Diumenge
III durant l'any / Cicle A
Confirmacions
a la parròquia de Santa Maria a Portbou
Dissabte
24 de gener de 2026
Is
8,23b-9,3; Salm 26,1.4.13-14; 1C 1,10-13.17 i Mt 4,12-23
Jesús
sent a dir que Joan Baptista ha estat empresonat, torna a Galilea i va a
Cafarnaüm per començar a predicar. Jesús sap que la seva vida acabarà de la
mateixa manera que la de Joan Baptista, però ara no és el moment encara, li cal
recórrer moltes contrades, parlar a molta gent i fer molts miracles, ha d’ensenyar
a les sinagogues, predicar la bona nova del Regne i guarir molta gent de tota
malaltia. Jesús es posa aviat a la feina, no li fa por el preu que n’ha pagat
ja Joan Baptista i per tal de poder-la fer aquesta tasca que el Pare li ha encomanat
de fer, li cal ajuda, li calen col·laboradors. Així quan veu dos germans tirant
el filat a l’aigua els crida i poc després quan en veu dos més també els crida
i els uns i els altres ho deixen tot i se’n van amb Ell. Jesús veu, Jesús crida
i Pere, Andreu, Jaume i Joan ho deixen tot i el segueixen. La vida d’aquests
homes ha canviat radicalment en quan Jesús els ha cridat.
També
a nosaltres Jesús ens crida, ho fa també pel nostre nom; no ens demana sovint aquesta
dedicació total que demanà als primers apòstols, a aquells pescadors del llac
que acabarien convertits en pescadors d’homes; però a nosaltres Jesús ens crida
també a seguir-lo, a anar amb Ell, a creure en Ell. Creiem en Crist, avui
vosaltres confirmeu la vostra fe en Crist i certament que heu aprofundit en la
fe de la mà d’algú i que camineu en el camí de la fe ajudats pels catequistes,
pels pares, pel vostre mossèn. Però no us confongueu, hi ha una sola manera de
pensar i un sol parer, com ens ha dit sant Pau, i aquest és el de Crist.
La temptació
de la divisió sempre ha restat present en la història de l’Església. És ben
humana, moltes coses nosaltres les veiem d’una determinada manera i les volem
fer també com a nosaltres ens sembla millor; però la fe la vivim no cadascun de
nosaltres per lliure i per separat, la vivim en comunitat, comunitats com aquesta
parròquia, com ho és també la diòcesis de Girona i com ho és en definitiva l’Església
universal. La fe no es pot viure, si es vol viure de manera ferma i autèntica,
anteposant a Pau, a Apol·ló o a Quefes, que era Pere, per davant de Crist. Pau,
Apol·lo, Quefes o qualsevol altre no son l’objectiu a seguir, poden ser models,
sempre imperfectes, però l’únic model, autèntic a qui hem de seguir de debò és
a Crist.
És Crist
qui il·lumina i salva, és Crist que és el mur que protegeix la nostra vida, és
Crist a qui desitgem amb tota l’ànima i és Crist en qui hem d’esperar, qui és
la nostra esperança. Si no ho vivim així som com aquell poble que avançava a les
fosques, perquè Crist és la gran llum que resplendeix per als qui vivim una
vida on hi ha sempre moments de foscor, d’incertesa, de pors; davant de tot
això cal que els nostres cors no defalleixin i esperar sempre en el Senyor.
Creure
en Crist és tenir aquesta certesa que té el salmista, amb ella podem afrontar
qualsevol perill, cap enemic no ens podrà vèncer i ningú serà capaç d’allunyar-nos
de Déu. Creure en Crist ha de ser per a nosaltres viure aquesta confiança en Déu
que quan ens crida ens acull i ens mostra el camí de la salvació.
Abandonar
immediatament barques i pares pot semblar una insensatesa, fer-ho quan qui
crida aparentment és un desconegut, un nouvingut de qui Pere, Andreu, Jaume i Joan
no en sabien res personalment, sembla una bogeria. Però ells no ho deixaren tot
per seguir un home qualsevol, ho deixaren tot per seguir a Crist que és el Fill
de Déu.
A nosaltres no ens crida a tant, o si qui sap, però en qualsevol cas estiguem certs de que també ens crida, a vosaltres us crida avui a confirmar la vostra fe davant d’aquesta comunitat que representa al conjunt de l’Església i a tots nosaltres ens crida a viure la fe amb coherència, amb fidelitat i amb esperança i amor, sobretot amb esperança i amor. «És bell convertir-se en pelegrins d'esperança. I és bell continuar sent-ho, junts. – perquè quan vivim junts la fe és quan - La fidelitat de Déu sempre ens sorprendrà.» (Lleó XIV 6 de gener de 2026).