Diumenge
VIII durant l'any / Cicle C
Parròquia de Santa Maria a La Bisbal
d’Empordà
Diumenge 2 de març de 2025
Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16;
1C 15,54-58 i Lc 6,39-45
Habitualment ens costa menys de veure l’estella en l’ull de l’altre que
veure la biga en el nostre propi ull. Ens perdem en judicis els uns vers els
altres i perdem de vista allò que és realment important, que Déu ens dona la
victòria per Jesucrist, la victòria de la vida sobre la mort. Perdem massa
temps justificant-nos i mirant de trobar en els altres quelcom que ens m mostri
que som millors que ells i no ens centrem en allò que realment és important. La
fe és exigent i nosaltres hem de ser provats, examinats, hem de donar comptes
no pas de les estelles dels altres, sinó de les nostres pròpies bigues.
Vivim en una societat molt acostumada a comparar, a moure’s per paràmetres materials que no van al moll de l’os, que no cerquen allò que és realment important i que supera les contingències d’aquesta vida. Ens manca molt sovint la confiança del salmista per reconèixer que el Senyor és recte, que Ell és l’únic a qui val la pena lloar i cantar el seu nom per agrair el seu amor i la seva fidelitat.
El Senyor coneix
cada arbre pels seus fruits, coneix els interiors dels nostres cors i sap si
obrem de bona fe o no, si cerquem el bé o cerquem el mal. Ell sempre ens vol
donar un cop de mà, sap que som febles, que veurem mil estelles en ulls aliens
i no serem capaços de veure la biga en el nostre. Però no per això deixa
d’estimar-nos, no per això deixa d’esperar que reaccionem i que intentem tantes
vegades com sigui necessari redreçar la nostra vida.
Actuar amb
aquesta mentalitat de veure els defectes dels altres i no els nostres ens
impedeix sovint créixer com a persones i com a creients. Però aquesta és una
situació reversible, li podem donar el tomb si ens ho proposem de cor. En
aquest camí de conversió tindrem sempre un aliat, una ajuda, la de Crist que
vol per damunt de tot que ens n’adonem quan obrem malament i convertim els
nostres cors girant-los cap a Ell.
Per al Senyor no
hi accepció de persones, no hi ha distincions en l’amor entre bons i dolents,
entre justos i injustos; Ell fa sortir el sol i fa ploure per a tothom, sense
accepcions de cap mena, ni de llengua, ni de raça, ni de condició econòmica o
cultural; som nosaltres els qui aixequem barreres i murs que creiem aixecar per
defensar-nos, quan veritablement ho fem per aïllar-nos en la nostra falsa
seguretat que volem fonamentar en el pretext de que els altres son molt pitjors
que nosaltres. Fem com aquell fariseu que al temple no deixava de gloriar-se i
de donar gràcies per no ser com els altres homes, lladres, injustos, adúlters,
ni ser tampoc com aquell publicà que tenia al costat i que amb la seva
humilitat es guanyà el favor de Déu.
El nostre model ha
de ser el Senyor, que no ens castiga com mereixem, ni ens paga com deuria les
nostres culpes i que ens ensenya a nosaltres a fer el mateix, ens convida a
imitar-lo, a no jutjar si no volem ser jutjats, a estimar si volem ser
estimats. Al cap i a la fi el que aquí veiem és, com ens ha dit sant Pau, allò
que es consumeix i el que realment importa és allò que ja no es consumeix.
Mirem com diu
l’apòstol de prodigar-nos cada dia en l’obra del Senyor, que no és altra que
fer el bé, segurs de que amb Ell al costat el nostre treball no serà en va, ans
al contrari, podrem ser com aquells arbres bons que donen fruits bons. I si
podem donar fruits bons, amb l’ajut del Senyor, per què conformar-nos a
donar-los dolents?
Com ens diu el
papa Francesc ens cal «testimoniar de manera creïble i atraient la fe i l’amor
que portem al cor; perquè la fe sigui joiosa i la caritat entusiasta; perquè
cadascú sigui capaç de donar ni que sigui un somriure, un gest d’amistat, una
mirada fraterna, una escolta sincera, un servei gratuït.» (Spes non
confundit, 18).