Diumenge
III durant l'any / Cicle A
Parròquia
de Sant Vicenç a Vilamalla
Diumenge
25 de gener de 2026
Is
8,23b-9,3; Salm 26,1.4.13-14; 1C 1,10-13.17 i Mt 4,12-23
Un cop
passades les festes de Nadal la litúrgia ens presenta els primers temps del
ministeri públic de Jesús, ens revela així que aquell infant nascut en una
establia va venir per predicar el Regne de Déu. Una tasca que no és pas fàcil,
que presenta riscos com el de perdre la vida, ho veiem avui en la figura de
Joan Baptista, la seva sinceritat, la integritat de la seva predicació va
causar l’enuig dels poderosos i el rei Herodes el feu empresonar primer i matar
després. Joan Baptista va ser-hi a temps per viure la manifestació de Jesús al
riu Jordà on Déu Pare el reconegué com a fill. Jesús sap molt bé que la seva
sort està ja establerta, la mort arribarà també per a Ell, però això no li
impedeix de començar la seva tasca predicant la conversió a la bona nova del
Regne a les sinagogues i mostrant l’amor de Déu guarint gent de tota malaltia.
La
tasca de Jesús és ingent en un entorn hostil, per això li cal ajuda, li cal
gent disposada a acompanyar-lo pels camins i finalment a Jerusalem. Com s’ho fa
per captar seguidors? Ben fàcil els veu i els diu «veniu amb mi» i els
al·ludits ho deixen tot, feina i família, i marxen amb Jesús. La figura de
Jesús i una paraula seva són suficients per atreure als apòstols, no cal gran
cosa més i ells s’aixequen, abandonen les xarxes, el pare i se’n van amb Jesús.
Els
apòstols acabaran per tenir la mateixa força de Joan Baptista per mantenir-se
fidels i arribar a donar la seva vida per Crist i per l’Evangeli. Cert que
tindran moments de dubte, de por, temptacions d’amagar-se o de fugir; però a la
fi del seu camí ho donaran tot per Crist. Sant Vicenç també ho va experimentar
tot plegat, la seva diaconia, és a dir el seu servei al bisbe Valeri i a
l’Església, va suposar-li ser portat als tribunals, però rebé de l’Esperit la
força suficient per afrontar-ho i mantenir-se fidel. D’ell escriu sant Agustí
que «De dues maneres ataca el món als soldats de Crist: els afalaga per a
seduir-los, els atemoreix per a doblegar-los. No deixem que ens domini el propi
plaer, no deixem que ens atemoreixi l'aliena crueltat, i haurem vençut al món. En
un i un altre atac surt a l'encontre Crist, perquè el cristià no sigui vençut.
La constància en el sofriment que contemplem en el martiri- de sant Vicenç - que avui commemorem és humanament
incomprensible, però la veiem com una cosa natural si en aquest martiri
reconeixem el poder diví.» (Sermó 276).
El
centre de la predicació del Regne és Crist, no pas cap altre; per això sant Pau
s’escandalitza en la lectura que hem escoltat quan uns anys després de la mort
i resurrecció de Crist, l’Església naixent es dessagnava per les divisions i
mentre uns deien seguir a Pau, d’altres seguien a Pere; tots havien perdut la
centralitat de Crist; les disputes entre uns i altres els impedien d’acomplir
la missió de predicar la bona nova del Regne oblidant que la seva obligació era
que la creu de Crist no perdés el seu valor.
Les
divisions, quan van més enllà del respecte a la pluralitat, que cal sempre
mantenir, acaben per destruir qualsevol causa, per més justa que sigui. En
tenim molts d’exemples tant en la història de la mateixa Església com en la
història de qualsevol dels pobles del món. Les divisions venen de la temptació
d’imposar la nostra voluntat per damunt dels altres i això també ha passat dins
de l’Església, com ha passat i passa en el nostre món. Molts cops hauríem de
mirar més enllà de les coses massa immediates i tenir clars els objectius; però
malauradament ens perdem sovint en discussions estèrils que no fan altre cosa
que entorpir la consecució dels vertaders objectius.
Com ens diu el papa Lleó XIV els màrtirs: «Són dones i homes, religioses i religiosos, laics i sacerdots, que paguen amb la vida la fidelitat a l'Evangeli, el compromís amb la justícia, la lluita per la llibertat religiosa allí on encara és transgredida, la solidaritat amb els més pobres. Segons els criteris del món han estat “derrotats”. En realitat, com ens diu el llibre de la Saviesa: «Als ulls dels homes sofrien un càstig, però de fet tenien l'esperança segura de la immortalitat.» (Sv 3,4).» Com la tenia sant Vicenç la festa del qual avui celebrem aquí a Vilamalla que el té per patró i protector.