una veu del cel reconeix a Jesús com a Fill
de Déu i convida a escoltar-lo. La presència de Moisès i d’Elies ens vol
mostrar que en Crist s’acompleixen les escriptures, que és Ell qui ve a
completar l’obra de la salvació. Moisés i Elies amb Abraham són els nostres
pares en la fe, aquells qui reberen de Déu l’encàrrec de guiar al seu poble i
de fer present a Déu enmig d’ells. Ara a la muntanya Déu s’hi fa present de nou
i convida als qui l’escolten a seguir a Crist.
Déu ve al nostre
encontre un cop i un altre, no es cansa mai de venir a buscar-nos, de
cridar-nos per tal de que visquem amb aquell estil de vida al que es refereix
sant Pau en la segona lectura, un estil basat en l’amor que ens ve de Déu. Amb
Crist l’òptica de la vida aquí a la terra s’ha eixamplat i arriba ara a
compartir allò que avui Jesús ja comparteix amb Moisés i Elies.
Aquest és el
missatge que ens transmet l’escena que avui escoltem, que darrera les aparences
del que ara i aquí viem, d’aquests valors terrenals dels que ens parla sant
Pau, hi ha una realitat superior que ara no entenem ni com és ni com hi
participarem, però que abasta i conforma la totalitat de la vida, una part aquí
i la resta amb el Senyor. Tampoc els deixebles acabaren de comprendre que
significava tot allò i estaven més preocupats per estar dins d’un núvol que per
escoltar aquella veu que venia del cel.
També nosaltres
no acabem d’entendre. Veiem la realitat que veiem, tenim al davant les
dificultats que tenim i tants sols pels ulls de la fe podem ser capaços de
mantenir viva l’esperança en Crist. És aquesta aquella esperança que com ens
diu el papa Francesc «tothom espera. – perquè - Al cor de tota persona hi ha
l’esperança com a desig i espera del bé, fins i tot ignorant el que el demà
portarà. Tot i això, la imprevisibilitat del futur fa sorgir sentiments sovint
contraposats: de la confiança al temor, de la serenitat al desànim, de la
certesa al dubte. Trobem amb freqüència persones desanimades, que miren el
futur amb escepticisme i pessimisme, com si res no pogués oferir-los felicitat.»
(Spes non confundit, 1).
En aquest camí
cap a la Pasqua que és la Quaresma, caminem esperançats. És cert que al nostre
món poden veure que no hi ha masses raons per a l’esperança. Però en tota
circumstància, sempre hi ha lloc per a l’esperança si posem la mirada més enllà
dels valors estrictament terrenals i elevem la vista, si elevem el nostre clam,
cap al Senyor. El Salm ens ha convidat a buscar a Déu, a cercar la seva
presència, a esperar i ens recorda que l’esperança demana valentia. No és fàcil
esperar, a vegades és molt més fàcil desesperar; però no ens podem rendir, no
ens ho podem permetre. Crist és la nostra esperança i quan torni a arribar la
Pasqua ho veurem de nou il·luminats per la llum del mateix Crist. Que així
sigui per a tots nosaltres.