Funeral
Mossèn Joan Amich i Raurich
Església
parroquial de Santa Maria a La bisbal d’Empordà
Dilluns
10 de febrer de 2025
Ap
14,13; Salm 129,1-2.3-4.5-6a.6b-7.8 i Lc 12,35-40
La vida, des del moment de la
concepció, fins al moment de la mort, està i ha d’estar en mans de Déu. És
aquesta una realitat que coneixem però que sovint no atenem. No podem preveure
ni el dia ni l’hora de la nostra mort, per això no ens hauríem de deixar
sorprendre mai per ella, l’hem d’esperar en estat de vetlla, sense angoixes;
per damunt de tot amb confiança i amb esperança. La mort ha sortit al pas del
nostre germà Mossèn Joan Maria Amich, li ha sortit al pas en una hora encara
massa primerenca, quan la seva vida estava dedicada en plenitud a la seva tasca
pastoral i docent i per això la seva mort ens ha agafat a tots en certa manera
no tant sols a contracor, com passa sempre amb la mort, sinó també amb
sorpresa. Una malaltia greu l’ha portat a la presència del Senyor, una malaltia
que ha volgut viure des de la discreció i el silenci, però que ha viscut en tot
moment amb fortalesa i refiat d’aquell qui ens estima fins a l’extrem. L’abisme
de la malaltia, del sofriment és també el lloc de l’encontre amb el Senyor, Ell
es feu home per compartir tot allò que ens afligeix a nosaltres i compartint-ho
ens obre les portes cap una realitat nova i esperançadora.
Som al temps quaresmal, en el camí
privilegiat cap a la Pasqua; i potser no és la vida aquí a la terra una quaresma?
Un camí també cap a la Pasqua personal de cadascun de nosaltres? Mossèn Joan
Maria Amich ha viscut amb intensitat aquesta realitat, ha fet de l’anunci de
l’Evangeli l’eix de la seva vida, en les parròquies on ha servit: sant Pere de
Figueres, on va ser ordenat de prevere, a sant Pere Màrtir d’Olot, sant Esteve
d’en Bas. sant Roc d’Olot, essent arxipreste a l’Alt Fluvià, professor de
l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona, delegat del Catecumenat,
delegat del Diaconat Permanent, rector de Maçanet de la Selva i de Martorell de
la Selva, de Sils i Vallcanera, de la Bisbal d’Empordà i de Castell d’Empordà, de
Fitor, Fonteta, la Pera, Peratallada, Pubol, Sant Climent de Peralta, Sant Pol
de Bisbal i Vulpellac , essent encarregat de Pedrinyà, vicari i administrador
parroquial de Cruïlles, Monells, Sant Cebrià de Lledó i Sant Sadurní de l’Heura,
vicari episcopal i canonge del Capítol Catedral de Girona, administrador
parroquial de Fonolleres, Parlavà, Ultramort i d’Ullastret, coordinador de la
fase diocesana del Sínode dels Bisbes i de la celebració d’aquest any Jubilar
2025, arxipreste en funcions de l’arxiprestat del Montgrí-la Bisbal,
administrador parroquial de Casavells, Cassà de Pelràs, Corçà, Matajudaica, Albons,
Bellcaire d’Empordà, l’Estartit, Fontanilles, Gualta, Llabià, Sant Iscle
d’Empordà, Serra de Daró, Torroella de Montgrí i Ullà. Un llarg historial al
servei d’aquesta Església al que uní la seva tasca a la Conferència Episcopal
Espanyola i a la Conferència Episcopal Tarraconense treballant en el
Secretariat de Catequesi, catecumenat i primer anunci. Fins al darrer moment Mossèn
Joan Maria ha servit aquesta Església que tant estimava.
La mort sempre ens interpel·la,
sempre ens qüestiona. Pels qui quedem sorgeixen les preguntes de si hauríem
pogut fer més en la nostra relació personal o institucional amb el germà cridat
ara davant del Senyor. Qui sap si calia una paraula més amable, un gest de més
fraternitat o una mà més estesa i disposada a ajudar-lo. La mort del nostre
germà Mossèn Joan Maria ens commou a tots i apareix davant nostre, davant de
nosaltres preveres i diaques, com una invitació a augmentar la nostra
fraternitat sacerdotal, el nostre esperit de disponibilitat i de servei,
allunyant de nosaltres i de la nostra tasca pastoral tot allò que ens pugui
separar, per posar encara més l’accent en allò que ens pot unir: el servei a
Crist, a l’Església i als germans.
La mort de Mossèn Joan Maria Amich
apareix davant d’aquestes seves comunitats parroquials a les que ha servit en
els darrers anys com una crida a viure la fe en corresponsabilitat, conscients
de que som tots els qui formem el poble sant de Déu i que a tots ens pertoca
servir al Crist a través de la seva Església, cadascú com bonament pugui, però
sempre amb esperit de servei a Déu i als germans.
Pel nostre germà ha
arribat l’hora de la veritat, l´hora de veure cara a cara al Pare de la
misericòrdia a qui ha volgut servir fidelment tot i la seva fragilitat humana. Ara
volem poder dir que són feliços els qui moren en el Senyor, que reposen del seu
treball, perquè les seves bones obres els acompanyen i el Senyor els hi tindrà
en compte i les no tant bones els hi perdonarà.
