Festa de la Santa Creu

 

Diumenge V de Pasqua / Cicle A

Festa de la Santa Creu

Parròquia de Sant Pere de Figueres

Diumenge 3 de maig de 2026

Fets 6,1-7; Salm 32,1-2.4-5.18-19; 1Pe 2,4-9 i Jo 14,1-12

Digué Tomàs a Jesús: «Senyor, si ni tants sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta» (Jn 14,5)

Tomàs no acaba de conèixer a Crist, no acaba d’entendre de que els parla i a on els vol portar. Tomàs és l’exemple de la incredulitat, de la dificultat per entendre els que escolta i el que veu. Li costarà fins i tot fer experiència de la resurrecció. L’experiència que transformarà la vida dels deixebles serà la resurrecció de Crist, la seva victòria sobre la mort; però aquesta victòria passa per una derrota, una derrota que ho és tant sols aparent, la creu; una experiència que serà viscuda pels apòstols com això, com un absolut fracàs de Jesús davant del món i davant dels seus enemics principalment.

La fe és un camí cap a la veritat i la vida, no pas una meta en sí mateixa; un camí que passa en alguna etapa per barrancs tenebrosos i en d’altres ens dona grans alegries; un camí on hi ha de tot; aquest camí és la nostra vida i el que Crist ens dona és un sentit per on caminar i una meta on arribar.

Jesús digué a Felip: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i tu no m'has conegut, Felip! El que m'ha vist, ha vist al Pare; com dius: “Mostra'ns al Pare”?» (Jn 14,9)

Felip, aquest home de Betsaida com Tomàs, Pere i Andreu, a qui trobà Jesús quan anava camí de Galilea i li digué «Segueix-me», aviat va confessar a Natanael que havia trobat en Jesús a aquell que havien anunciat Moisès, els llibres de la Llei, i també els profetes; Jesús, fill de Josep, de Natzaret. Felip, deixeble de primera hora amb Pere i Andreu, es transformà ràpidament en evangelitzador convidant a Natanael a seguir també a Jesús tot dient-li «vine i ho veuràs». Felip sap que de Natzaret pot sortir cosa bona, no es limita a anunciar, a predicar un missatge, convida a Natanael a viure’l, tal com ell mateix havia estat convidat per Jesús a viure’l. Felip és un exemple de que la fe en el Crist no és per teoritzar-la, és una experiència vital que ha d’ocupar tota la nostra vida, cada minut d’ella.

Però malgrat seguir a Jesús des de primera hora Felip no ha acabat d’entendre quin camí ha de seguir, ignora cap on porta tot plegat i no sap que aquest i Jesús i el Pare són u. Malgrat el temps que fa que està amb Jesús encara li cal fer el pas més important i veure al Pare i encara no el reconeix en el Fill. A Felip li falta en aquest moment viure dues experiències fonamentals en el seu camí: la creu i la resurrecció.

També avui, Felip ens convida a conèixer i seguir a Jesús, a anar cap a ell i a veure’l, perquè només a través de la proximitat podem conèixer-lo veritablement, i només seguint-lo es convertirà en un element fonamental, en el centre de la nostra vida. Centrar-nos en Crist, no anteposar mai res a Ell; només així ens acostarem veritablement a Ell i només en veure’l veurem al Pare. Crist és el camí, la veritat i la vida. El camí per a anar on? Cap a la veritat. La veritat per a obtenir què? Per obtenir la vida.

Aquest camí passa per la creu, no fa drecera, no la defuig i així ha estat per tants que han donat la seva vida per Crist, que l’han donat per fer més digne la vida dels altres en els qui hi veien la imatge de Crist. Una imatge que avui a nosaltres a vegades se’ns esborra i no som capaços de veure allò que Crist mateix ens va dir: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu.» (Mt 25,40).

També nosaltres caiem a vegades en la temptació de demanar al Senyor un signe extraordinari, una mostra palpable de que Ell i el Pare són un. La vida del cristià, habitualment, no està feta de grans signes, són els petits signes de cada dia els que van conformant la nostra vida en Crist. També a nosaltres se'ns ha dit: «Vine i ho veuràs». En un moment o un altre de la nostra vida; descobrim a Jesús i Ell ens ve a dir directament a nosaltres aquest: «vina i ho veuràs» amb que cridà als apòstols. Aquesta és la crida, la vocació que hem rebut com un do, com un regal.

La fe és gràcia per a ser viscuda, un camí cap al Pare passant per Crits, aquell que és el camí, la veritat i la vida. No, no ens hem convertit en va a la fe, encara que siguem també nosaltres com un nascut fora de temps, a distància de Felip i de Tomàs, també el Senyor ens ha cridat a seguir-lo, ens ha cridat a obrar com Ell. Ell que està en el Pare i amb el Pare, ens convida a creure i creient a obrar segons la nostra fe. A reconèixer-lo en els altres, especialment en els qui ploren, tenen set de justícia i fam de llibertat.

Som pedres, pedres vives, ens ha dit sant Pere. Ho som com ho era Felip, com ho foren Esteve i els seus companys elegits per servir a la comunitat de Jerusalem fent el bé als qui ho necessitaven. Una pedra per si sola no té cap funció, sols quan s’uneix a d’altres i ho fa amb harmonia i argamassada amb les que té al costat pot bastir un edifici. Com a Església som un edifici que té a Crist com a pedra angular. Com a societat també bastim un edifici comú, nosaltres sols poc podem fer, unint les nostres forces, les nostres realitats, les nostres capacitats podem obrar grans coses.

Jesús els digué: «Us ho dic amb tota veritat: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans.» (Jn 14,12).

Podem assolir-les si treballem junts, si deixem de veure en l’altre un enemic o un destorb. En un edifici hi ha pedres més treballades que d’altres, pedres que sostenen i no són pas vistes, pedres que embelleixen la construcció i d’altres que sols tenen una funció pràctica que sovint ni tant sols és reconeguda a qui observa. Però cap d’elles pot ser rebutjada, perquè totes elles són necessàries.

Semblantment en la història de la salvació, en la història de Crist, hi ha moments de gloria com la transfiguració, el contacte amb les multituds assedegades de Crist o l’entrada a Jerusalem enmig de l’eufòria dels ciutadans i també hi ha moments de pors, de rebuig i d’amenaces que conclouen en la solitud de la creu. Però tant sols tot això plegat constitueix la redempció. Com passa també en les nostres vides personals on hi ha moments de tot però que cadascun d’ells forma part del nostre bagatge i molts cops és una situació difícil la que ens serveix més per avançar. Creixem en les dificultats diem sovint i pot ser ben cert.

Jesús digué: «Qui em veu a mi, veu el Pare» (Jn 14,9b)

Allò de més important no és tant sols escoltar els ensenyaments del Crist, atendre les seves paraules; el més important és conèixer-lo, fer-ne experiència, fer-lo realitat enmig de la nostra societat. En paraules del Papa Benet Crist no és tant sols un mestre, un amic, un germà; Ell és una manera de viure, tant sols coneixent-lo de prop podrem descobrir la vertadera identitat de Jesucrist (Audiència general 6 de setembre de 2006). Tant sols coneixent-lo i fent-lo conèixer podrem viure amb Crist com Felip o Tomàs.