Dissabte
de la Setmana II durant l'any / II
Catedral
de Girona
Institució
del ministeri del lectorat a Marc Sureda
Dissabte
24 de gener de 2026
2S
1,1-4,11-12.17a.19.23-27; Salm 79,2-3.5-7 i Mc 3,20-21
A
Jesús i als seus no els quedava ni temps per a menjar, la tasca que els havia
estat confiada, la predicació de la bona nova i l’anunci del Regne, els ocupava
tot el temps, els ocupava tota la vida. Així ha de ser, perquè proclamar la
Paraula de Déu, que és el mateix que anunciar el seu Regne, és una tasca que no
podem fer a temps parcial, que no tant sols ens ocupa quan la llegim en la
celebració, sinó que la Paraula és per viure-la en cada moment, en cada instant
de la nostra vida.
Fer
arribar la Paraula de Déu no és sempre fàcil, ho hem escoltat, el mateix Jesús
fou definit com un forassenyat, perquè a vegades el que Déu ens diu a través de
la seva Paraula ens incomoda, ens qüestiona i preferim no escoltar-la, no
fer-ne cas, pensar que és cosa d’altres temps. Per això sant Pau, conscient de
la dificultat, ens hi anima tot dient-nos: «proclama la paraula de Déu,
insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la,
exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar.» (2Tm 4,2).
La
coherència entre Paraula i vida no és tant fàcil com sembla a primera ullada.
Ho veiem en la mateixa història del rei David, elegit per Déu a través del
profeta Samuel per regir al poble d’Israel. La seva vida, la d’aquell a qui la
tradició atribueix el salteri, estigué farcida d’encerts i de desencerts, tant
va fer el bé que vol el Senyor, com va fer el mal que aquest detesta.
Viure
la fe amb coherència, seguir els dictats de la Paraula de Déu no és sempre
fàcil i per als qui son cridats a exercir un determinat ministeri dins de l’Església
el grau d’exigència es fa encara més elevat i això augmenta la dificultat. No
sigui cas que se’ns hagi d’aplicar allò que Jesús digué a la gent: «Feu i
observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen
i no fan.» (Mt 23,3).
Avui
Marc fas un pas més cap al diaconat permanent que exerciràs en aquesta nostra
catedral que tant bé coneixes i on has exercit l’acolitat ja anys abans de
ser-ne instituït. És aquesta basílica la seu del bisbe certament, però sobretot
el símbol de la diòcesis, de l’Església de Girona. En ella s’hi fa present tota
la nostra història com a poble de Déu que peregrinem per aquestes contrades.
Aquest
temple ha viscut situacions de tot tipus, com la mateixa societat a la que
serveix; així és la vida de l’Església com a realitat del poble de Déu
encarnada en un poble concret que viu moments d’esplendor i de decadència, de
joia i de tristor. En tots ells, sempre la Paraula de Déu aquí proclamada, l’ha
guiat, ajudat i confortat; tingueu ben present.
Ens
diu el Concili Vaticà II que «És necessari que tots els clergues, sobretot els
sacerdots de Crist i els altres que com els diaques i catequistes es dediquen
legítimament al ministeri de la paraula, se submergeixin en les Escriptures amb
assídua lectura i amb estudi diligent, perquè cap d'ells resulti
"predicador buit i superflu de la paraula de Déu que no l'escolta en el
seu interior", ja que ha de comunicar als fidels que se li han confiat,
sobretot en la Sagrada Litúrgia, les immenses riqueses de la paraula divina.» (Dei
Verbum, 25).
Fes
doncs de la Paraula de Déu la teva companya de viatge, escolta-la amb atenció i
sigues-ne instrument perquè els altres l’escoltin proclamant-la i quan sigui el
moment predicant-la havent-te familiaritzat amb ella.
Ens hi convidava també aquest darrer dimecres el papa Lleó XIV: «la primera actitud que hem de conrear és l'escolta, perquè la Paraula divina pugui penetrar en les nostres ments i en els nostres cors. Al mateix temps, estem cridats a parlar amb Déu, no per a comunicar-li el que Ell ja sap, sinó per a revelar-nos a nosaltres mateixos.» (21 de gener de 2026). Que així sigui per a tots nosaltres.