Diumenge
VIII durant l'any / Cicle C
Confirmacions a la parròquia de Santa
Susanna del Mercadal a Girona
Dissabte 1 de març de 2025
Sir 27,4-7; Salm 91,2-3.13-14.15-16;
1C 15,54-58 i Lc 6,39-45
El llibre de Jesús fill de Sira, ens parla de proves, de donar comptes. És en les proves, en els moments de dificultat quan trobem realment el valor de la fe, amb la fe tot és fa més planer, no vol pas dir això que desapareguin les dificultats, sinó que la mirada es posa més enllà d’allò que tenim més proper i que a vegades ens impedeix de veure-hi amb suficient claredat. L’obstacle és aquesta biga que tenim als nostres ulls i que malgrat que dificulta la nostra visió no ens impedeix de veure l’estella en l’ull de l’altre.
La fe no és fàcil, comprometre’s a viure la fe en Crist, no és una garantia de que tot anirà bé, de que les dificultats desapareixeran i de que una inalterable felicitat ens envairà en tot moment. La mostra la tenim en el mateix Jesús que va viure la vida en aquest món amb la mirada posada en el Pare, però això no li va impedir de sentir angoixa, neguit i de patir també físicament. La fe però ens dona esperança, ens obre la porta de l’esperança, una esperança que no és pas una quimera, quelcom que ens posem davant dels ulls per tal de poder suportar millor l’adversitat; l’esperança té un nom: Crist. Ell és la nostra esperança i qui ens ha obert la porta de l’esperança.
Molts cops hi ha qui ens vol encasellar en una o altra categoria, l’etern maniqueisme de bons i de dolents. Per a Crist no hi ha una línia divisòria entre la bondat i la maldat que sigui infranquejable; per Crist fer el pas de la maldat cap a la bondat és possible, perquè amb l’ajut de Déu tot és possible i aquesta possibilitat ens obre les portes de l’esperança de que nosaltres, pecadors com som, podrem participar un dia, si Déu ho vol i nosaltres en som dignes, de la vida eterna i perdurable que significa ser fills de Déu. Avui estimats germans i germanes proclameu la vostra fe davant d’aquesta assemblea que representa a tota l’Església. La fe que heu confirmat, ho hem escoltat de boca de l’apòstol sant Pau, ens obliga a no tenir un amor fingit, a fugir del mal, a estimar afectuosament, a honorar-nos, a ser sol·lícits, a servir al Senyor, a ser pacients en la tribulació i constants en l’oració, a ser solidaris, a ser acollidors amb els qui venen de fora, a beneir als qui ens persegueixen, no tenint-nos per savis sinó posant-nos al nivell dels humils, mirant d’estar en pau amb tothom, no prenent-nos la justícia per la nostra mà, donant de menjar fins i tot a l’enemic i no deixant-nos vèncer pel mal, sinó vèncer el mal amb el bé.
Aquest ideari és la manera concreta de viure la fe, de viure l’esperança i vivint-la així no cedirem davant de les dificultats; perquè aquesta esperança nostra que ens ve de Crist, es fonamenta en la fe i es nodreix de la caritat (Cf. Spes non confundit, 3). La nostra esperança la fonamentem en Crist. «És per ell que la fe ens ha donat entrada en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm, i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu.» (Spes non confundit, 2). Confirmeu la vostra en aquest any jubilar 2025, quan commemorem també els 1700 anys de la celebració del primer gran concili ecumènic, el de Nicea, on quedà establerta la professió de fe, el credo tal com avui encara el proclamem.
No tingueu por de viure i professar la fe que avui proclameu amb joia i amb esperança, sigueu per als qui us tractin un referent que els mostri que val la pena creure en Crist, que lluny de la imatge que poden tenir de nosaltres, viure la fe ens va viure amb joia, sempre contents, com escrivia sant Pau: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte.» (Fl 4,4-5). És aquesta la millor manera d’evangelitzar, que els altres vegin en nosaltres, en els nostres rostres, en la nostra manera de viure, la joia de l’Evangeli. Com escriu el papa Francesc sigueu l’alegria i l’esperança de l’Església i del món. (Cf. Spes non confundit, 12).