Quan la mort ens surt al
pas, a vegades fins i tot quan pensàvem que ens quedava un bon tram de camí de
vida terrenal per recórrer, quelcom neguiteja els nostres cors. Certament
podríem dir que sempre és massa aviat per a aquest moment, tant més quan hi ha
tanta feina per fer en la vinya del Senyor i Ell sembla que ens arrabassa els
obrers més útils. Déu sap el que es fa, a vegades nosaltres no ho acabem
d’entendre, ho entendrem després.
El nostre germà Mossèn
Joan ha esperat vetllant ben despert l’arribada del Senyor i aquests darrers
dies ha intensificat la seva vetlla rebent els sagraments, acomiadant-se
d’alguns i volent mantenir en la intimitat el seu darrer tram de vida aquí a la
terra; fet que els qui coneixíem la seva situació hem respectat fins al final,
una mica a contracor, però era la seva decisió personal expressada repetides
vegades.
Ara demanem a l’amo de la
vinya que havent comparegut a la presència de l’Altíssim tot sigui més clar pel
nostre germà i mereixi de rebre l’abraçada amorosa del Pare. Mossèn Joan volia
concentrar en aquestes darreres setmanes de vida tota la seva atenció en
l’arribada de l’amo, no sabia certament l’hora concreta tot i que la intuïa ben
propera i per això volia estar a punt per a rebre’l. Ell mateix escrivia respecte
a la seva experiència en el catecumenat que centrà gran part de la seva
activitat eclesial: «m'agradaria subratllar dos aspectes: mirem la nostra
experiència amb molta humilitat, és a dir, amb consciència de que no tot ho fem
bé i tenim molt en el que millorar en la nostra configuració del catecumenat. I
en segon lloc tenim perspectiva de futur.»
És així com hem de mirar
la nostra vida, amb humilitat, sabent que no tot ho fem bé i alhora amb
esperança, amb perspectiva de futur, perquè «nosaltres sabem no sols per
coneixement sinó també per fe que no tenim un Déu mut, sinó un Déu que parla.
El nostre Déu no para de llançar la seva proposta al llarg de la història a
totes les persones. Així que qui s'acosta a la parròquia, a un cristià, a un
sacerdot, no s'acosta tan sols amb una voluntat d'adscripció a un col·lectiu,
com si vingués per a fer-se soci. Aquesta persona ve moguda per Déu, cridada
per Déu. Aquesta és la primera convicció que hem de tenir. Aquesta és la
impressió misteriosa que tenim davant d'un catecumen.» aquesta era la impressió
que sentia i escrivia Mossèn Joan.
Déu no és mut, Déu parla, crida, llança la xarxa i el nostre deure és escoltar-lo i acollir-lo. Déu ens parla fins i tot en el silenci de la mort per donar-nos un toc d’atenció, per convocar-nos a viure amb més intensitat l’esperit de comunió sacerdotal, perquè sense ell de res valdrà cap pla pastoral, tot esforç serà inútil. Ens ho diu Crist convidant-nos a que ens estimem els uns als altres tal com Ell ens ha estimat; així, doncs, estimeu-nos els uns als altres de tot cor, no ho demorem, no sigui que no hi siguem a temps (Cf. Jn 13,34). En la vida del prevere és de particular importància la comunió amb els altres, element veritablement essencial per a qui ha estat cridat a ser responsable d'una comunitat i a ser «home de comunió». Això exigeix allunyar de nosaltres l’arrogància i la polèmica i apropar la afabilitat, l’hospitalitat, la sinceritat de les nostres paraules i dels nostres cors mitjançant la prudència, la discreció, la generositat, la disponibilitat i el servei; sempre capaços de suscitar en tots, relacions lleials i fraternes, disposats sempre a comprendre, perdonar i consolar. (Cf. Pastores Dabo Vobis, 43). Així volia viure la seva vocació sacerdotal el nostre germà, així volem viure-la també nosaltres.
Ara avui donem gràcies al
Senyor pels molts beneficis que la tasca pastoral del nostre germà ha procurat
a l’Església de Girona i a les comunitats en que l’ha servit i demanem al
Senyor que l’aculli a la seva glòria, a ell que havent volgut ser un bon
sacerdot, ara està davant la presència de l’Altíssim on cerca el perdó de tot
allò en que ha faltat al llarg de la seva vida i cerca també l’aprovació de tot
allò altre en que ha obrat bé. Així és la vida de tot home, un contrast entre el
bé que volem fer i el mal que no voldríem fer però sovint acabem fent. Però davant
de les nostres febleses, l’esperança i la misericòrdia que venen del Senyor son
infinitament més grans. És amb aquesta confiança que demanem avui al Senyor que
rebi al nostre germà Mossèn Joan a la seva glòria, que li tingui en compte el
molt de bé que ha fet, que valori la seva tasca incansable d’evangelitzador
allí on ha servit a l’Església. Que pugui veure i comprendre que fins i tot els
trams foscos i esgotadors d'aquest camí que és la vida van ser útils per a la seva
salvació i que va ser en ells on Crist va estar més a prop seu.
Demanem ara que el nostre
germà Mossèn Joan Maria sigui prop del Pare ja per sempre, allí on no hi ha
temps i tot és proximitat al nostre Déu que és amor infinit.