Sant Robert, Sant Alberic i
Sant Esteve
Abats de Cister
Monestir de Santa Maria de Solius
Dilluns 26 de gener de 2026
Sir 44,1-10-15; Salm 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30
Celebrant
la solemnitat dels sants Robert, Alberic i Esteve, fundadors de Cister, fem
l’elogi d’aquests homes piadosos, un elogi que s’ha anat repetint de generació
monàstica en generació perquè aquests homes, el bé dels quals persisteix en les
nostres maldestres mans, són els nostres pares en el monaquisme.
Robert,
Alberic i Esteve, inquiets espiritualment, quan escoltaven aquest fragment de
l’Evangeli segons sant Marc, que avui hem escoltat també nosaltres, es
plantejaven com els seria possible a ells ser-ne fidels per poder entrar així al
Regne de Déu.
Pobres
en l’esperit, pobres personalment vivien en unes comunitats que volent seguir
la Regla del nostre Pare sant Benet, havien acabat per caure en el vici de
l’avarícia, un dels set pecats capitals, i encara que fos en nom de la
comunitat havien convertit el que haurien d’haver estat monestirs fidels a
l’Evangeli i a la Regla, en institucions amb un gran poder polític i econòmic.
Certament
que els monestirs no eren ni més ni menys que un reflex del seu temps i que els
poders civils d’aleshores superaven amb escreix en quan a abús de poder a
qualsevol cenobi. Però de fet a part de l’avarícia també es vivia una certa
relaxació que potser no sigui un dels pecats capitals sistematitzats segles abans pel papa sant Gregori el gran al segle VI, però que potser caldria afegir-lo al
de la mandra, en aquest cas espiritual, i que certament afectaven a un gran
nombre de comunitats monàstiques.
Calia
doncs tornar als orígens, a l’esperit d’allò que sant Benet havia establert per
als monjos i calia fer-ho de manera radical. No fou fàcil ni per a ells
mateixos, malgrat la seva determinació, i així una primera experiència a
Molesmes no acabà de reeixir. Una experiència que val a dir, van compartir en
algun moment amb sant Bru també ell en camí de recerca cap un nou monaquisme més fidel a l’Evangeli.
Avui
se’ns demana a nosaltres d’estimar tot allò que pertany a la tradició
cistercenca, a conèixer, discernir i viure també avui aquell esperit de
fidelitat i de llibertat que mogué als nostres Sants Pares a fundar el nou
monestir. No hem de prendre mai la tradició com una cosa passada, sinó com una
realitat viva i actual, que tendeix dinàmicament vers el futur i ens demana una
nova manera d’actuar, que estigui d’acord amb els signes dels temps. Cal que
descobrim aquella força interna de la tradició que només es pot aconseguir amb
l’estudi i estant en comunió viva amb ella, no pas en el rebuig i l’oblit del
patrimoni espiritual del que som hereus.
Així
doncs, no hem de restringir la tradició cistercenca als inicis estrictes, tot i
que la inspiració primigènia té certament un valor extraordinari, sinó que
també hem de tenir en compte l’evolució posterior, que amb l’aportació de nous elements
va modelar i determinar no pas poc el curs de la nostra vida, tot creant al
mateix temps la tradició de la qual som hereus i dipositaris. A això ens hi
convida la Declaració del Capítol General de l’Orde de l’any 2000.
Fundant
el nou monestir Robert, Alberic i Esteve, sense un ànim primigeni d’establir un
nou orde, acabaren per fer-ho. Un orde el de Cister que val a dir que acabaria
per ser present arreu d’Europa i que, malgrat els períodes de pujança i de
davallada, ha arribat fins avui, si bé amb diversitat de famílies.
Per això
guardem la bona memòria dels antics, d’aquells, que com ens ha dit la carta als
cristians hebreus, van ser capaços d’atendre la invitació de Déu que els
cridava i anant-se’n al desert, que així es denominà primerament Cister, fundaren
un nou monestir que havia d’acollir la seva nova vida centrada en la pregària,
el treball i el contacte amb la Paraula de Déu.
Què
n’hem fet nosaltres de la seva herència? Com vivim aquells ideals que els
portaren a abandonar una vida plena de certeses, per una altra plena
d’incerteses?
Cadascun
de nosaltres hi pot respondre a nivell personal i cada comunitat fent-ne el seu
discerniment. Robert, Alberic i Esteve cercaven poder dir al Senyor, com
nosaltres mateixos: «Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit.»
En la
renuncia no rau tot el sentit de la vida monàstica, n’és una part i una part
molt important, perquè cal el deseiximent de tot allò material i àdhuc afectiu,
per restar lliures per Déu. Però el seguiment de Crist es viu en el dia a dia,
és un camí, no pas fàcil, que serà avaluat pel mateix Déu quan ens presentarem
davant seu.
Esperem
aleshores ser mereixedors d’escoltar dels seus llavis aquestes paraules: «Us ho
asseguro: tothom qui per mi i per l'evangeli – ho hagi deixat tot - rebrà,
(...) la vida eterna.»
Una vida
en plenitud de la que aquí se’ns permet fer-ne ja un tast que és aquest rebre,
ja en el temps present, cent vegades més del que ens parla Jesús.
El papa
Lleó deia al nostre Abat General el passat 22 d’octubre: «Per a vosaltres, el
més important per servir l’Església i fer bé al món en la situació́ actual és
ser fidels a l'essencial, primer de tot en la dimensió́ contemplativa de la
vocació cistercenca. És important servir al Senyor en veritat, sí amb veritat.»
No fou
cap altre l’ideal de Robert, Alberic i Esteve, ser fidels a l’essencial, servir
a Déu amb veritat, de cor, de gust, fent-ho tot per Jesucrist al qual, com ens
diu sant Benet, no hem d’anteposar mai res.
Aquesta és la gloria reservada als qui estimen al Senyor, ser-li fidels en veritat. Per haver-ho viscut així el bon nom de Robert, Alberic i Esteve es manté viu i la seva gloria no ha estat oblidada.