Diumenge
II durant l'any / Cicle A
Confirmacions
a la parròquia de Santa Maria a Blanes
Dissabte
18 de gener de 2026
Is
49,3.5-6; Salm 39,2 i 4ab.7.8-9.10; 1C 1,1-3 i Jo 1,29-34
Les
lectures que acabem d’escoltar ens presenten tres personatges: el profeta
Isaïes, l’apòstol sant Pau i sant Joan Baptista. Tres vides dedicades a buscar
i a servir a Déu, en tres moments diferents de la història.
Isaïes
és un profeta de l’Antic Testament i les seves profecies les hem escoltat
abastament al llarg del temps d’Advent, aquell que ens prepara per Nadal,
perquè de sempre s’ha interpretat que el que ell digué i d’altres recolliren
estava destinat a anunciar la vinguda del Messies, una profecia que s’acompleix
en Jesucrist.
L’apòstol
sant Pau és denominat l’apòstol dels gentils, ja que ell tingué la visió de
portar l’Evangeli més enllà del poble jueu, a tots els pobles. El, no fou un
apòstol com els altres, no conegué a Jesús directament, ans al contrari, en un
primer moment fou un aferrissat enemic dels cristians, els perseguia i fou
testimoni del martiri de sant Esteve, aquell que celebrem tot just l’endemà del
dia de Nadal, i que morí apedregat per confessar la seva fe en Crist.
Sant
Pau de camí cap a Damasc escoltà una veu que el cridava, caigué del cavall que
el portava, quedà cec i uns dies després recobrant la vista s’incorporà a la
tasca d’aquella Església naixent i fou un gran evangelitzador que va donar la
seva vida per Crist i per l’Evangeli. Pau fou cridat a ser apòstol i
evangelitzà en unió amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de Jesucrist.
L’Evangeli
segons sant Joan, ens presenta a Joan Evangelista, el fill d’Elisabet, cosina
de Maria, i de Zacaries, aquella parella gran i estèril que per obra de Déu
concebé un fill a les seves velleses.
Joan
saltà de goig al ventre de la seva mare quan els visità Maria ja amb Jesús en
les seves entranyes i a la vora del riu Jordà quan Jesús se li acostà per rebre
el baptisme fou testimoni de que Déu reconeixia a Jesús com el seu fill. Joan
Baptista veié l’Esperit que baixava del cel i donà testimoni de que aquell era
realment el Fill de Déu.
Tres
històries, tres personatges, tres moments diferents de la història i tres
maneres de viure la fe. La mateixa fe que avui nosaltres professem i a la que
vosaltres us hi adheriu ara de manera solemne.
Isaïes,
Pau i Joan Baptista actuaven moguts pel mateix Esperit Sant que avui demanarem
que davalli sobre vosaltres. Ens ho deia el papa Lleó XIV dimecres passat, Déu
és Déu i nosaltres som criatures; però amb la vinguda del Fill fet home, Déu
s'apropa a nosaltres en Jesús, Déu ens fa fills i ens crida a fer-nos semblants
a Ell malgrat la nostra fràgil humanitat; la nostra proximitat a Déu, ens ve
per la nostra relació amb el Fill fet home.
I a
apropar-nos a Déu ens hi ajuda l’Esperit Sant, aquell que davallà damunt dels
apòstols reunits al cenacle amb les portes tancades, perquè estaven morts de
por pel que els podia succeir; davallà damunt d’ells l’Esperit Sant i perderen
la por i perdent-la començaren a predicar l’Evangeli i a Crist a tots els qui
els escoltaven.
La fe
és un do, un regal de Déu, és tan valuosa que no els la podem quedar per a
nosaltres mateixos, l’hem de compartir; no els la podem amagar, cal que la
mostrem i com mostrar-la? No tant sols manifestant-la amb les nostres paraules,
que també, sinó sobretot la fe es mostra en les obres i concretament amb
l’amor; la fe es mostra estimant a Déu i als altres; tant sols així és una fe
vertadera, plena i potent.
Avui
feu un pas més en el vostre camí de fe; allò que vàreu rebre pel baptisme avui
ho confirmeu davant d’aquesta assemblea que representa al conjunt de
l’Església.
Sigueu-ne
conscients de que la fe és un camí, no sempre fàcil i en el decurs del qual
costa mantenir-se constant, mantenir-se fidel a Déu. No pas per maldat, més
aviat som infidels per sucumbir a les moltes distraccions que el nostre món ens
presenta i que ens sedueixen: la comoditat, la mandra, qui sap si la vergonya.
Sant
Pau va manifestar que no s’avergonyia de l’Evangeli, (Cf. Rm 1,16) i realment
ho complí fins a l’extrem de ser empresonat i de donar la vida per Crist, que
nos perdre-la. A nosaltres no se’ns demana tant, se’ns demana coherència entre la
fe que professem i la vida que portem.
Avui
en aquesta celebració en la que vosaltres manifesteu la vostra fe en Crist,
també és per a tots nosaltres aquí reunits una ocasió per plantejar-nos com
vivim la nostra fe.
La fe
no la podem viure mai a mig gas, a mitja jornada; la fe ha d’omplir les nostres
vides, del matí al vespre, de dilluns a diumenge, vint-i-quatre hores al dia,
set dies a la setmana i així tota la vida. No és pas una tasca impossible, cal
esforç, cal aixecar-nos quan caiem i no perdre mai l’esperança. Cal sobretot
confiar-nos a Déu i deixar-nos portar per l’Esperit, aquest Esperit que avui
rebeu i que nosaltres a vegades oblidem que hem rebut.
La fe,
l’acció de l’Esperit Sant, l’amor a Déu i als germans, ens diu l’experiència
que és com les amistats humanes que poden acabar a causa d'algun gest clamorós
de ruptura, o també per una sèrie de desatencions quotidianes, per oblits
repetits que desgasten la relació fins a trencar-la; pot desaparèixer per no
cuidar-la.
La
nostra amistat amb Jesús, que ens crida a ser els seus amics, cal que la
cuidem, que no desoïm la seva crida, que acollim i cuidem aquesta relació, i
descobrirem llavors que l'amistat amb Déu és el millor regal que podem tenir,
que Crist és la nostra salvació. (Cf. Papa Lleó XIV 14 de gener de 2026).
I en descobrir l’amor a Déu el mostrarem estimant als germans. Perquè qui «si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu.» (1Jn 4,20).