Dia
10 de gener
Centre Mariàpolis Loreto - Mas Dausà
i Mas Oliver
Dissabte 10 de gener de 2026
1Jo 4,19-5,4; Salm 71,1-2.14 i
15bc.17 i Lc 4,14-22a
«Qui estima Déu, que estimi
també el seu germà.» ens ha dit sant Joan citant a Crist. En aquest dissabte a
les portes de la festa del baptisme del Senyor que tanca el temps de Nadal
escoltem dos textos ben suggeridors. D’una banda Crist a Natzaret proclama
l’Escriptura quan anà a la sinagoga, com tenia costum, i s'aixecà a llegir.
Allí a Natzaret, entre els seus,
assistim a una teofania, una manifestació de la seva divinitat ja que aquell
text que trobà Jesús en desplegar el llibre del profeta Isaïes està destinat a
Ell, Crist és aquell que ha vingut a proclamar als captius la llibertat, als
cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar
l'any de gràcia del Senyor; i és així perquè l’Esperit reposa sobre seu.
Tenim aquí el centre de la nostra fe,
creiem en Jesucrist, creiem en aquell que ha estat enviat pel Pare, en aquell
que ha vingut a donar-nos la llibertat pròpia dels fills de Déu; però Déu no és
sempre reconegut, costa reconèixer-lo i aquella gent devota de Natzaret, que
com Jesús acudia a la sinagoga cada dissabte no entén que allò que aquell
dissabte sentia contar de Jesús era el compliment de l'Escriptura; la gent ho
comentava estranyant-se que sortissin dels seus llavis aquelles paraules de
gràcia.
També la nostra fe es fa difícil de
reconèixer-la si no mostrem amb l’amor la imatge del Crist en la nostra vida
perquè com ens ha dit sant Joan els qui no estimen els germans, que veuen, no
poden estimar Déu que no veuen.
L’amor, que és el manament central de
Crist és alhora la nostra senya d’identitat, si no hi ha amor en la nostra vida,
si no hi posem amor desinteressat, la nostra fe no es
demostra amb les obres i la fe tota sola sense amor és morta.
És aquesta realitat, la de l’amor, la
que hi ha d’haver darrera la nostra fe; si no estimem de res no serveix dir que
creiem perquè la fe no és una realitat de paraules buides, per molt que les
repetim com el mateix Messies no és una simple profecia, és una realitat
encarnada en Jesucrist sobre qui reposa l’Esperit del Senyor per realitzar
coses concretes, obres d’amor concretes com ara portar la Bona Nova als
desvalguts.
Jesús ens ha dit
«no tothom qui em diu: "Senyor, Senyor",
entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del
cel.» (Mt 7,21) i la voluntat del Pare és ser estimat i que l’estimem a Ell i
als altres.
L’amor no és quelcom evanescent,
l’amor es mostra en el dia a dia, en coses concretes, l’amor és per viure’l i
no pas per teoritzar sobre ell.
«Déu és amor misericordiós i el seu projecte d’amor, que s’estén i es
realitza en la història, es abans de res el seu descens i la seva vinguda entre
nosaltres per alliberar-nos de l’esclavitud, de les pors, del pecat i del poder
de la mort.» (Dilexi te, 16) escriu el papa Lleó XIV. I aquest
manament d’estimar-nos el vivim en una doble direcció: vers Déu i vers els
altres.
La nostra fe té una relació primer
que tot vertical, particular, única i intransferible, de Déu cap a nosaltres i
de nosaltres cap a Déu. Però aquesta relació unilateral no és plena, no és vertadera
si no es complementa amb la relació d’amor amb els altres, com ens ha dit sant
Joan.
Per això és tant important l’àmbit
comunitari de la fe, la fe no es pot viure en solitud, seria viure-la des de
l’autocomplaença, aliens a que el camí cap al regne que significa viure la fe,
és precisament això, un camí on avançant pas a pas, dia rere dia, ens acostem
més a Déu però mai acabem per abastar-lo
en plenitud.
Aquest camí, aquesta cursa de fons
que és la vida de fe precisa de ser
viscuda, de ser compartida amb els altres, caminant junts.
Hi ha moltes fórmules, de comunitats
cristianes n’hi ha de molts tipus, però el realment important és tenir clar cap
on anem: cap a Crist. El que cal tenir present és com hi anem: en comunitat. I
finalment qui ens empeny a seguir endavant, a aixecar-nos quan caiem: l’Esperit
que reposava sobre Jesús i que ara també reposa damunt nostre.
Jesús a Natzaret, a la sinagoga, «es
presenta com Aquell que ve a manifestar en l’avui de la història la proximitat
amorosa de Déu, que és abans que res obra d’alliberament per als qui són
presoners del mal, per als febles i els pobres. Els signes que acompanyen la
predicació de Jesús són manifestació de l’amor i de la compassió amb la qual
Déu ens mira.» (Dilexi te, 21).
Jesús ens mira amb compassió i ens
demana mirar amb compassió als altres, tant sols amb els ulls de la compassió,
de l’amor, podrem entreveure el camí que porta cap al regne, com més siguem
millor reconeixerem quin camí cal agafar i a cada cruïlla quin és el camí
correcte.
Seguir el camí correcte caminant sempre amb la motxilla de l’amor penjada a l’esquena, amb la mirada posada en el regne i a punt per donar-nos la mà, per ajudar-nos mútuament quan el camí es fa costerut, feixuc i dificultós, caminat seguint els manaments del Senyor, certs de que cada fill de Déu és un vencedor del món i així la nostra fe serà la victòria que vencerà el món.