Santa Agnès
Monestir de Santa Maria de Solius
Dimarts 21 de
gener de 2026
Sir 51,1-12; Salm 123; 1C 1,26-31 i Mt 13,44-46
Eleazar
va preferí morir que fingir. La coherència és una de les cartes de presentació
dels màrtirs. En molts dels casos els màrtirs son convidats a renunciar a la
seva fe, però això per a qui la fe és no ja part consubstancial de la seva
vida, sinó la mateix raó de la seva vida seria morir; no morir al que aquí
coneixem i vivim, sinó morir a allò al que som convidats a participar per
Jesucrist: la filiació divina i la vida eterna. I renunciar a allò que Crist
ens ha promès sí que és morir vertaderament. Crist ens ha fet justos, gràcies a
Crist podem estar en pau amb Déu, una pau que ens arriba a donar la fortalesa
de trobar fins i tot en les proves fins un motiu de satisfacció. Sofriment i
constància obtenen l’aprovació de Déu i obren les portes de l’esperança quan es
viuen per amor.
Tot plegat, que pot semblar un absurd a primer cop d’ull, si no s’entén que és fruit de l’amor de Déu que ens ha estat donat per l’Esperit. Afirmar que els fruits de l’Esperit ens porten a superar la temptació de fingir, d’escapar al suplici dels homes pot semblar dur, fins i tot en certa manera inhumà; però si estem certs de que els fruits de l’Esperit ens porten a mantenir-nos dignes, fidels i coherents, tot plegat adquireix un ple sentit. Eleazar no volia ser un mal exemple per als altres, per als joves molt especialment, i coherent amb el que creia, acceptà aquell turment de gust i per fidelitat al Senyor i se sentí millor donat la seva vida que perdent-la amb enganys.
És aquesta mateixa fidelitat la que han mostrat molts altres màrtirs al llarg dels segles, són els cridats no pas a un sofriment estèril, sinó a esdevenir aquell gra de blat que quan cau a terra no mort, sinó que acaba donant molt de fruit. És ben humà sentir por, por al patiment, por a la incertesa, por a allò que desconeixem, que no podem controlar, que escapa a les nostres mans i a la nostra voluntat. Però la por també l’hem de situar en el seu just terme, hem de tenir por, sí, però no del que moltes vegades en tenim, sinó d’allò del que vertaderament n’hem de tenir.
Com ens diu Jesús la por ens ha de venir quan correm el risc de perdre ànima i el cos, els dos alhora, quan tenim al davant la temptació de desconfiar de que Déu ens reconeix quan nosaltres el reconeixem, por a ser negats per Déu quan nosaltres el neguem. Pot semblar una dinàmica sinó perversa, sí almenys mercantilista i desconcertant; ho pot semblar però no ho és perquè la nostra relació amb Déu es mou per la dinàmica de l’amor.
El martiri no és un absurd, el que és absurd és creure que davant del martiri hi pugui haver qui renunciï al seu amor a Déu, el que és absurd és creure que martiritzant, que acabant amb uns quants creients la fe, la presència de Déu enmig d’una societat, sigui la que sigui, sigui en l’època que sigui, pot desaparèixer. Déu sempre està present enmig dels seus i aquesta és la certesa que mou als màrtirs a la fidelitat, una fidelitat a quelcom que és superior amb escreix a qualsevol persona, institució, guany material o ideal humà.
Per Déu val la pena ser fidel, mantenir-se fidel, com ho fou Eleazar, com ho fou sant Pau, com ho fou santa Agnès, com ho han estat tants d’altres abans d’ells i després d’ells. La nostra màrtir va conservar-se impertorbable entre els cruels botxins, no sabia que és la mort, però ja estava preparada a morir, escriu sant Ambròs. Qui ha pretès o pretén també avui en tants països on els cristians son perseguits, eliminar la presència de Déu martiritzant als creients, no aconsegueix sinó refermar la fe i l’Església.
Per això quan vivim dificultats, quan ens sentim no ja perseguits però si tal volta ignorats, menyspreats o la indiferència és moneda de canvi al nostre voltant, ens cal tenir ben presents les paraules de Crist: Déu ens té comptats cada un dels cabells, siguin molts o siguin pocs. Déu ens té comptats a nosaltres entre els seus i no hi pot haver millor garantia per convidar-nos a viure la nostra fe amb dignitat, fidelitat i coherència. Com santa Agnès a qui la fe en Crist li donà un patrimoni molt mes alt que qualsevol altre patrimoni que hagués pogut posseir, un patrimoni que es quantifica amb una única moneda: l’amor que de Déu ens ve per l’Esperit Sant.