Baptisme del Senyor / Cicle A
Festa
Monestir de Sant Daniel
Diumenge 11 de gener de 2026
Is 42,1-4.6-7; Salm 28,1-2.3ac-4.3b i 9b-10;
Fets 10,34-38 i Mt 3,13-17
«Com
és que tu vens a mi?» El Baptista,
aquell que havia saltat de goig en les entranyes de la seva mare Elisabeth en
sentir vora seu la presència del Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acosti
a ell per rebre un baptisme d’aigua. El qui és el Messies, el Fill de Déu no té
vertaderament cap necessitat de ser batejat, com tampoc no la té ni de morir,
ni d’encarnar-se; tot ho fa per amor; som nosaltres els qui ho necessitem tot
d’Ell. Déu és mou en el pla de salvació per amor a la seva creatura des de la
seva concepció fins a la mort en creu; des del baptisme al Jordà fins a la
resurrecció victoriosa. Jesús ens va indicant pas a pas quin és el camí que ens
porta cap al Pare i a nosaltres, pobres pecadors, als que sí que ens cal rebre
el baptisme no rebem el que administrava Joan, sinó un baptisme per l’aigua i
per l’Esperit que ens uneix a Crist i a la seva Església.
Al
Jordà es troben el baptisme de Joan i el baptisme que ens porta el Crist, amb Crist
tot arriba a la plenitud, també el baptisme i això ens permet a nosaltres de
poder participar en la seva totalitat en el misteri de la redempció, si
responem afirmativament a la seva crida, si el seguim a Ell que és el camí, la
veritat i la vida. Des dels inicis del cristianisme aquest episodi del baptisme
del Senyor ha presentat certa incomoditat, al cap i a la fi ens fem la mateixa
pregunta que Joan; com és que es bateja Jesús si en Ell no tant sols no hi ha
pecat sinó que és el camí per al perdó dels nostres propis pecats? Oblidem que
s’ha fet en tot igual que nosaltres per mostrar-nos que tenim remei, que Déu
ens posa a l’abast els mitjans per a ser redimits, per tal de que puguem
recuperar la imatge divina que hi ha en cadascun de nosaltres i que enterbolim
moguts per les nostres fragilitats, per les nostres febleses tant físiques com
morals que diu sant Benet a la Regla, que són les que ens fan caure en el
pecat.
Ens ho
ha dit l’apòstol Pere, Déu no fa accepció de persones, no es pronuncia a favor
dels uns o dels altres, som nosaltres els qui les fem; Déu acull tothom qui
creu en Ell, som nosaltres qui el rebutgem o l’acceptem, lliurament. Crist és
Senyor de tots, som nosaltres els qui ens el volem apropiar, monopolitzar-lo i
a vegades fins i tot manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el profeta Isaïes ni
crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, ni trenca la canya que
s’esberla, ni apaga la flama que vacil·la. Ell ve bondadós per prendre’ns de la
mà per portar-nos cap a la llum de la fe als qui estem encegats per les nostres
passions; a treure’ns de la presó del nostre egocentrisme i el nostre
relativisme estructural, ve en definitiva per alliberar-nos de l’esclavatge del
pecat.
La
festa del baptisme del Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió que
Déu ens presenta davant dels ulls perquè també nosaltres prenguem la
iniciativa, ve a ser com si ens digués “ja ho veieu, jo m’he fet un dels
vostres, que sou els meus, ara seguiu-me i convertiu-vos”. Aquesta conversió la
recordem cada any de manera molt especial en la Vetlla Pasqual, en la nit santa
en que celebrem el nucli del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor
que és l’anunci de la nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.
Un
compromís que iniciem en el baptisme i completem en ser cridats davant del Pare,
un cop acabat el trajecte més penós, que és la vida terrenal, i iniciem el més
planer, que és la vida eterna, si quan som pesats a la balança, som trobats
realment dignes de participar del regne.
En paraules del Papa Benet XVI: «Tot el que comença a la terra, abans o després acaba, com l'herba del camp, que brolla al matí i es marceix al capvespre. Però en el baptisme el petit ésser humà rep una vida nova, la vida de la gràcia, que el capacita per a entrar en relació personal amb el Creador, i això és per sempre, per a tota l'eternitat.» (13 gener de 2008). El baptisme per l’aigua i per l’Esperit ens obre les portes del cel, de la filiació divina, si Déu es complau de nosaltres.